Aquí van les últimes pel·lícules que comentaré abans d'acabar l'any. Són tres títols que han donat molt a parlar i que estan omplint totes les llistes de premis d'enguany. Segur que les veiem a les nominacions dels propers Òscars.
EMILIA PÉREZ, de Jacques Audiard.- M'agraden les pel·lícules que em fan explotar el cap, i haig de confessar que aquesta ha estat una d'elles. Sabia més o menys el que anava a veure, però per més informació que tinguis la cinta no deixa mai de sorprendre't. Estem davant d'un film sobre la transexualitat, davant d'un musical extravagant, davant d'un melodrama desaforat (més aviat, un culebrot mexicà), davant d'un film de narcos i bandes, davant d'un film reivindicatiu i de protesta, davant d'un film feminista, etc. Tot això, ben barrejat a la coctelera, acaba donant "Emilia Pérez". Sé que se li han criticat els seus excessos i també la seva visió d'un dels problemes més flagrants de Mèxic, però crec que no es tracta d'un film realista ni d'una radiografia del país. Penso que, un cop més, la gent esperava veure una pel·lícula que no els hi han donat. S'han trobat amb una bogeria deliciosa, molt ben dirigida i interpretada amb ràbia i molta força. Karla Sofía Gascón i Zoe Saldaña són dues bèsties que poden amb tot i que aguanten la història fins al final (un final, per cert, tan polèmic com fantàstic). I no m'oblido de Selena Gómez, que tot i el seu estrany accent espanyol (a la pel·lícula no es diu d'on és però s'insinua que pot ser estatunidenca) té grans moments i demostra que és una bona actriu, a l'igual que l'efectiva Adriana Paz.
WICKED, de Jon M. Chu.- Quan es va estrenar la pel·lícula feia poques setmanes que acabava de veure en teatre la versió del West End, que es representa des del 2006 (la primera funció de l'obra es va fer a San Francisco el 2003). Sense cap mena de dubte, "Wicked" és un dels musicals moderns que més èxit i renom ha guanyat en els darrer anys. Ocupa el quart lloc a la llista de musicals més representats a Broadway i alguns dels seus temes han entrat en lletres d'or a la història del teatre nord-americà ("Defying Gravity" és una d'aquestes cançons, a part de ser un dels finals de primer acte més espectaculars del teatre musical del segle XXI). Amb tot això per endavant, la pel·lícula tenia un hype que la podia destruir la primera setmana o que la podia enlairar fins als primers llocs, com finalment així ha estat. Això no vol dir que sigui millor o pijtor pel·lícula, sinó que ha arribat en el moment adequat, ha tingut bones crítiques i, sobretot, ha tingut una campanya de marqueting importantíssima i molt eficaç. En una paraula, s'ha posat de moda... i tothom havia de veure-la. Un cop vista, haig de dir que no m'ha defraudat, sinó més aviat el contrari. Esperava trobar-me amb una versió infantilitzada, dissenyada per agradar a tothom, i programada per allarbar el negoci com un xiclet (lo de partir-la en dues cintes em feia témer el pitjor). Haig de dir, però, que la idea de representar els actes per separat és bastant bona, i que la forma de dur-la a terme ha sigut rigorosa i bastant professional. Els números musicals, tot i que n'hi ha algun de tallat o molt resumit, compleixen amb escreix, i el repartiment és molt més encertat del que podria semblar sobre paper. Ariana Grande i Jonathan Bailey són potser els més destacats, sense oblidar-nos de Cynthia Erivo, que jo crec que tindrà més possibilitats de lluïr-se a la segona pel·lícula. Per cert, espero amb candeletes aquesta segona part, que per força hauria de ser més fosca, més adulta i més complexa (argumentalment parlant) que la primera. Veurem que tal se'n surten!
ANORA, de Sean Baker.- Aquesta va ser la guanyadora de la darrera Palma d'Or a Cannes 2024, i pel que sembla serà una de les favorites en els propers premis Òscar... tot i que la victòria encara la veig una mica llunyana. "Anora" és la darrera peli de Sean Baker, un director molt conegut dins del circuit de cinema independent ("Tangerine", "The Florida project", "Red Rocket"). Potser és la més diferent de totes, i també la més ambiciosa, però sense deixar el seu esperit de cinema indie que tant l'ha caracteritzat. Aquí estem davant d'una mena de versió moderna i realista de "Pretty Woman", on el milionari s'ha convertit en el fill d'un oligarca rus i la prostituta aconsegueix el seu propòsit... però de seguida ve algú disposat a desfer-li el somni. Aquí rau la principal diferència amb la cinta protagonitzada per Julia Robert, i és que tot i alguna part una mica caricaturesca, la història toca de peus a terra en tot moment i no es deixa emportar pel romanticisme ni per la temptació del "happy ending". De totes formes, no vull explicar-vos massa de l'argument perquè la gràcia és veure com l'afronta el director, que gairebé ens ofereix una pel·lícula amb tres parts molt diferenciades. Està una primera part en els clubs i en els hotels de luxe, una altra a la casa del prota i una tercera que recorre totes les sales nocturnes de Brooklyn però amb un objectiu molt diferent que el del principi. Podríem dir que comencem amb una comèdia, continuem amb una mena de paròdia i acabem amb alguna cosa similar al drama... tot i que tot depèn de com cadascú vulgui interpretar-ho. Haig de dir que Mikey Madison és una actriu fantàstica (crec que l'Òscar a millor actriu aquest any és seu) però no deixaria enrera els dos actors joves russos, que també mereixen tots els elogis. Aneu-hi. No és una cinta com les demés, però crec que no us decebrà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario