ESTÓMAGO. El poder de saber cuinar

Està ja molt dit que a la gent se la conquista per l’estómac o que els cuiners tenen un poder del tot real. Aquesta pel·lícula, a més, ens ensenya que aquest poder es pot exercir tant en un restaurant de certa categoria com en una presó del Brasil infestada de delinqüents... molt poc recomanables. “Estómago” va triomfar al darrer Festival de Valladolid (Seminci) i engruixeix aquesta mena de subgènere que té la cuina, els cuiners o la gastronomia en general com a motor de la història.

El meu professor de cinema a la Universitat sempre ens deia que parlar a la lleugera de gèneres i subgèneres és una mica perillós. Ell deia que els gèneres per antonomàsia són dos: la comèdia i el drama. A partir d’aquí, el cinema hi suma gèneres tan propis com el western o el cinema negre, però també el terror, el musical, l'aventura, el bèl·lic... i poc més. No obstant, és innegable que hi ha una colla de pel·lícules que es poden agrupar per característiques d’allò més diverses: pel·lícules de judicis, pel·lícules de periodistes, road-movies, de temàtica gay, d’adolescents... i ara també les gastronòmiques o d’ambient culinari. De moment ja hi ha els seus grans clàssics (“El festín de Babette”, “El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante”, “Como agua para chocolate”), les territorials (“Comer, beber, amar”, “Tortilla Soup”), les especialitzades (“Chocolat”), les que aborden tema laboral (“Deliciosa Martha”, “Sin reservas”, “American couisine”, “Fuera de carta”), la d’animació (“Ratatouille”) i fins i tot l’excèntrica (“Cómo cocinar tu vida”).

“Estómago” és un pèl diferent de les altres en el sentit que aporta també un retrat social molt dur i realista. És una pel·lícula sobre un cuiner molt particular, però també és una pel·lícula de presons i fins i tot un retrat del Brasil menys amable. A voltes recorda “Carandiru”, una interessant pel·lícula sobre les presons brasileres que es va veure poc... però que també recomano des d’aquí com a document de gran crítica social.