Petit Tast Cinèfil (CXXXV)

Avui us porto un musical, un documental i una pel·lícula espanyola que provoca debat i controvèrsia. Una mica de tot per anar ampliant gustos i també expectatives cinèfiles.

WICKED FOR GOOD, de Jon M. Chu.- Aquí va la segona part de Wicked, i mai millor dit perquè la trama argumental correspon al segon acte del famós musical. Un acte que en el teatre dura poc més d'una hora i que aquí allarguen fins a les dues hores i quart. Tot i així -i a l'igual que passava a la primera- no es noten del tot els afegitons, les noves cançons o les escenes inventades, que de fet n'hi ha ben poques. "Wicked for good" és més fosca, més tèrbola i conté un missatge antitotalitari que potser als americans se'ls hi escaparà una mica. També té gràcia la forma en que combina el conte original amb els personatges d'aquesta franquícia: Elphaba, Dorinda i el Príncep Fiyero. La part musical llueix com en la primera versió, tot i que aquí potser les cançons no són tan alegres ni donen peu a tant de show. Un cop més la part visual juga un paper molt important, ja que la direcció escènica, el vestuari i la fotografia tornen a estar a un nivell altíssim. Pel que fa als actors també cal dir que segueixen estant molt i molt bé, tant vocalment com interpretativament. A Cynthia Erivo, i també a Jonathan Bailey, se'ls hi compliquen una mica més els personatges, que en aquesta part tenen més contradiccions, dubtes i decisions difícils. Per acabar, potser només retreuria a la cinta que, tot i el temps que es pren per a algunes coses, conté escenes que semblen precipitades i posades en calçador (seria un bon exemple l'enamorament de dos dels protagonistes, que surt gairebé del no res).  

LA VECINA PERFECTA, de Geeta Gandbhir.- Us parlo poc de documentals en aquesta secció, però he pensat que valia parlar d'aquest. A Estats Units ha aixecat força expectació, sobretot perquè posa sobre la taula temes molt controvertits; el racisme, la immigració, l'ús de les armes, etc. La cinta comença com si fos un capítol més dels programen de telerealitat que ficcionen casos reals de veïns que donen problemes, però aviat ens adonem que això és una altra cosa. Per començar, totes les imatges de la primera part són extretes de mòbils, càmeres de seguretat, càmares de la polícia, etc. És així com podem conèixer els protagonistes reals; tant la víctima com la veïna que ho embolica tot. La pel·lícula resulta fins i tot a estones una mica impúdica i invasora, ja que mostra moments de dolor molt íntim. Després, cap a la darrera part, es centra en l'interrogatori a comissaria, les protestes al carrer i també una petita part del judici. La veritat és que val la pena per la forma com s'explica tot, per la quantitat de temes que posa damunt la taula i també per tot els sentiments (ràbia, impotència, pena) que desperta. Crec que no us decebrà, encara que el "true crimes" no siguin lo vostre.

LOS DOMINGOS, de Alauda Ruiz de Azúa.- Em va agradar "Cinco lobitos" i em va meravellar la sèrie "Querer". A totes dues, Ruiz de Azúa explorava l'interior de les famílies i les exposava a conflictes diversos... però sempre molt creïbles. Aquí torna a ficar-se al mig d'una família, i ho fa amb una valentia realment encomiable. La directora s'exposa al tractar un tema com la fe i la religió, ja que per a alguns està donant un missatge conservador i retrògrad. Jo crec que els que ho diuen o bé no han vint la pel·lícula, o bé no l'han entesa. De fet, es confon el respecte amb la presa de partit, i crec que això és realment un error. Cadascú pot treure les conclusions que vulgui i optar per la part que més li convé... però la cinta t'ho exposa tot sense alliçonar i intentant entendre totes les parts. Jo, personalment, crec que a la part final es prenen decisions de guió molt intel·ligents i molt hàbils... però no les desvetllarem per no aixafar la guitarra a ningú. També cal dir que és una pel·lícula meravellosament interpretada, amb una jove Blanca Soroa que fa un debut increïble i amb la gran Patricia López Arnaiz, que aquí torna a donar-nos un recital de primera. La forma que té d'escoltar, de sorprendre's i d'indignar-se són tan reals que a vegades penses que ni està actuant. Un prodigi a l'abast de molt poques!

Petit Tast Cinèfil (CXXXIV)

Del Toro, Guadagnino o Bigelow són tres cognoms que per si sols ja desperten interès en el món del cinema. Ara estrenen pel·lícula, i aquí us diré què m'ha semblat cadascuna.

FRANKENSTEIN, de Guillermo del Toro.- He comptabilitzat unes vuit pel·lícules més o menys famoses sobre Frankenstein al llarg de la història del cinema, sense comptar sèrie B, sèrie Z, les adaptacions televisives o la influència en altres cintes que no adapten la novel·la ni tan sols res de la història original ("El espíritu de la colmena", "Remando al viento", "Eduardo manos tijeras", "Ex Machina", "Pobres criaturas", etc.) Estem parlant, per tant, d'una història que ha tingut un pès enorme sobre l'imaginari col·lectiu. Un pès que podria haver fet fracassar aquesta versió de Guillermo del Toro, però que pel contrari ha aconseguit revitalitzar el mite i actualitzar una estètica ja molt gastada. Una mica com el que va fer Coppola amb el Drácula de Bram Stoker... I la veritat és que el resultat és brillant, ple d'idees i d'un lirisme que l'acosta a una teatralitat que finalment arriba a bon port (Kenneth Branagh també ho va intentar però no va tenir el mateix èxit). Un dels grans encerts de la pel·lícula és el tractament que li dóna al monstre, que aquí apareix com una mena de víctima del maltracte, de la indiferència i quasi podríem dir que del bullying. Aquest monstre només demana amor, atenció i confiança, i la veritat és que la interpretació d'un sorprenent Jacob Elordi (curiosa l'elecció del sex simbol actual per a aquest paper) aconsegueix donar en la diana. També hi ha el contrast amb el magnífic Oscar Isaac, un doctor Frankensteix més monstruós i malvat que mai. Tot el repartiment és molt encertat, des de Mia Goth a Christoph Waltz, passant per Charles Dance, Felix Kammerer (el protagonista de "Sin novedad en el frente") o David Bradley en el paper de cec (un veterà actor de la Royal Shakespeare Company, conegut entre nosaltres per les pel·lícules de Harry Potter o la sèrie "Juego de tronos"). Ara ja només queda veure com serà la versió de "La novia de Frankenstein" que ha dirigit Maggie Gyllenhall i que, segons diuen, barrejarà diferents gèneres (entre ells, el musical) i està ambientada en el Chicago dels anys 30. Moltes ganes de veure quin experiment en surt de tot plegat, que per descomptat res tindrà a veure amb la visió gòtica de Del Toro.

