Petit Tast Cinèfil (CXVI)

Després dels premis Goya, les plataformes i també alguns cinemes s'han omplert amb estrenes i reestrenes de pel·lícules espanyoles que ha protagonitzat el 2024. Avui us en deixo cinc. Totes van tenir alguna que altra nominació als Goya, i una d'elles fins i tot va ser la guanyadora... això sí, ex-aequo.

POR DONDE PASA EL SILENCIO, de Sandra Romero.- Aquest pel·lícula sorgeix d'un curtmetratge del mateix nom que en el 2020 va guanyar un premi en el Festival de Màlaga. Tot i que la història ha canviat una mica, segueix parlant d'un noi que viu a Madrid i torna al seu poble per Setmana Santa. Aquest cop haurà de tractar amb un germà i una germana que viuen presoners d'una malaltia que està trasbalsant la família. La principal virtut de la cinta és la naturalitat amb que es viu tot plegat, fins al punt de pensar que estem veient un documental. De fet, els tres actors principals són germans a la vida real, la qual cosa fa que les complicitat i també les discussions o els retrets semblin més de veritat que quan ho interpreten actors. La sensibilitat de la cinta l'entronca de seguida amb el nou cinema espanyol, on la frontera entre ficció i realitat sembla tan fina que gairebé podria trencar-se. Ho vam veure a "Alcarràs" o a "La consagración de la primavera", entre altres. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

VOLVERÉIS, de Jonás Trueba.- Crec que per encertar amb la definició de hipster hauríem de veure primer la filmografia completa de Jonás Trueba, la sèrie "Los años nuevos", alguna pel·lícula de David Trueba -cada cop menys- i moltes cintes de vàries directores catalanes. Potser m'he passat amb la brometa, però és cert que totes les pel·lícules i directors que he anomenat tenen en comú uns protagonistes joves, "moderns" però des d'un punt de vista natural, que responen a una sèrie de característiques força similars. "Volveréis" és un exemple molt clar, però és que a sobre és una comèdia que parteix d'una bona premissa i que evoluciona cap a un final obert i força coherent. Potser sí que es va entrebancant pel camí, sobretot amb alguns obstacles argumentals, però manté la seva frescor durant quasi tot el metratge. I això és, principalment, gràcies a dos actors que aguanten tot el que faci falta amb les seves boníssimes interpretacions: Vito Sanz (nominat al Goya a millor actor) i Itsaso Arana. Atenció al petit, però interessant paper del pare a càrrec del director Fernando Trueba, pare de Jonás a la vida real. La podeu veure a Filmin. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero.- El cinema de Pilar Palomero és sempre un cinema proper, que ens parla d'una part de la realitat que potser no volem veure... però que existeix, i que és mostrada amb la naturalitat més absoluta. Aquest cop li toca el torn a la mort digna, tot i que jo crec que Los destellos parla de moltes més coses. Per començar, crec que la pel·lícula fa un retrat molt encertat d'una família poc convencional... a més de parlar del perdó, de la redempció i de l'amor en estat pur, sense interessos ni convencionalismes. Aquesta dona que, impulsada per la seva filla, decideix atendre al seu ex-marit al final de la seva vida resulta commovedora, però sobretot molt creïble. És cert que Patricia López Arnáiz tot ho fa fàcil i bé, però és que aquí també està acompanyada de molt de talent: Antonio de la Torre en una altra brillant actuació (molt més continguda que en altres ocasions), Marina Guerola en un debut brillant i fins i tot Julián López, que sorprèn amb un registre molt apartat del seu habitual. En resum, una pel·lícula preciosa, delicada i tocada d'aquella màgia que Palomero dóna a quasi tot el que toca. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

SOY NEVENKA, de Icíar Bollaín.- Alguns recorden el Cas Nevenka per un documental que es va fer fa uns pocs anys, però jo el recordo de quan va sorgir el cas... allà pel 2001. No ho recordo amb tot detall, però sí sé que em va cridar l'atenció perquè afectava al Partit Popular (en aquella època no paraven de sortir notícies) i perquè tothom donava per fet que allò era fals, pràcticament una invenció. Anys més tard, un jutge va donar la raó a Nevenka Fernández i va inhabilitar a l'ex-alcalde. Tot i així, ella no va trobar feina i va haver de marxar... Un cop més, seguia essent la víctima tot i tenir la justícia del seu costat (el Me Too encara quedava lluny). La pel·lícula de Bollaín comença amb certa premura, ja que presenta l'arribada i l'ascens de la noia en el partit d'una forma una mica atropellada. No serà fins que comenci l'assetjament que la cinta s'assenti i agafi el rumb correcte. La directora se sent més segura en aquella part, que és de fet la que més li interessa... fins i tot més que la del judici, que també es despatxa una mica amb presses. No estem davant d'una de les millors cintes de Bollain, però crec que la seva habilitat per explicar les injustícies de la societat espanyola l'acosten a l'espectador d'una forma molt senzilla. Això no és "Maixabel", però segur que agradarà -i força- al mateix tipus d'espectador. Gran interpretació d'Urko Olazabal i bon treball d'una Mireia Oriol que enfronta el paper més difícil de la seva carrera. La podeu veure a Movistar.

LA INFILTRADA, d'Arantxa Echevarría.- Vet aquí la pel·lícula que va donar una mica d'emoció a la darrera edició dels Goya. En l'últim moment, quan tot semblava un error, ens vam adonar que enguany hi havia un premi ex-aequo a la millor pel·lícula: meitat per "El 47" i meitat per "La infiltrada". Un honor compartit que feia justícia a aquesta cinta d'acció (estem davant d'un thriller de manual) basada en una part de la nostra història recent. Potser el cinema no havia tractat massa el tema dels infiltrats de la policia dins de la banda terrorista, però no ens hem d'oblidar que en el 2004 "El lobo" ja va parlar del mateix i ho va fer també amb una bona resposta per part del públic. Aquí tenim a una dona al davant de l'acció, concretament el personatge que Carolina Yuste interpreta amb una força i un valor encomiables. L'acompanya el sempre notable Luis Tosar i alguns secundaris de luxe, com Nausicaa Bonnin o Diego Anido. El resultat final és un film que se segueix amb interès, aconseguint que les escenes d'acció siguin creïbles i estiguin ben executades. Un bon exercici que, pel que hem vist, dona molts bons resultats a la taquilla (Santiago Segura està darrera de la producció). La podeu veure a Movistar.