Williams al segle XXI

Des de fa temps, quan em pregunten pels meus autors teatrals preferits sempre dic Shakespeare, Chéjov i Williams. És jugar sobre segur, ho sé. En general són també els autors preferits a les classes d'interpretació (amb l'afegit de Lorca) ja que són els que millor definien personatges i situacions. Però aguanten el pas del temps tant com ens han volgut fer creure? Els dos Williams vistos aquest any (la "gata" del Lliure i el "tramvia" de Mario Gas) m'han fet pensar, o repensar, sobre el tema.

Shakespeare aguanta, amb tota seguretat, tot el que li caigui al damunt. Ha resistit modes, clixés, avantguardes i postmodernitats. Chéjov ha aconseguit que resistissin els seus temes i els seus personatges, tot i la impossibilitat de descontextualitzar els seus textos... Però què passa amb Tennessee Williams? Té sentit veure les seves obres avui en dia amb ulls del segle XXI? No sé... Després de donar-hi voltes, penso que els personatges de Williams es movien sempre per la corda fluixa de la moral; eren éssers inadaptats, tocats sovint per la bogeria o la fantasia de poder viure en un món paral·lel, infinitament millor que el que els hi tocava en sort. Això s'entenia pel context de l'època, on aquests personatges topaven amb la repressió sexual i moral de l'època, així com amb la materialització del desitjat somni americà. Però s'entenen igual aquests personatges fora d'un retrat d'època molt concret? I si respectem el context original... ens interessen per igual les seves històries?

Ara ja fa uns mesos, Àlex Rigola ens va servir "Gata sobre teulada de zinc". Era una versió atemporal, marcada per l'abstracció i el minimalisme. Una mena de "blues" teatral que reunia moltes de les característiques de Williams però que li restava d'altres de ben importants: l'emoció, la passió, la rauxa. Vaig criticar força aquella versió en el seu moment, tot i que també li reconeixia mèrits i un cert risc. Avui penso que el més em va molestar va ser el no poder connectar amb aquells personatges, patir amb ells, plorar amb ells. Va ser la constatació de que a Williams no li sentaven bé totes les adaptacions, tot i que aquella estigués feta amb gust... i segons molts crítics, amb molt d'encert.

Just el mes passat vaig tenir la oportunitat de veure un altre Williams, concretament "Un tranvía llamado Deseo". En aquesta ocasió, Mario Gas va optar per una versió respectuosa al màxim amb el text original, fins i tot en acotacions i anotacions escenogràfiques. És cert que les projeccions i la il·luminació li donaven un aire més actual, però al sortir algú em comentava que un muntatge com aquell s'hagués pogut veure de forma molt similar uns quaranta o cinquanta anys endarrera. I és clar... en teatre això no té gaire sentit. Si fem les obres una vegada i una altra és perquè, suposadament, hi ha alguna cosa nova a dir o a retocar. Pel que sembla, Gas no ha sabut trobar res massa diferent a l'obra de Williams. Fins i tot no ha sabut acompanyar l'intent de Roberto Álamo de fer un Kowalsky molt més natural... i quasi podríem dir que l'ha deixat a la deriva, com una mena de nàufrag en un muntatge que, més que un muntatge, era un regal a Vicky Peña (absolutament maravellosa com a Blanche Du Bois, un dels personatges femenins més difícils de la història del teatre).

Per tant, esperaré amb anhel la pròxima versió d'un Williams per saber si ha envellit bé, o si realment no he ensopegat amb les versions adequades. Alguna cosa similar em va passar amb Chéjov, del que he vist moltes adaptacions... però molts pocs encerts. Ara bé, val a dir que quan l'encerten el seu teatre segueix essent extraordinari.