De mica en mica vaig recuperant pel·lícules que no havia vist en el 2024, i alguna que ha arribat durant aquest primer trimestre de l'any. Tot i que no vagi molt al dia, suposo que no hi ha problema... sobretot ara que les pel·lícules acaben arribant a nosaltres vulguis o no vulguis a través de plataformes, reposicions, etc.
NICKEL BOYS, de Ramell Ross.- Aquesta és una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques i un segell de qualitat indiscutible. Havia aconseguit molts reconeixements a la direcció i fins i tot havia estat present en la última edició dels Òscars, on va aconseguir col·lar-se en les nominacions a Millor Pel·lícula i Millor Guió Adaptat. Amb aquests antecedents poc m'esperava jo una pel·lícula tan experimental com aquesta. Sé que no inventa res ni es treu cap as de la màniga, però és una pel·lícula lliure, una adaptació també molt lliure i un compendi de tècniques que feia temps que no veiem en una pel·lícula de gran abast. Per començar és curiós veure com s'utilitza la càmara subjectiva, que és quan l'espectador ho veu tot a través dels ulls del protagonista. També hi ha una narració basada en els objectes quotidians, en imatges aparentment innòcues i en plans desenfocats o directament fora de l'escena. Això passa des del minut 1 i fins al final. Primer ho prens com un gran encert, com una novetat, com un joc... i la veritat és que la pel·lícula acaba lluint molt bella i molt interessant. El principal problema, per a mi, és que un experiment així durant 140 minuts acaba esgotant. Sé que és una pel·lícula per veure al cinema (aquest va ser el meu primer error) però tot i així penso que amb menys metratge i alguna petita concessió a l'espectador hauria resultat encara més rodona.
EL CONDE DE MONTECRISTO, d'Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte.- Tot i la gran quantitat de pel·lícules, sèries i minisèries que se n'han fet, les noves generacions han descobert aquesta història gràcies a l'exitosa pel·lícula de La Patellière i Delaporte. Un film amb aires de superproducció i un guió que intenta respectar al màxim l'intrincat i rocambolesc argument d'Alexandre Dumas. De fet, podríem assegurar que el gran secret de tot plegat és aquesta novel·la escrita el 1844, un exemple claríssim del gènere d'aventures. Assassinats, empresonaments injustos, venjança, amors passionals, traïció... Tot apareix en aquesta història, que va ser editada en un primer moment per entregues, en forma de fulletó. No es pot negar que la pel·lícula aguanta bé el suspens i la tensió, i no deixa escapar cap gir argumental ni cap història secundària per acabar de lligar la trama. També tenim interpretacions prou decents, una bona fotografia i una excel·lent ambientació, capaç de reproduir els múltiples escenaris que proposa la història. Però tot i aquest allau tècnic, i una factura de primera, la pel·lícula acaba semblant a estones un serial de luxe, d'aquells que a vegades ens regala HBO, Disney o alguna d'aquestes plataformes que cuiden al màxim l'aspecte de les seves produccions. Resumint, estem davant d'una versió definitiva i d'una cinta prou atraient -com moltes de les que s'han fet també al país veí sobre "Els tres mosqueters"- però no sé si cal considerar-la una fita cinematogràfica. Això ja seria una altra cosa...
POLVO SERÁN, de Carlos Marqués-Marcet.- Aquest any hem cobert el "cupo" de pel·lícules espanyoles sobre l'eutanàsia... Aquesta, però, és potser una de les propostes més arriscades i originals que hem pogut veure a les pantalles. Amb aquesta barreja de comèdia, drama i musical, la pel·lícula de Marqués-Marcet és una constant d'idees fílmiques de primera, com el seu inici, tots els números musicals i també alguna conversa entre mare i filla. No estem davant d'una proposta totalment realista, però el millor és que ens ho creiem tot i acompanyem a aquesta parella fins al final... mai millor dit. Les interpretacions entregadíssimes i quasi hiperrealistes d'Ángela Molina i Alfredo Castro acaben de fer la resta, que no és pas poca cosa. Podríem dir que estem davant d'un film que no està a la moda, que no sembla d'aquesta època (té un estil cinematogràfic que a estones lliga més amb el cinema europeu dels setanta que amb el cinema espanyol d'ara mateix) i que fins i tot no sembla tenir res a veure amb les altres experiències que li havíem vist al director: 10.000 km, Terra ferma, Els dies que vindran... Aquí s'ha deixat anar per la forma, per una estètica que lligués amb el teatre, amb la dansa... i també amb aquest destí tràgic -de fet estem davant d'una tragèdia moderna- que envolta a la parella protagonista. Un gran treball, però potser no apte per a ments sensibles o espectadors que no porten bé això de la mort digna.
EL LLANTO, de Pedro Martín-Calero.- Aquesta seria la pel·lícula espanyola de terror que més s'apropa a l'estela allargada i poderosa que va deixar en el seu moment l'americana "It Follows". Sense arribar a la seva qualitat ni al neguit que aquella despertava, podem dir que hi ha moments de "El llanto" que ens provoquen cert malestar i que contenen un misteri realista i magnètic. Podríem dir també que és una pel·líucla amb diferents parts -tot i que estiguin lligades i tot tingui un sentit- i això fa que sentim a moments que són també pel·lícules diferents. En aquest sentit, crec que la part que passa a Argentina és la que més em va desconcertar i la que més em va atrapar. Una història que lliga amb la primera, i amb la que vindrà a posteriori. De fet, aquesta connexió entre històries és el principal motor de la cinta, que en realitat s'entossudeix en no acabar mai. El plantejament de les escenes de terror (tornem amb la comparació amb "It Follows") sorprenen per ser tan naturals que no te l'esperes. El terror surt del no res, com en la vida real, i això encara el fa més desassossegant i aterrador. Un bon debut de Martín-Calero, al que seguirem en les seves properes aventures fílmiques. De moment, ja va guanyar el premi a millor director de la darrera edició del Festival de San Sebastián. Bona manera de començar un currículum.
No hay comentarios:
Publicar un comentario