CAZA DE BRUJAS, de Luca Guadagnino.- Primer de tot, comentar que Guadagnino és un director en majúscules. Et pot agradar més o menys el que fa, els temes que toca o la totalitat dels seus films, però no es pot negar que sap com col·locar la càmara, com moure-la i com narrar una història només amb les imatges. Això és el que hauria de ser normal, però a vegades costa trobar directors que tinguin un gust cinematogràfic com el del director italià. A "Caza de brujas" frega l'excel·lència en tot el tema visual, malgrat ser una pel·lícula que es mou entre habitacions, despatxos i racons d'una universitat. Sembla curiós el que dic, però si mireu amb atenció us adonareu que està plena d'idees i resolucions cinematogràfiques més que brillants. Per altra banda, la cinta tracta d'un tema espinós que ha rebut força crítiques, sobretot perquè es considera que no es defineix del tot i deixa a les dones en un punt una mica ambigu. Jo, per la meva banda, puc arribar a criticar que la pel·lícula divagui en ocasions entre excessives discussions filosòfiques, però per altra banda penso que sí que es mulla (arribant cap al final ho entendreu millor) i que intenta, de forma encertada, tocar totes les visions del tema... fins i tot amb un posicionament arriscat i pretesament polèmic. Però no sé de que ens estranyem. No és la primera vegada que Guadagnino es veu immers en polèmiques, sobretot perquè li agrada provocar i posar a l'espectador en una situació incòmoda. Per a mi, el que potser incomoda més d'aquest film és que tots els personatges tenen una imatge més aviat negativa, cosa que no contribueix a la simpatia, ni a l'empatia amb cap d'ells. Uns personatges, això sí, magníficament interpretats. Per una banda tenim una immensa Julia Roberts, i per l'altra uns sempre efectius Andrew Garfield i Michael Stuhlbarg

UNA CASA LLENA DE DINAMITA, de Kathryn Bigelow.- No es pot negar que Bigelow és una directora que sap com dotar de tensió i de nervi cada pel·lícula que fa. Se la coneix pels seus thrillers d'acció o fins i tot per pel·lícules amb un contingut bèl·lic o militarista. Aquí s'ajunta una mica tot, ja que la història explica la gestió d'una crisi nuclear des de diferents punts de vista, però quasi sempre des del cantó dels que han de buscar solucions al problema: la Sala de Situacions de la Casa Blanca, una base aèria, un sala de control militar i fins i tot els despatxos del president de la nació. Són les hores prèvies a la col·lisió d'un míssil que no se sap d'on ve ni qui ha estat el responsable del llançament. La pel·lícula es divideix en tres capítols, que suposadament es donen quasi de forma simultània... És l'explicació del problema des de diferents àmbits, tot i que aquí no és tant un estil "Rashomon" o "El último duelo", on cada visió de les coses donava una informació que modificava la història. Aquí més aviat estem en un terreny més expositiu, on cada capítol aporta dades noves i ens dirigeix cap a la part de la decisió final. La cinta es nodreix d'un repartiment molt interessant i competent, del que destaquen Idris Elba com a president i la sempre efectiva Rebecca Ferguson ("El gran showman", "Misión imposible", "Dune", etc.) Una producció plena de suspens i tensió que podeu veure des de fa setmanes a la plataforma Netflix. 

Petit Tast Cinèfil (CXXXIII)

Ja comencen a arribar els últims títols -i també els més importants- d'aquest 2025. Tots esperàvem la última de Paul Thomas Anderson, i la veritat és que ja està aquí. Potser a alguns els hi haurà passat inadvertida, però quan la veus t'adones que és una pel·lícula crucial per entendre el món que vivim i per analitzar l'obra d'un dels millor directors nord-americans vius.

LA VIDA DE CHUCK, de Mike Flanagan.- He comptat més de seixanta adaptacions de novel·les o contes d'Stephen King al cinema. És un dels autors més adaptats, amb resultats diversos... però amb alguns títols més que satisfactoris dins del gènere de terror cinematogràfic: "Carrie", "El resplandor", "La zona muerta" o "Misery". De totes formes, hi ha també una sèrie de relats que toquen el fantàstic però que no estan tan immersos en el gènere, i generalment han sigut sempre pel·lícules molt estimables i amb bons resultats: "Cuenta conmigo", "Cadena perpetua", "La milla verde", "Eclipse total", etc. Entre aquestes últimes estaria precisament "La vida de Chuck", un relat curt que parteix d'una premissa fantàstica però que acaba essent una història lluminosa i optimista sobre la pèrdua, la mort i el més enllà. El film, dividit en tres parts diferenciades, comença amb un episodi sorprenent i realment bell, en el que el misteri i la poesia es donen la mà fins a arribar a un final en negre que glaça la sang. Les altres dues parts, que serviran per entendre la primera i per dotar d'identitat al personatge de Chuck, són també diferents entre si. La segona és una mena de comèdia quasi musical entre tendra i divertida, mentre que la última ens remet als drames de toc fantàstic dels anys vuitanta, amb un to un pèl melindrós... que finalment no embafa però resulta un xic passat de moda. Tot i així, "La vida de Chuck" és una pel·lícula estimable, amb unes interpretacions molt encertades i un to que la fa especial, realment esperançadora...

UNA BATALLA TRAS OTRA, de Paul Thomas Anderson.- Ja sé que ja ho ha dit tothom, però Paul Thomas Anderson és un dels millors directors nord-americans vius i en actiu. Encara li queda molta carrera i moltes obres mestres per rodar, però crec que si aquest any no li donen l'Òscar serà de jutjat de guàrdia. Ara bé, si finalment el guanya -i la pel·lícula també- haurem de pensar que Hollywood és més valent del que estàvem pensant últimament, ja que la pel·lícula és una desafiament social i polític de primer ordre cap al govern de Donald Trump. No es parla d'una època concreta, ni de cap partit, ni de cap polític amb nom i cognoms, però quan just començar veus imatges de la muralla de la vergonya amb la frontera de Mèxic ja intueixes per on van els trets. A més, per si això fos poc, la cinta és una crida a la revolució, a la resistència i a la combativitat. I també és moltes altres coses: un thriller d'acció rodat amb un mestratge absolut (l'escena de la carretera ja val per si sola el preu de l'entrada), un drama familiar, una comèdia sobre els herois quotidians, etc. Però per si faltava alguna cosa, Anderson posa tota la seva capacitat i professionalitat darrera de les càmeres, i ens regala una gran obra... un prodigi de ritme i muntatge trepidants. És cert que a estones frega la paròdia, però ho sap encaixar bé i acaba casant amb la resta. Magnífics Leonardo DiCaprio, Chase Infiniti, Regina Hall, un recuperat Sean Penn, un divertit Benificio del Toro i una magnètica Teyana Taylor. Aquesta última surt pocs minuts, però deixa una empremta que dura tot el metratge... Un autèntic huracà roba-escenes.

MASPALOMAS, de Jose Mari Goenaga i Aitor Arregui.- Ja fa temps que es parla de la tornada a l'armari quan les persones queer arriben a les residències. De fet, és un tema que s'està reivindicant perquè dins del moviment LGTB la vellesa no ha sigut mai una prioritat, i des de ja fa un temps llarg és una realitat per a tots aquells que van iniciar el moviment cap allà els anys setanta. La pel·lícula dels Moriarti (el tandem format per Goenaga i Arregui) vol ser un revulsiu, i també un element per iniciar el debat i remoure consciències. De totes formes, és curiós com una pel·lícula que comença molt explícita i de forma molt valenta s'acaba tornant didàctica i potser un pèl previsible (la relació del pare i la filla)... i fins i tot sentimental. Crec que la cinta té un gran valor per si mateixa, per la temàtica que abraça, per la interpretació de tots els protagonistes, per la sensibilitat i professionalitat dels directors, etc... Ara bé, potser li retrec el fet de retratar un tipus d'homosexualitat concreta, que ja viu encotillada i tancada en el seu propi armari, encara que sigui gegant. No tot el col·lectiu s'identificarà amb aquesta segmentació, encara que sigui molt identificable. I per altra banda, comentar que a les residències no es poden fer moltes de les coses que aquí surten... I no parlo de l'escena més inversemblant i exagerada, sinó de petites coses com la celebració del cap d'any, els horaris, la relació amb les noves tecnologies, etc.  

LA FURIA, de Gemma Blasco.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que per si soles, i sobretot pel tema que tracten, acaben essent necessàries i estan fins i tot per sobre d'una anàlisi cinematogràfica més exhaustiva. "La Furia" ens parla d'una dona que és víctima d'una violació, però que és incapaç de saber qui va ser l'autor... tot i que per les circumstàncies ha de ser algú del seu entorn. La pel·lícula juga a moments a ser una mena de thriller social, a estones un drama familiar i també una tragèdia sobre com portar la vida després d'una agressió tan brutal. La directora també hi suma una trama teatral, ja que la protagonista és actriu i està fent proves per actuar a "Medea"... Podríem dir, però, que aquesta part juntament amb el final acaben tenint un encaix més complicat en tot el conjunt. Fins i tot hi ha coses que no acaben de lligar o que s'han d'interpretar com una visió particular de la prota. Sigui com sigui, el film es veu amb interès, sobretot per l'actuació brutal i descarnada d'Ángela Cervantes, i també per la interpretació d'un sempre efectiu Àlex Monner, que aquest cop li toca un personatge aparentment secundari però amb un pes molt important en tot l'argument. No sé si el film arribarà a la temporada de premis, però gairebé segur que Cervantes arriba a la categoria de Millor Actriu als Goya i a altres guardons. Seria un disbarat que no fos així... sobretot després d'haver-la vist fa uns anys a "Jauría", l'obra de teatre basada en el cas de "la manada".

Petit Tast Cinèfil (CXXXII)

Avui toca un Tast de cinema espanyol, i segur que aviat n'arribarà un altre. Hi trobareu quatre pel·lícules molts dispars, dues de les quals han estat molt publicitades mentre que les altres s'han hagut de buscar o rebuscar directament a les plataformes.

ROMERÍA, de Carla Simón.- Aquesta és una pel·lícula lluminosa però a la vegada plena d'ombres, secrets i coses per amagar. Els paisatges de Vigo, amb la Ría i les Illes Cies de fons, són el decorat d'aquesta segona part no confessada d' "Estiu 1993". Si en aquella cinta coneixíem una nena que venia a Catalunya a viure amb els seus oncles per la mort dels pares, ara ens trobem a la mateixa protagonista però uns anys més tard, just quan arriba a Galícia per conèixer la família del seu pare. Allà trobarà un clan familiar que la rep de maneres diferents i que li amaga moltes informacions claus per a la reconstrucció de la història dels seus progenitors. Aviat anirem descobrint els motius que té cadascun dels personatges, i també bussejarem en la dècada dels vuitanta... quan dos joves van enamorar-se però van tenir la mala sort de caure en el món de les drogues. La pel·lícula està feta amb un to realista -molt creïble, sigui dit de pas- però també ens trobem que aquest cop Carla Simón ha volgut provar amb una part onírica i més poètica, molt diferent al seu to habitual. Suposo que té tot els sentit del món que agafi aquest to just en una part en la que descriu coses que realment no va viure, que estan basades en suposicions, en la interpretació de la lectura d'un diari i alguna que altra anècdota més. La pel·lícula està protagonitzada per la quasi debutant Llúcia García, que es troba molt ben secundada per alguns actors i actrius prou coneguts (Tristán Ulloa, José Ángel Egido, Miryam Gallego i Janet Novás). Una bona oportunitat de tornar a gaudir de la cinematografia impecable d'aquesta directora catalana que tantes alegries ens ha donat amb només tres llargmetratges.

EL CAUTIVO, de Alejandro Amenábar.- No sóc un gran fan d'Amenábar, tot i que reconec la qualitat d'alguns dels seus títols ("Mar adentro", "Los otros") i respecto en general la seva ja llarga carrera com a director des del seu debut amb "Tesis". Haig de dir que aquesta incursió en el cinema històric, després de la fallida "Agora", em feia una mica de por. Finalment haig de dir que no estem davant d'una pel·lícula excel·lent, però sí d'una pel·lícula entretinguda, eficaç i molt ben produïda, tot i que d'això no en tenia cap dubte. És cert que a moments frega una mica el ridícul i està a punt de descarrilar, però el sentit de l'aventura que porta en el seu ADN pot amb tot i acaba per seduir a l'espectador. I és que en el fons estem davant d'una pel·lícula de presoners, amb els seus intents de fuga, les relacions entre els presos i l'opressió dels captors. Una pel·lícula que ha escandalitzat a alguns per parlar de la suposada homosexualitat de Miguel de Cervantes, i que ha convençut a d'altres precisament per la mateixa qüestió. És cert que el guió s'esforça en ser alguna cosa més, sobretot al parlar de les històries dins de les històries o bé al fer continues referències al Quijote, un text que s'escriuria molts anys després del captiveri d'Alger. Resulta una mica maldestre tot plegat, però alguns segur que ho trobaran com una gran troballa. Pel que fa al repartiment, Julio Peña Fernández compleix en el paper protagonista com a Miguel de Cervantes, però potser els que més destaquen són els secundaris: l'italià Alessandro Borghi, Fernando Tejero i sobretot un magnífic Miguel Rellán. 

RAMÓN Y RAMÓN, de Salvador del Solar.- Aquesta és una pel·lícula petita, que segurament hauria passat completament desapercebuda si no hagués arribat a plataformes (concretament a Sky Showtime). És una pel·lícula que molts catalogaran com de contingut LGTB, però en realitat és una pel·lícula sobre la pèrdua, la intolerància i les relacions paterno-filials. A més, es situa en època de pandèmia, aspecte que dota de força i contingut una gran part del metratge. La por a la comunicació, a tocar-se i a estimar-se de veritat contribueixen a que entenguem una sèrie de coses importants a la trama, i també fan que les abraçades aconsegueixin un valor molt més gran (la pel·lícula conté una de les abraçades més potents i sentides que he vist mai en una pantalla). A part de tot això, entren també en joc les màscares del folklore peruà i tot el que això comporta en la relació del protagonista amb un pare absent, ara ja per sempre. Molt bona interpretació d'Emanuel Soriano en el paper central, però també d'Álvaro Cervantes en un personatge que actua de catalitzador i de lligam. Per cert, Cervantes porta un any magnífic després de la seva interpretació a "Sorda", que segurament li valdrà una pluja de nominacions a diversos premis cinematogràfics.

