Els estius són estranys, cinematogràficament parlant. Per una banda es pot estrenar algun "blockbuster" molt esperat, i curiosament bo (vegis el cas de l'últim Batman), i per una altra poden arribar pel·lícules molt dolentes, o bé aquelles que no troben forat durant la temporada habitual. Aquest estiu hi ha hagut de tot. Aquí van alguns exemples de tot plegat.
"EL IRLANDÉS", de John Michael McDonagh. A mig camí entre "El hombre tranquilo" (amb la que comparteix paisatges i referents) i "Perdidos en Brujas" (d'humor i estètica similars), aquesta pel·lícula ha estat un dels plats més refrescants de l'estiu. Brendan Gleeson carrega el film a les seves espatlles, elaborant un personatge que costa d'oblidar... ja sigui pel seu cinisme, la seva tendresa o la seva brutalitat. Però no hem d'oblidar la bona feina del sempre excel·lent Don Cheadle, un dels millors actors negres de la seva generació, ni la de Fionnula Flanagan, l'institutriu de "Los otros". En definitiva, una història que es segueix amb interès i que destila un humor carregat de mala llet, molt a la irlandesa.
"EL DICTADOR", de Larry Charles. Em sap greu dir-ho, però la última de Sacha Baron-Cohen ha estat una gran decepció, almenys per a mi. Té bons moments -els primer 5 ó 10 minuts i el discurs final a l'ONU-, gags inspirats i certa mala llet... però també és cert que en té d'altres d'humor gratuït, més en la línia del pitjor Adam Sandler. Si heu vist "Borat" o "Hugo" no espereu trobar-hi el mateix. És cert que a les altres es jugava amb l'estil de documental i moltes escenes de càmara oculta, que ajudaven a donar una frescura i una naturalitat poc vistes en les comèdies actuals. Però, tot i així, aquí es troba a faltar una certa desinvoltura... És com si per voler lligar millor l'argument, el mateix humorista s'hagués lligat de mans i peus i no hagués deixat sortir tot el que podia donar de sí aquest "dictador".
"PROMETHEUS", de Ridley Scott. Visualment, aquesta pel·lícula t'atrapa. Res a veure amb la claustrofòbia dels primers "Alliens", sinó tota una fantasia (o variació, com es diu en llenguatge musical) a l'entorn d'aquelles bestioletes ja mítiques en el panorama cinematogràfic. Aquesta és la gran virtut del film, que no vol ser la "preqüela" ni la continuació de res. Jo diria més aviat que és la primera part d'una nova sèrie que pot tenir llarga durada. Bones actuacions (excel·lent Michael Fassbender i eficaces Noomi Rapace i Charlize Theron), direcció artística excepcional, gran ambientació... i només podríem objectar-li algunes llacunes de guió o una part final un pèl desinflada.
"BRAVE", de Mark Adrews i altres. Abans de veure "Piratas", que tothom ven com la millor cinta d'animació de l'any, cal dir que aquesta nova cinta de Pixar i/o de Disney és tan interessant com desconcertant. I dic desconcertant perquè tot i que les dues companyies citades tenen estils molt diferents, "Brave" està com al mig. Per ser una cinta Pixar li falta un humor més adult i un missatge més clar, i li sobren tendresa i moments dolços. Per ser de Disney li falten la història d'amor i el príncep blau, i li sobren el missatge aparentment feminista i l'evolució tan atípica del guió (en cap moment vaig sospitar que la veritable protagonista acabés essent la mare-óssa). Sigui com sigui, és animació de primer ordre i una història curiosa que val la pena veure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario