Ja comencen a arribar els últims títols -i també els més importants- d'aquest 2025. Tots esperàvem la última de Paul Thomas Anderson, i la veritat és que ja està aquí. Potser a alguns els hi haurà passat inadvertida, però quan la veus t'adones que és una pel·lícula crucial per entendre el món que vivim i per analitzar l'obra d'un dels millor directors nord-americans vius.
LA VIDA DE CHUCK, de Mike Flanagan.- He comptat més de seixanta adaptacions de novel·les o contes d'Stephen King al cinema. És un dels autors més adaptats, amb resultats diversos... però amb alguns títols més que satisfactoris dins del gènere de terror cinematogràfic: "Carrie", "El resplandor", "La zona muerta" o "Misery". De totes formes, hi ha també una sèrie de relats que toquen el fantàstic però que no estan tan immersos en el gènere, i generalment han sigut sempre pel·lícules molt estimables i amb bons resultats: "Cuenta conmigo", "Cadena perpetua", "La milla verde", "Eclipse total", etc. Entre aquestes últimes estaria precisament "La vida de Chuck", un relat curt que parteix d'una premissa fantàstica però que acaba essent una història lluminosa i optimista sobre la pèrdua, la mort i el més enllà. El film, dividit en tres parts diferenciades, comença amb un episodi sorprenent i realment bell, en el que el misteri i la poesia es donen la mà fins a arribar a un final en negre que glaça la sang. Les altres dues parts, que serviran per entendre la primera i per dotar d'identitat al personatge de Chuck, són també diferents entre si. La segona és una mena de comèdia quasi musical entre tendra i divertida, mentre que la última ens remet als drames de toc fantàstic dels anys vuitanta, amb un to un pèl melindrós... que finalment no embafa però resulta un xic passat de moda. Tot i així, "La vida de Chuck" és una pel·lícula estimable, amb unes interpretacions molt encertades i un to que la fa especial, realment esperançadora...
UNA BATALLA TRAS OTRA, de Paul Thomas Anderson.- Ja sé que ja ho ha dit tothom, però Paul Thomas Anderson és un dels millors directors nord-americans vius i en actiu. Encara li queda molta carrera i moltes obres mestres per rodar, però crec que si aquest any no li donen l'Òscar serà de jutjat de guàrdia. Ara bé, si finalment el guanya -i la pel·lícula també- haurem de pensar que Hollywood és més valent del que estàvem pensant últimament, ja que la pel·lícula és una desafiament social i polític de primer ordre cap al govern de Donald Trump. No es parla d'una època concreta, ni de cap partit, ni de cap polític amb nom i cognoms, però quan just començar veus imatges de la muralla de la vergonya amb la frontera de Mèxic ja intueixes per on van els trets. A més, per si això fos poc, la cinta és una crida a la revolució, a la resistència i a la combativitat. I també és moltes altres coses: un thriller d'acció rodat amb un mestratge absolut (l'escena de la carretera ja val per si sola el preu de l'entrada), un drama familiar, una comèdia sobre els herois quotidians, etc. Però per si faltava alguna cosa, Anderson posa tota la seva capacitat i professionalitat darrera de les càmeres, i ens regala una gran obra... un prodigi de ritme i muntatge trepidants. És cert que a estones frega la paròdia, però ho sap encaixar bé i acaba casant amb la resta. Magnífics Leonardo DiCaprio, Chase Infiniti, Regina Hall, un recuperat Sean Penn, un divertit Benificio del Toro i una magnètica Teyana Taylor. Aquesta última surt pocs minuts, però deixa una empremta que dura tot el metratge... Un autèntic huracà roba-escenes.
MASPALOMAS, de Jose Mari Goenaga i Aitor Arregui.- Ja fa temps que es parla de la tornada a l'armari quan les persones queer arriben a les residències. De fet, és un tema que s'està reivindicant perquè dins del moviment LGTB la vellesa no ha sigut mai una prioritat, i des de ja fa un temps llarg és una realitat per a tots aquells que van iniciar el moviment cap allà els anys setanta. La pel·lícula dels Moriarti (el tandem format per Goenaga i Arregui) vol ser un revulsiu, i també un element per iniciar el debat i remoure consciències. De totes formes, és curiós com una pel·lícula que comença molt explícita i de forma molt valenta s'acaba tornant didàctica i potser un pèl previsible (la relació del pare i la filla)... i fins i tot sentimental. Crec que la cinta té un gran valor per si mateixa, per la temàtica que abraça, per la interpretació de tots els protagonistes, per la sensibilitat i professionalitat dels directors, etc... Ara bé, potser li retrec el fet de retratar un tipus d'homosexualitat concreta, que ja viu encotillada i tancada en el seu propi armari, encara que sigui gegant. No tot el col·lectiu s'identificarà amb aquesta segmentació, encara que sigui molt identificable. I per altra banda, comentar que a les residències no es poden fer moltes de les coses que aquí surten... I no parlo de l'escena més inversemblant i exagerada, sinó de petites coses com la celebració del cap d'any, els horaris, la relació amb les noves tecnologies, etc.
LA FURIA, de Gemma Blasco.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que per si soles, i sobretot pel tema que tracten, acaben essent necessàries i estan fins i tot per sobre d'una anàlisi cinematogràfica més exhaustiva. "La Furia" ens parla d'una dona que és víctima d'una violació, però que és incapaç de saber qui va ser l'autor... tot i que per les circumstàncies ha de ser algú del seu entorn. La pel·lícula juga a moments a ser una mena de thriller social, a estones un drama familiar i també una tragèdia sobre com portar la vida després d'una agressió tan brutal. La directora també hi suma una trama teatral, ja que la protagonista és actriu i està fent proves per actuar a "Medea"... Podríem dir, però, que aquesta part juntament amb el final acaben tenint un encaix més complicat en tot el conjunt. Fins i tot hi ha coses que no acaben de lligar o que s'han d'interpretar com una visió particular de la prota. Sigui com sigui, el film es veu amb interès, sobretot per l'actuació brutal i descarnada d'Ángela Cervantes, i també per la interpretació d'un sempre efectiu Àlex Monner, que aquest cop li toca un personatge aparentment secundari però amb un pes molt important en tot l'argument. No sé si el film arribarà a la temporada de premis, però gairebé segur que Cervantes arriba a la categoria de Millor Actriu als Goya i a altres guardons. Seria un disbarat que no fos així... sobretot després d'haver-la vist fa uns anys a "Jauría", l'obra de teatre basada en el cas de "la manada".