LA VIUDA NEGRA, de Carlos Sedes.- Ja fa mesos que vaig veure aquest "true crime" de Netflix, però he pensat que valia la pena comentar-lo en aquest post dedicat a pel·lícules espanyoles. És un thriller escrit pels mateixos guionistes de "El caso Asunta" i basat en el crim de Patraix (València) de l'any 2017. El més curiós d'aquest producte és que podria haver estat perfectament una minisèrie, ja que està dividit en tres parts que funcionen com a capítols independents. Cada part es centra en un personatge principal de la història i explica la seva implicació des de diferents punts de vista. No és que la trama tingui massa misteri (ja quasi des del principi tenim clar per on anirà tot plegat) però guarda cert interès i es deixa veure, sobretot per algunes interpretacions. El que sobta més (tant a la història real com a la pel·lícula) és el personatge de Maje, una manipuladora de manual que mantenia en el moment del crim relacions amb tres persones diferents. De fet, és un personatge que recorda al de la famosa Rosa Peral, que ja va ser protagonista de "El cuerpo en llamas", segurament el millor "true crime" fet a Espanya en els darrers anys. De la cinta que ens ocupa potser cal destacar els treballs sempre eficaços de Carmen Machi i d'una sorprenent Ivana Baquero (la nena de "El laberinto del fauno"), tot i que la majoria d'apaludiments se'ls emporta un Tristán Ulloa que està realment de premi. El conjunt no és molt destacable, però almenys us farà passar una bona estona.

Petit Tast Cinèfil (CXXI)

Aquest és un Tast de reaprofitament, ja que us comentaré pel·lícules que he respescat recentment a les plataformes. Ara bé, són cintes estrenades a cinemes en el primer semestre del 2025.

POR TODO LO ALTO, d'Emmanuel Courcol.- Hi ha pel·lícules que et costa recomanar, encara que t'hagin agradat molt, i n'hi ha d'altres que les recomanaries a ulls clucs a qualsevol persona del planeta... encara que no siguin perfectes o tinguin menys valor que d'altres. El cas de "Por todo lo alto" és ben peculiar. A priori estaríem davant d'una comèdia francesa (de les de bon gust, no de les que arriben a les sales més comercials), però el seu pas pel Festival de Cannes, les moltes nominacions als Cèsar o el gran premi del públic del Festival de San Sebastian ens venen a dir que la cinta té més pretensions o alguna cosa especial que la fa encaixar també en recintes de cinema d'autor. Ara que l'he vista, m'atreveixo a dir que potser no és la gran pel·lícula que alguns podrien esperar, però sí una "feel good movie" de manual que l'encerta de ple i que desperta els sentiments més primitius a qualsevol espectador. I ho aconsegueix per un guió ben estructurat, uns personatges que es fan estimar i sobretot per la força de la música. El director sap quan cal utilitzar-la, i es guarda pel final un cop d'efecte que difícilment podria fallar. Alguns titllaran la pel·lícula de tramposa, de posar el dit a la nafra o d'alguna cosa similar, però segur que ho diuen mentre treuen el mocador de la butxaca. També haig de dir que m'ha recordat molt una cinta anglesa del 1997, l'estupenda "Tocando el viento", que també seguia les peripècies d'una banda de música d'una societat minera. Es pot veure a FILMIN.

PARENOSTRE, de Manel Huerga.- Algú havia de fer aquesta pel·lícula... i finalment ja està feta. Potser no és la més rodona ni la que s'esperava, però almenys recorre un per un tots els fets que van commoure Catalunya en el 2014. Uns personatges com els de la família Pujol mereixien una visió cinematogràfica, a l'igual que la versió teatral que van tenir ja fa anys de la mà dels Joglars ("Ubú President"). El més curiós és que la cinta té un guió prou documentat de Toni Soler, un repartiment de primera i un director que havia fet millors coses en el passat ("Antàrtida", "Salvador", "Gaudí")... i tot i així, no acaba de funcionar del tot. Té una visió tràgica que li escau prou bé i també alguns fragments irònics que funcionen (el moment en que Pujol es lamenta de que ja no tindrà un carrer al seu nom a Barcelona), però hi ha algun element que entrebanca el conjunt. Costa trobar el que fa grinyolar el producte, però jo penso que al final és la poca definició del director: a estones utilitza una visió realista, a estones vol jugar amb la èpica i el relat tràgic, també sembla que vulgui fer un relat més abstracte o fins i tot explicar un conte. Si a tot això hi ajuntem la decisió estètica d'utilitzar el croma en moltes escenes el resultat acaba essent una cinta imprecisa, poc creïble i visualment incoherent. Es pot veure a FILMIN.

MARIA CALLAS, de Pablo Larraín.- L'obra de Larraín s'hauria de dividir, a grosso modo, entre la seva obra rodada i ambientada al seu Xile natal ("No", "Neruda", "El club", "El conde") i els tres biopics que conformen la trilogia americana ("Jackie", "Spencer" i "Maria"). Són dues maneres de fer i dos conceptes que no encaixen massa entre sí, tot i que si ens hi entossudim podrem trobar algunes coses en comú. Jo vaig gaudir força amb la primera incursió americana, la protagonitzada per una esplèndida Natalie Portman que encaixava com un guant en els trajos jaqueta de Jaqueline Kenedy. Vaig quedar-me una mica més estupefacte amb la Lady Di de Kristen Stewart, tot i que el plantejament de conte gòtic i de damisela envoltada de fantasmes (els propis i els externs) em va satisfer d'allò més. Amb la història de la Callas, en canvi, no he acabat de connectar. Podríem dir que és el mateix tipus de pel·lícula que les altres, amb la voluntat de traspassar el biopic per endinsar-se en la personalitat del personatge... però trobo que aquí hi falta un arc argumental o una tensió dramàtica. Sembla que estiguem en un collage d'escenes, moments, records i anècdotes de la famosa cantant grega, per més que ho vulguin centrar en l'intent frustrat de la cantant per recuperar la seva carrera poc abans de morir. No sabem si aquesta Callas que ens retraten és una boja, una malalta empastillada que veu visions per tot arreu o una fantasia d'ella mateixa mentre acaba els seus últims dies al seu apartament de Paris. Evidentment, no hi falten escenes fabuloses, oníriques i estèticament exhuberats. La pel·lícula llueix brillant i molt potent en la qüestió visual. La interpretació d'Angelina Jolie crec que és més que correcta (fins i tot brillant en alguns moments) però el conjunt és una mica maldestre i et fa pensar tota l'estona en una gran oportunitat perduda.  Es pot veure a MOVISTAR PLUS.

Petit Tast Cinèfil (CXX)

I ara sí. Ara comentarem quatre pel·lícules estrenades aquest estiu, que curiosament tiren més cap al thriller violent i el terror... tot i que també hi ha algun melodrama a l'antiga. Aquí teniu les meves opinions:

INDOMABLES, de Daniel Minahan.- El valor d'aquesta pel·lícula era el de fer un melodrama com els d'abans (em refereixo sobretot als dels anys cinquanta) però amb una mirada queer que abans era impossible visibilitzar. Una mica a l'estil del que ja van fer "Lejos del cielo", "Brokecback Mountain" o "Carol". El problema, però, és que els melodrames d'abans tenien una ànima i una pulsió interna que aquesta pel·lícula no presenta en cap moment. "Indomables" es queda en la superfície, en una mena de postal ben dissenyada, i és incapaç de fer-nos partíceps de les passions i els patiments dels personatges. De fet, costa una mica de creure les relacions que hi ha entre ells... a vegades per un guiò confús i unes decisions poc encertades (les localitzacions s'utilitzen amb molta màniga ampla) i a vegades per poca química entre els actors. De tots ells, potser Daisy Edgar-Jones és la que demostra més professionalitat, encara que a vegades el guió li faci fer coses sense massa sentit... D'altra banda, els nois (Jacob Elordi, Will Poulter i Diego Calva) semblen més preocupats en imitar referents com James Dean o Rock Hudson... però quedant-se en unes interpretacions més ensimismades que passionals. I vaja, crec que un melodrama com Déu mana (i que consti que és un gènere que sempre defensaré) no pot deixar de banda aquests detalls.

WEAPONS, de Zach Cregger.-  "Weapons" és més que una pel·lícula de terror, cosa que hauríem d'haver endevinat des de la declaració d'intencions del seu títol; "Weapons", és a dir, "Armes". De totes formes, no és una cinta sobre les matances d'escolars a EEUU ni sobre la política americana sobre l'ús de les armes, etc. O potser sí? El que sí sabem és que és una cinta que ens parla del poder i de la utilització malèvola d'aquest, aconseguint sometre la voluntat de les persones i aconseguint que actuin sota una mena de catàrsi. A "Weapons" es parla de diferents poders que sotmeten a la gent, ja sigui l'alcoholisme, les drogues o el bullying. Poders que neixen en la mateixa família, o en grups socials propers... com ara l'escola. A part, la pel·lícula està narrada des de diversos punts de vista i en vàries fases que van repetint parts de la història i a la vegada la van reconstruint hàbilment. Si a sobre hi sumem l'ús de la càmara subjetiva, les magnífiques escenes de persecució i alguns detalls onírics poderosos i plens de misteri podríem dir que estem davant d'una de les millors direccions de terror dels darrers anys. Ja sabíem que "Barbarian" no era flor d'un dia, i que Zach Cregger ens deixaria tard o d'hora alguna petita obra mestra. En el moment en que hi ha hagut més pressupost, i s'ha envoltat al director d'un gran equip (entre els actors hi ha noms tan rellevants com Josh Brolin, Julia Garner i Amy Madigan), s'ha produït el miracle. Estem a l'espera de la propera... que esperem que no sigui una continuació d'aquesta, tot i que no m'estranyaria gaire.

DEVUÉLVEMELA, de Danny i Michael Philippou.- Vam descobrir als germans Philippou amb "Háblame", la pel·lícula que ens va arribar fa una parell d'estius. La pel·lícula de la mà, recorden? Ja en aquell moment vam començar a parar atenció al terror australià, que estava en plena forma i ens seduïa amb un cinema sense complexes ni pressions afegides. Ara els germans Philippou ens ofereixen una peça més sèria, més madura, i segurament amb més responsabilitat a les esquenes, però també lliure i desacomplexada. "Devuélvemela" recorda aquella emblemàtica "Hereditary" d'Ari Aster, sobretot pel retrat d'una mare que pateix la pèrdua d'una filla fins a extrems inaguantables. Però aquesta cinta no s'endinsa dins d'un terror gòtic o fantasmagòric, sinó que sempre té un peu a terra i ens mostra un horror real. Sé que és un terror un pèl extrem, com tot el que fa referència al misteriós nen de la piscina, però sempre lligat a una trama realista. L'aparició dels agents socials, dels germans orfes i de la nena cega introdueixen elements quasi de melodrama, però lluny de despistar o de confondre ajuden a que la trama es vagi enfortint i acabi tenint un pès que molts films de gènere no acaben de tenir mai. Estem sense cap mena de dubte davant d'un altre gran any per al terror, ja que amb a part d'aquest film també hem tingut la sort de poder veure cintes tan decisives com "Weapons" o "Sinners".

MISTERIOSO ASESINATO EN LA MONTAÑA, de Frank Dubosc.-  Aquí tenim un curiós creuament entre "Fargo", dels Coen, i "A simple plan", de Sam Raimi... però en versió francesa. No hi ha el cinisme ni la profunditat amagada de la primera, ni el to tràgic i desencisador de la segona, però estem davant d'un bon entreteniment que en època estival s'agraeix d'allò més. La pel·lícula comença amb un accident, i també amb un ós, un paisatge nevat i quasi incomunicat, una sèrie de desafortunades situacions i uns personatges ambiciosos (i aquí parlo tant dels narcotraficants com de la família que ven abets de Nadal). Hi ha moltes històries creuades i desenes de situacions que posen a tothom al límit, però la trama està ben lligada i al final tot quadra força bé. El problema és que hi ha un sentit de l'humor que creix a mesura que augmenta l'absurditat, i finalment podríem dir que hi ha moments que tiren més a la paròdia i que superen l'humor negre tant característic dels Coen. Si no feu comparacions i hi aneu amb la intenció de passar una tarda distreta no crec que em feu cap reclamació. Frank Dubosc, un conegut comediant francès, es posa davant i darrera de la càmara per aconseguir un dels grans èxits comercials del cinema del país veí en el darrer any.

Petit Tast Cinèfil (CXIX)

Abans d'entrar a analitzar les pel·lícules de la cartellera estiuenca (aviso que no parlaré de Superman ni de Los Vengadores), volia fer un petit repàs a pel·lícules que van arribar la passada primavera o que bé han aparegut fa poc en plataformes.

MISION IMPOSIBLE. SENTENCIA FINAL, de Christopher Mcquarrie.- Sembla ser que hem arribat al final de la saga, tot i que ja sabem que aquesta és una afirmació que sempre s’ha de fer amb la boca petita. De totes maneres, penso que Tom Cruise sí ha arribat al final del seu personatge... ja que seria interessant que canviés de rumb i encetés una nova etapa professional. Aquesta li ha donat molts èxits i molts rèdits, però cada vegada en dóna menys i això a Hollywood s’ho miren amb lupa. Pel que fa al que ens ofereix la pel·lícula podem afirmar que és similar al que ja havíem vist a les darreres entregues: guió aparentment enrevessat i transcendent, escenes d’acció cada cop més perfectes i uns personatges que van perdent humor i guanyen una profunditat un pèl impostada. Sigui com sigui, la pel·lícula està feta per a passar-ho bé, i això s’aconsegueix de principi a fi, però especialment en moments emblemàtics com l’escena del submarí (atenció als brillantíssims efectes de so de la pel·lícula) o de l’avioneta. Això sí, el metratge –com ja passava a les darreres- és excessivament llarg i acaba espatllant el ritme frenètic del film. No sé si la saga haurà acabat o no, però sempre ens quedarà la possibilitat de revisar les seves vuit parts. L’altre dia revisava precisament “Protocolo fantasma”, que em sembla una de les millors...

SIRAT, d'Oliver Laxe.- Sé que a aquestes alçades ja s’ha dit tot d’aquesta pel·lícula, que a hores d’ara supera els dos milions i mig de recaptació i que encara es pot veure per a algunes sales després de dos mesos de l’estrena. Sense cap mena de dubte és una de les grans pel·lícules de l’any i un èxit sorpresa d’aquests que últimament ens dóna el cinema espanyol, segurament avalat pel premi del festival de Cannes (no sé què hauria passat sense el premi). Sigui com sigui, la importància de “Sirat” és molt gran, i ho és per diferents motius. Per començar es tracta d’una pel·lícula lliure i absolutament a contracorrent dins del nostre cinema, cosa que s’ha d’agrair segurament a la productora d’Almodóvar i a la ferma voluntat de Laxe. També és una cinta que parla com cap altra del moment que estem vivint com a societat, a part de retratar un submón al que sovint donem l’esquena (aquells “olvidados” dels que ja parlava Buñuel). D’altra banda, estem davant d’una pel·lícula dura, amb girs de guió que no resulten forçats… sinó que retraten la fragilitat de la vida humana i que en el fons ens fan topar amb la realitat. I tot això embolcallat amb un estil de pel·lícula clàssica d’aventures que a moments fins i tot desconcerta. Podria parlar de moltes coses més (l’escena del penya-segat, la tensió tremenda de la llarga part final, etc.) Oliver Laxe ha servit la seva millor pel·lícula fins al moment, i crec que els fruits que donarà encara no estan del tot recollits. Auguro una gran vida per a aquesta producció, ja que estic segur que a fora vibraran tant (o més) que aquí… ja que la universalitat del film dona per a això i per a molt més.

BABYGIRL, de Halina Reijn.- A24 neix el 2012, i en 13 anys s’ha convertit en una productora de referència a Hollywood. Va començar a fer-se coneguda per pel·lícules de gènere (especialment el terror) que oferien una nova visió i que van obtenir molt bones crítiques: “La bruja”, “Ex Machina”, “A ghost story”, “Hereditary”, “Midsommar”, “El faro”, etc. També ha estat la productora de referència d’autors com Greta Gerwig, Sophia Coppola, Yorgos Lanthimos, Sean Baker, els germans Safdie, Claire Denis o Alex Garland, entre d’altres, a part d’haver guanyat en dues ocasions l’Òscar a la millor pel·lícula: “Moonlight” i “Todo a la vez en todas partes”. Si he fet tota aquesta dissertació és perquè “Babygirl” també és una pel·lícula de la productora... i es nota, tant pel to com per l’atreviment o els acabats estètics. No és el primer cop que Nicole Kidman treballa amb la productora, que ja estava al darrera de “Sacrificio de un ciervo sagrado”. “Babygirl” té molt dels thrillers dels noranta, però de mica en mica gira cap a alguna cosa més perversa o fosca... tot i que no pretengui ser-ho. De fet, crec que tot el seu ambigu final ens porta a pensar tot és part d’un entrenament que necessitava la protagonista o bé part d’un joc pervers amb una bona finalitat: salvar el matrimoni. Sense ser la pel·lícula definitiva sobre els desitjos ocults (hi ha grans títols al respecte), almenys es guanya el mèrit de furgar en llocs pocs explorats i en fer-ho a través del cos d’una dona de més de 50. Per cert, Kidman torna a estar esplèndida en un d’aquells papers que tant li agraden i que la posen al límit. L’acompanyen molt bé un sensual Harris Dickinson i un Antonio Banderas que acaba jugant un paper més important del que creia en un principi.

PECADORES, de Ryan Coogler.- Per a molts, aquesta és la primera pel·lícula de l’any que ha començat a sonar fort de cara a la propera temporada de premis. Va ser un èxit sorpresa a la seva estrena americana, és una pel·lícula amb actors negres que a sobre parla de racisme, toca diferents gèneres però sembla decantar-se pel terror (a l’estil de “Déjame salir”), té una excel·lent factura, es mou en els marges de la indústria, està produïda per una productora petita i emergent com és Proximity Media, etc. Tots són punts positius per a una cinta que comença quasi com una pel·lícula d’època i de mica en mica es va transformant en una mena de musical a base de ritmes tradicionals de la música americana (el blues, el soul, el country...). El terror s’aborda ja cap a la part final i no és per a mi el més destacat, ja que penso que el caràcter simbòlic i sobretot antiracista ho tenyeix tot de principi a fi. Realment ha estat una d’aquelles troballes que apareixen de sobte i que obtenen un èxit inesperat. No sabem si aguantarà fins als Òscars, ja que la seva estrena va ser molt matinera, però jo no la subestimaria pas gens… De moment només “Sinners” i un parell de cintes del passat Festival de Cannes (“Sentimental value” i “A simple accident”) semblen tenir assegurada una plaça entre les millors produccions de l’any. La resta encara s’ha d’estrenar i obtenir el vist-i-plau de la crítica, cosa que segur que començarà a passar en el proper festival de Venècia.

Petit Tast Cinèfil (CXVIII)

Sé que vaig un pèl retrassat, però mai és tard si la cinta és bona. I avui, precisament, us porto cinc pel·lícules que estarien entre el millor que he vist aquesta primera meitat del 2025. 

EL JOCKEY, de Luis Ortega.- Sempre he tingut debilitat per les pel·lícules extravagants, amb un toc surrealista i unes imatges potents, d'aquelles que no s'obliden. "El Jockey" ho té tot. Comença amb una barreja espaterrant -cinema negre, comèdia i musical- per arribar a un missatge críptic, però molt universal: som éssers canviants, en constant evolució, que a vegades no tenim més sortida que morir -metafòricament- per poder tornar a néixer. Des del principi veiem que l'estètica és un aspecte fonamental, amb colors brillants, plans fixes de gran impacte, vestuari molt colorit, etc. També a la segona part, amb el canvi físic del protagonista, tindrem una imatge molt concreta i marcada. I és que com si es tractés de l'Orlando de Virginia Woolf, el personatge central -interpretat magistralment per Nahuel Pérez Biscayart- experimenta canvis de tot tipus per a arribar a la redempció. Entre ells, el canvi de gènere. La veritat és que la cinta no deixarà a ningú indiferent, tot i que alguns la podran acusar de buida, de simplement esteticista o de massa experimental. A mi realment m'ha fascinat i captivat a parts iguals. Tant de bo el cinema actual ens donés més sorpreses d'aquestes i no tantes obres inspirades, copiades o basades en d'altres ja existents. La originalitat, llastimosament, no es valora com s'hauria de valorar...

MOLT LLUNY, de Gerard Oms.- Aquesta ha estat una autèntica sorpresa. Una pel·lícula que tracta diversos temes i que està "molt lluny" de ser considerada només una pel·lícula Queer. És cert que l'homosexualitat latent del protagonista -del que tenim molt pocs antecedents- és un tema important, però més aviat podríem dir que la cinta va sobre l'adaptació d'un individu a tots nivells. El seu exili voluntari l'ensenya a entendre als que són diferents, a tolerar molt més del que ha fet en tota la seva vida, a viure de forma precària, a explorar una tendresa que està adormida, etc. Com veieu, es tracta de temes molt importants en una pel·lícula que ho tracta tot amb naturalitat, prenent-se el seu temps i tocant d'una gran sensibilitat cada petit aspecte de la cinta. I en quant a sensibilitat, no es pot obviar la interpretació d'un Mario Casas transformat i vulnerable. Ens agrada aquest Casas que es despulla de tot artifici per trobar -a l'igual que el personatge- una tendresa real que poques vegades ha mostrat en pantalla. L'acompanya un encertadíssim David Verdaguer, fugint també del seu rol habitual i servint-nos un personatge deplorable que cau simpàtic per desastrós... i potser també perquè en algun moment hem conegut a algú similar. A destacar la fotografia, a tots els secundaris i sobretot la direcció. L'escena amb el germà o la de la discoteca són d'una bellesa extraordinària i possiblement ja valdrien per si soles el preu de l'entrada. Un film que potser no arribarà al gran públic, però que mereixeria tots els premis que se li puguin atorgar.

SORDA, de Eva Libertad.- I vet aquí una altra pel·lícula espanyola de gran qualitat (quina gran programació aquest any la del Festival de Málaga) que sí ha tingut el reconeixement total de la crítica, i també d'una bona part del públic. Aquesta sí la veurem a la temporada de premis, però és que estem davant d'una pel·lícula més agraïda i més transversal. En el fons estem parlant de la maternitat, encara que des d'una perspectiva fins ara ignorada. Com es pot sentir una mare sorda quan la seva filla i la seva parella sí són oients? Es pot sentir apartada pel seus? Són fundats els seus gelos i el seu malestar? Hi ha un punt d'egoisme malaltís en tot plegat o es una actitud comprensible? La cinta intenta donar resposta a totes aquestes preguntes, i la veritat és que ho fa d'una forma clara i transparent, amb una mirada que tothom pot entendre... tot i les seves ombres i els seus dubtes. Potser en algun moment la cinta resultat excessivament didàctica, però les seves virtuts i la seva honestedat són realment potents i convencen des del primer minut. En aquest sentit, hi tenen molt a dir les grans interpretacions de Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, una parella creïble que ens costarà d'oblidar... Un gran debut a la direcció d'Eva Libertad, que juntament amb la de Gerard Oms a la ja esmentada Molt lluny marcaran el nou cinema del 2025. Una molt bona notícia!

LA LUZ QUE IMAGINAMOS, de Payal Kapadia.- Aquesta cinta índia va ser un dels títols més destacats del Festival de Cannes del 2024, juntament amb "La semilla de la higuera sagrada", "Anora" o "Emilia Pérez". El seu gran valor està en la bonica història de sororitat femenina que ens brinda, així com en la delicada realització de la seva directora. La pel·lícula parla sense embuts de la situació de la dona a la Índia, i això va contribuir a que no fos escollida pel seu país i no pogués optar a l'Òscar a millor pel·lícula estrangera. Ja des del començament ens trobem amb tres dones que treballen com a infermeres en un hospital. Tot i la diferència d'edats i de situació vital, comparteixen feina, casa i moltes altres coses. Cadascuna haurà de passar el seu periple vital -la tornada al seu poble, el primer amor o la recuperació d'un amor quasi oblidat-, de manera que veurem com s'enfronten a la vida i sobretot als grans problemes d'un país subdesenvolupat: el problema de l'habitatge, la migració, els enfrontament religiosos, la censura i la manca d'oportunitats reals per a les dones, etc. Potser la cinta descol·loca una mica al final, quan un fet fortuït ens porta un desenllaç més simbòlic que realista. Si acceptem el final de forma literal no entendrem ni els que ens volen dir, ni tampoc podrem donar versemblança a una història que, fins a aquell moment, ens ha servit un plat de realisme molt ben cuinat. Descobriu-la i jutgeu vosaltres mateixos.

A REAL PAIN, de Jesse Eisenberg.- Podria semblar que estem davant d'una pel·lícula petita i poc transcendent, però a mi m'ha recordat els millors títols d'Alexander Paye i m'ha reconciliat amb la comèdia d'aires dramàtics (dramèdies, segons alguns) que tan bé saben fer els americans... o sabien, perquè cada cop són més escasses. La història dels dos cosins que viatgen junts a Polònia per recordar  a l'àvia jueva ja desapareguda pot semblar molt banal, o falsament sentimental, però de seguida veurem que hi ha moltes més coses darrera del viatge. És cert que es parla de l'holocaust, del genocidi patit pels jueus a Europa... però també de la depressió, del suïcidi i sobretot de l'amistat pura. A part, com en totes aquelles pel·lícules en les que apareix un personatge excèntric i avasallador, la personalitat del personatge és motiu de grans escenes i d'una inevitable influència en el grup que l'acompanya (per cert, resulta gratificant trobar entre els turistes americans a una recuperada Jennifer Gray). El personatge estrambòtic no és altre que Kieran Culkin, que a part d'haver guanyat un merescut Òscar ens regala una interpretació exasperant i també plena de matisos. L'acompanya un Eisenberg també esplèndid, que a més s'encarrega de la direcció i del guió. Un "yo me lo guiso, yo me lo como" que ha tingut bon final i ha triomfat en tots els seus apartats. Una gran cinta.

Petit Tast Cinèfil (CXVII)

De mica en mica vaig recuperant pel·lícules que no havia vist en el 2024, i alguna que ha arribat durant aquest primer trimestre de l'any. Tot i que no vagi molt al dia, suposo que no hi ha problema... sobretot ara que les pel·lícules acaben arribant a nosaltres vulguis o no vulguis a través de plataformes, reposicions, etc. 

NICKEL BOYS, de Ramell Ross.- Aquesta és una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques i un segell de qualitat indiscutible. Havia aconseguit molts reconeixements a la direcció i fins i tot havia estat present en la última edició dels Òscars, on va aconseguir col·lar-se en les nominacions a Millor Pel·lícula i Millor Guió Adaptat. Amb aquests antecedents poc m'esperava jo una pel·lícula tan experimental com aquesta. Sé que no inventa res ni es treu cap as de la màniga, però és una pel·lícula lliure, una adaptació també molt lliure i un compendi de tècniques que feia temps que no veiem en una pel·lícula de gran abast. Per començar és curiós veure com s'utilitza la càmara subjectiva, que és quan l'espectador ho veu tot a través dels ulls del protagonista. També hi ha una narració basada en els objectes quotidians, en imatges aparentment innòcues i en plans desenfocats o directament fora de l'escena. Això passa des del minut 1 i fins al final. Primer ho prens com un gran encert, com una novetat, com un joc... i la veritat és que la pel·lícula acaba lluint molt bella i molt interessant. El principal problema, per a mi, és que un experiment així durant 140 minuts acaba esgotant. Sé que és una pel·lícula per veure al cinema (aquest va ser el meu primer error) però tot i així penso que amb menys metratge i alguna petita concessió a l'espectador hauria resultat encara més rodona.

