Petit Tast Cinèfil (CXV)

A la porta dels Òscars -queda un mes i escaig- us vaig portant algunes pel·lícules que opten a alguns d'ells ("Cónclave" o "Nosferatu") i un parell més que podrien haver esgarrapat alguna cosa, però que finalment s'han quedat a les portes ("Queer" o "Jurado Nº2").

QUEER, de Luca Guadagnino.- Poques vegades hem vist com el cinema s'acostava a l'obra de William S. Borroughs, potser perquè les seves novel·les eren excessivament controvertides, plenes d'imatges i amb arguments poc alineats amb les idees de Hollywood... i fins i tot amb les del públic en general. El 1991, David Cronemberg es va atrevir amb "El almuerzo desnudo", i ara -trenta tres anys després- un altre director que s'atreveix amb tot ha adaptat una de les obres més inadaptables de l'autor. Potser Luca Guadagnino no semblava el més oportú per acostar-se a Borroughs, tot i que l'acostament a temàtiques LGTB al llarg de la seva carrera potser justificaven la intromissió. Al final ens trobem amb un film estrany, com era d'esperar, i amb uns resultats ambigus... però suggerents. De fet, "Queer" es basa en una novel·la inacabada, autocensurada pel mateix autor i poc donada a una narració convencional. Potser per tot això, el director italià opta per dividir el film en dues parts i també per trobar un final més o menys assequible, basant-se en fets biogràfics i coses que no apareixen en el text original. Ens trobem, doncs, amb una obra estèticament interessant, amb interpretacions al límit (Daniel Craig i Lesley Manville, tots dos esplèndids) i amb alguns descobriments de cara al futur (Drew Starkey i Omar Apollo).

NOSFERATU, de Robert Eggers.- Ja fa temps que Eggers s'ha convertit en un referent del nou cinema de terror i del fantàstic en general, i també en un autèntic estilista a l'hora d'abordar mons foscos i d'una bellesa gòtica, èpica o pertorbadora. Ara em venen al cap "La bruja", però també "El faro" o la molt recomanable "El hombre del norte". Amb "Nosferatu" crec que ha arribat al màxim del seu joc estilístic, ja que la pel·lícula llueix en diferents aspectes tècnics, com molt bé han reflectit les darreres nominacions als Òscars (millor fotografia, vestuari, disseny de producció i maquillatge). En el terreny narratiu, però, crec que la pel·lícula no arriba a cotes anteriors, tot i que no deixa de ser una cinta molt recomanable. Pel meu gust, el metratge és excessiu i el guió es veu llastrat per un excés de personatges que, malauradament, tampoc acaben de tenir un desenvolupament complert i satisfactori. També hi ha moments que es donen per fets però que poden donar peu a confusions (el Nosferatu del títol és resistent a la llum solar, o no?), i finalment el dramatisme de la cinta queda difós i un pèl  desenfocat. Tot i així, val la pena destacar el magnetisme innegable de Lily Rose-Deep i l a magnífica banda sonora de Robin Carolan.

CÓNCLAVE, d'Edward Berger.- Alguns diuen que podria donar la sorpresa en els Òscars d'enguany, ja que de totes les nominades és possiblement la que més consens podria aconseguir. De totes formes, veig difícil que en una època com l'actual triomfi una pel·lícula de cardenals i monges, tot i estar disfressada de thriller i tenir un ritme que no decau ni un moment. Però deixant el tema dels Òscars a part, "Cónclave" destaca per ser un film elaborat amb serietat i amb molta cura, ja que només cal veure com està filmada, fotografiada i muntada. De fet, Berger ja ens havia sorprès amb la impoluta "Sin novedad en el frente" i ara torna a demostrar que sap com explicar una bona història. A més, el guió adapta el bestseller de Robert Harris, que conté diversos girs i que acaba amb un missatge molt interessant i realment actual. Menció a part mereix tot el repartiment, encapçalat per un Ralph Fiennes en estat de gràcia. Veure'l passejar-se per pràcticament tota la pel·lícula amb una seguretat espatarrant fa que pensem en el fantàstic actor que sempre ha estat. L'acompanyen, amb igual mestratge, secundaris de luxe com Stanley Tucci, Isabella Rossellini, John Lithgow, Sergio Castellito, Carlos Diehz, etc. Un festival de luxe que farà les delícies de molts tipus de públic.

JURADO Nº 2, de Cleant Eastwood.- Aquest sembla ser que és el comiat definitiu d'Eastwood, i la veritat és que ha estat un comiat honrós, digne i molt interessant. Estem davant d'una pel·lícula de judicis, però val a dir que la premissa és tan potent i original que ens atrapa des del primer moment... i ja no ens deixa anar. Estem davant d'una mena de versió, quasi a la inversa, de la popular "Doce hombres sin piedad". Veient la cinta ens adonem que Eastwood està al darrera, tant per la manera de rodar-la com per la profunditat d'un guió que ens fa pensar seriosament amb la culpabilitat, la renúncia, les segones oportunitats... Un film més contundent del que pot semblar a primera vista. Crec que mereixia una mica més d'atenció a la temporada de premis, ja fos pel seu guió o per algunes interpretacions, com ara la de Toni Colette -excel·lent com sempre- o les més breus de J.K. Simons i Kiefer Sutherland. Mereix una menció a part el jove Nicholas Hoult (també vist a Nosferatu) per aquest protagonista controvertit, complicat i fràgil. Després d'això és possible que ja no tornem a gaudir d'aquest gran director, però sempre podrem tornar a títols ja mítics ("Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Millions Dollar Baby", "Mystic River", "Los puentes de Madison") o d'altres a revaloritzar ("Bird", "Cazador blanco, corazón negro", "Cartas desde Iwo Jima", "Medianoche en el jardín del bien y del mal", "Poder absoluto", etc).