Petit Tast Cinèfil (CXIII)

Aqui teniu unes quantes pel·lícules més a comentar. Algunes d'elles són cintes importants i quasi ineludibles del 2024, i alguna és només un entreteniment que podeu veure quan tingueu ganes d'alguna cosa menys trascendent.

LA SUSTANCIA, de Coralie Fargeat.- Vet aquí uns dels films més sorprenents del 2024, una autèntica joia que ha fet cridar i riure a la vegada a molts milers d'espectadors. Això sí, una joia enverinada, frenètica i "gore". De fet, estem davant d'una paròdia, però una paròdia feta amb serietat, amb rigor cinèfil i un munt de referents que ens transporten a Kubrick, De Palma, Lynch o Aronofsky. Una obra que critica la superficialitat del món de l'espectacle, la corruptela dels productors o la tirania de l'estètica. I ja no explico més... perquè "La sustancia" és una pel·lícula que s'ha de veure sense massa informació. S'ha de gaudir com qui va per primera vegada a l'òpera, o a veure un musical dels bons. Això sí, heu de tenir estómac, no ser aprensius, i ser amants de les emocions fortes. Per cert, no em vull deixar d'anomenar a les seves protagonistes: una Demi Moore que ressucita d'entre els morts amb un personatge que és una autèntica bogeria, i una Margaret Qualley que per fi trenca el sostre de vidre que tenia damunt seu i destaca per sobre de tot com a coprotagonista. També apareix Dennis Quaid, que defensa el paper més llardós i sobreactuat de la pel·lícula. En definitiva, una festa que no us hauríeu de perdre!!

MARCO, d'Aitor Garregui i Jon Garaño.- Vaig descobrir a aquest parell de directors, també coneguts dins de la professió com els Moriarti, a "Loreak". Aquell film petit, delicat i molt intel·ligent ja feia presagiar una carrera prometedora. Després vindrien "Handia", "La trinchera infinita" o la magnífica sèrie "Cristóbal Balenciaga". El gust per un cinema contemplatiu però ric en contingut ha fet que aquests dos autors hagin aconseguit un estil que és fàcilment reconeixible. També ho és a "Marco", una cinta que torna a tractar alguns dels temes preferits d'aquesta parella: les aparences o com ens veuen els altres, la doble mirada, les mentides o l'engany com a vehicle de supervivència. etc. De fet, la història real d'Enric Marco feia temps que demanava una pel·lícula en primera persona. I és que així era Marco, que fins i tot després de ser descobert exigia que s'expliqués la seva història; era igual quina, però necessitava que siguissin parlant d'ell, potser perquè si no era així no tenia sentit la seva existència. Una història realment trista, dura, que s'explica amb certa estupefacció... com no podia ser d'altra manera. I al davant de tot, un esplèndid Eduard Fernández, que aquest any ha fet dues de les millors interpretacions de la seva ja llarga i nodrida carrera cinematogràfica. 

LA HABITACIÓN DE AL LADO, de Pedro Almodóvar.- Resulta que tants anys esperant el debut d'Almodóvar en el cinema americà, i va i li surt una pel·lícula europea en tota regla (quasi bergmaniana, podríem dir). Està clar que a la cinta hi destaca l'estil del director -almenys l'estil que està adoptant des de "Julieta"-, però hi ha algunes coses que fins ara no havíem vist en el seu cinema i que a mi, personalment, m'han descol·locat. El que més m'ha sobtat és la poca atenció a l'aspecte narratiu, a la història en si. Està clar de què ens vol parlar ja que ho veiem quasi des de la primera escena, però a partir d'aquí la pel·lícula es converteix en l'espera d'un fet que tots sabem que ha d'acabar passant...  Tenim llargues dissertacions, converses a dos i a tres, algun flashback que tampoc fa avançar l'acció, etc. No hi ha acció dramàtica pròpiament dita, i tractant-se del director manxec no m'ho esperava. Això sí, hi tenim interpretacions brutals de Tilda Swinton i Julianne Moore, una exquisida fotografia d'Eduard Grau i una banda sonora d'Alberto Iglesias que crec que supera tots els seus treballs anteriors (i mira que això ja és dir molt). Però en el fons haig de dir que no l'he gaudit tant com esperava. Desitjo tornar a fer un segon visionat per rendir-me als encants que li van trobar a Venècia -Lleó d'Or a la millor pel·lícula- i a molts altres festivals d'arreu del món.

NO TE SUELTES, d'Alexandre Aja.- Aquest és un film que hereta la tradició encetada per "Un lugar tranquilo", on la premissa era no fer soroll per no atraure als monstres. Després en vindrien d'altres, com ara "A ciegas" (allà t'havies de tapar els ulls per no caure sota una influència maligna), i ara arriba "No te sueltes". El títol no pot ser més gràfic. En aquesta història, una mare viu amb els seus dos fills petits en una cabana enmig del bosc, i quan en volen sortir s'han de lligar fort a unes cordes que surten dels fonaments de la casa. Una premissa clara, facilona, que s'esgota aviat i que només revifa quan apareixen nous personatges i noves situacions. Per començar, costa de creure que et puguis endinsar en un bosc amb una corda lligada a la cintura, i també resulta inversemblant correr amb aquest impediment o trobar els camins de tornada d'una forma tan ràpida i resolta. Però vençuts aquests obstacles, la cinta és entretinguda i ens retorna a una Halle Berry que és capaç de mostrar-nos la seva cara menys amable i el seu talent més recòndit. Una bona distracció, amb alguna petita sorpresa, però res d'original ni res de l'altre món.

LA VIRGEN ROJA, de Paula Ortiz.- Tenia curiositat en veure aquesta pel·lícula, tot i conèixer la història real i haver vist ja una versió cinematogràfica ("Mi hija Hildegard", de Fernando Fernán Gómez, 1977). Fins i tot recordo una obra de teatre que es basava en els mateixos personages i que tenia un títol força descriptiu; "Yo maté a mi hija". Per tant, podem dir que hi havia molts referents, moltes versions, i que també hi havia un cert interès en com tractaria els personatges una directora. I ho dic perquè els personatges formaven part de l'Espanya republicana, eren socialistes i pertanyien al moviment feminista de l'època. Finalment m'he trobat amb una pel·lícula molt més acadèmica del que pensava, tot i estar dirigida per una autora que sovint ens dona adaptacions més lliures ("La novia") i estèticament més riques. Aquí també hi ha alguns intents d'estilitzar els fets, però en general és una pel·lícula seca, més freda de l'habitual. Les interpretacions dels protagonistes (especialment una Nawja Nimri que sembla estar interpretant a Bernarda Alba) s'esforcen per dotar al conjunt d'una certa força soterrada i violenta... però crec que mai s'acaba d'alçar el vol i tot queda com el testimoniatge d'un dels fets verídics més escabrosos de la història negra espanyola. Uns fets que donaven per fer algo més lliure, menys realista, i fins i tot més terrorífic, tenint en compte que Aurora Rodríguez va jugar a fer de Doctor Frankenstein... encara que fos amb millors intencions.