El pessebre de la crisi

Pel seu títol podria semblar que aquest post és de caire social o econòmico-polític (i segurament així és), però en realitat està vinculat a un pessebre de veritat, de carn i ossos, i mai millor dit. Un pessebre fet de persones que lamentablement no es podrà tornar a repetir... de moment. La crisi pot amb moltes coses; també ho prova amb la il·lusió de la gent gran, amb l'esforç i amb el goig de pujar a un escenari... encara que sigui passats els seixanta, els setanta... o els que siguin, perquè això de l'edat al cap i a la fi no importa pas tant.

El març d'aquest mateix any vaig entrar al grup de teatre del Club Sant Jordi de Badalona. Era molt just per fer res, però vaig insistir, els vaig convèncer, i just abans de l'estiu estrenàvem una obreta curta que els va deixar bon sabor de boca. A l'octubre vam tornar-hi: el grup havia augmentat fins a 9 integrants i les ganes eren moltes, tot i que ja començàvem amb l'amenaça de quedant-se sense curs al segon trimestre... per no ser suficients. Bé, aquí cal aclarir que els Clubs Sant Jordi són propietat de Caixa Catalunya, que amb l'excusa de la crisi està retallant activitats socials a tots els casals.

Tot i així, no vam defallir. Aquest dijous vam fer la segona actuació junts, en la que es va muntar un pessebre vivent on l'àngel era miop, la Verge Maria una rondinaire, la pastora tenia un ramat d'estruços i els patges dels Reis viatjaven en companyies de "low cost". Era un pessebre de crisi que, curiosa i lamentablement, anunciava una crisi de veritat. El gener ja no hi ha taller; ens l'han suspès.

El pitjor de tot és que perdo una feina. Però el millor, i això em reconforta força, és que el grup seguirà sigui com sigui. Estan il·lusionats amb la feina feta i no volen deixar-se vèncer per una entitat bancària que no coneix del tot als seus usuaris. No han pogut amb la il·lusió. El pessebre, amb mi o sense mi, seguirà tenint figures.