EL CONDE DE MONTECRISTO, d'Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte.- Tot i la gran quantitat de pel·lícules, sèries i minisèries que se n'han fet, les noves generacions han descobert aquesta història gràcies a l'exitosa pel·lícula de La Patellière i Delaporte. Un film amb aires de superproducció i un guió que intenta respectar al màxim l'intrincat i rocambolesc argument d'Alexandre Dumas. De fet, podríem assegurar que el gran secret de tot plegat és aquesta novel·la escrita el 1844, un exemple claríssim del gènere d'aventures. Assassinats, empresonaments injustos, venjança, amors passionals, traïció... Tot apareix en aquesta història, que va ser editada en un primer moment per entregues, en forma de fulletó. No es pot negar que la pel·lícula aguanta bé el suspens i la tensió, i no deixa escapar cap gir argumental ni cap història secundària per acabar de lligar la trama. També tenim interpretacions prou decents, una bona fotografia i una excel·lent ambientació, capaç de reproduir els múltiples escenaris que proposa la història. Però tot i aquest allau tècnic, i una factura de primera, la pel·lícula acaba semblant a estones un serial de luxe, d'aquells que a vegades ens regala HBO, Disney o alguna d'aquestes plataformes que cuiden al màxim l'aspecte de les seves produccions. Resumint, estem davant d'una versió definitiva i d'una cinta prou atraient -com moltes de les que s'han fet també al país veí sobre "Els tres mosqueters"- però no sé si cal considerar-la una fita cinematogràfica. Això ja seria una altra cosa...

POLVO SERÁN, de Carlos Marqués-Marcet.- Aquest any hem cobert el "cupo" de pel·lícules espanyoles sobre l'eutanàsia... Aquesta, però, és potser una de les propostes més arriscades i originals que hem pogut veure a les pantalles. Amb aquesta barreja de comèdia, drama i musical, la pel·lícula de Marqués-Marcet és una constant d'idees fílmiques de primera, com el seu inici, tots els números musicals i també alguna conversa entre mare i filla. No estem davant d'una proposta totalment realista, però el millor és que ens ho creiem tot i acompanyem a aquesta parella fins al final... mai millor dit. Les interpretacions entregadíssimes i quasi hiperrealistes d'Ángela Molina i Alfredo Castro acaben de fer la resta, que no és pas poca cosa. Podríem dir que estem davant d'un film que no està a la moda, que no sembla d'aquesta època (té un estil cinematogràfic que a estones lliga més amb el cinema europeu dels setanta que amb el cinema espanyol d'ara mateix) i que fins i tot no sembla tenir res a veure amb les altres experiències que li havíem vist al director: 10.000 km, Terra ferma, Els dies que vindran... Aquí s'ha deixat anar per la forma, per una estètica que lligués amb el teatre, amb la dansa... i també amb aquest destí tràgic -de fet estem davant d'una tragèdia moderna- que envolta a la parella protagonista. Un gran treball, però potser no apte per a ments sensibles o espectadors que no porten bé això de la mort digna.

EL LLANTO, de Pedro Martín-Calero.- Aquesta seria la pel·lícula espanyola de terror que més s'apropa a l'estela allargada i poderosa que va deixar en el seu moment l'americana "It Follows".  Sense arribar a la seva qualitat ni al neguit que aquella despertava, podem dir que hi ha moments de "El llanto" que ens provoquen cert malestar i que contenen un misteri realista i magnètic. Podríem dir també que és una pel·líucla amb diferents parts -tot i que estiguin lligades i tot tingui un sentit- i això fa que sentim a moments que són també pel·lícules diferents. En aquest sentit, crec que la part que passa a Argentina és la que més em va desconcertar i la que més em va atrapar. Una història que lliga amb la primera, i amb la que vindrà a posteriori. De fet, aquesta connexió entre històries és el principal motor de la cinta, que en realitat s'entossudeix en no acabar mai. El plantejament de les escenes de terror (tornem amb la comparació amb "It Follows") sorprenen per ser tan naturals que no te l'esperes. El terror surt del no res, com en la vida real, i això encara el fa més desassossegant i aterrador. Un bon debut de Martín-Calero, al que seguirem en les seves properes aventures fílmiques. De moment, ja va guanyar el premi a millor director de la darrera edició del Festival de San Sebastián. Bona manera de començar un currículum.

ÒSCARS 2025. El triomf del cinema indie

Com ja sap tothom, Anora s'ha proclamat guanyadora de 5 premis de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. Algun més del que s'esperava, però bastant en la línia del que s'anava anunciant feia setmanes. Amb "Emilia Pérez" gairebé fora de joc (encara que no hi hagués hagut polèmiques, era difícil que fos una pel·lícula de consens) es sospitava que hi pogués haver alguna sorpresa d'últim moment, com "Cónclave" o "Un completo desconocido". Per la seva part, "The brutalist" tampoc comptava gaire, sobretot perquè no crec que molts dels votants l'hagin acabada...

La cerimònia va començar prou bé, tot i que les contínues referències a "Wicked", a "El mago de Oz" o fins i tot a "El mago" (pel·lícula del 1978) potser van ser excessives. Tenint altres musicals entre les nominades, potser hagués estat bé escoltar alguna cançó de Bob Dylan o algun tema d'"Emilia Pérez". Però és que tots els números musicals van tenir un cert aire antiquat i no massa treballat... Només cal posar com a exemple l'innecessari homenatge a Bond, que primer semblava que anava a ser ser la presentació oficial del nou actor que substituirà a Craig... i al final va acabar essent un anunci barato de la compra que ha fet Amazon. De fet, la cerimònia va transcorre sense sorpreses ni massa moments per recordar. Per no tenir, no va tenir ni tan sols estrelles de primera categoria, com un Brad Pitt, un Tom Hanks, un Scorsese, un Spielberg, una Meryl Streep, una Lady Gaga o fins i tot un Tom Cruise. Per exemple, el premi gros a millor pel·lícula -normalment reservat a famosos de gran volada- va ser lliurat per una parella dels vuitanta que ningú esperava... i que els més joves potser ni van reconèixer: Billy Crystal i Meg Ryan. 

S'ha de dir que entre els nominats d'enguany tampoc hi havia grans noms. El més famós, Timothée Chalamet, i entre els altres destacaven Ralph Fiennes, Edward Norton i algunes estrelles d'altres èpoques, com Demi Moore, Adrien Brody o Isabella Rossellini, que de fet tampoc va ser mai una estrella com les altres. Hi havia molta cara nova, alguns secundaris que porten molts anys però pocs reconeixements (Guy Pierce, Zoe Saldaña o Felicity Jones) i algun cantant ficat a actor esporàdicament. El premis interpretatius, però, crec que van ser força justos... i fins i tot molt merescuts.

La gala va donar molta presència a l'orquestra i també al seu presentador, Conan O'Brien, que va anar apareixent amb breus moments durant tota la cerimònia. El seu monòleg inicial no va ser molt incisiu, però tampoc innocu. I al costat d'ell, noms de totes les èpoques (Jane Squibb, potser la més veterana) però amb una certa predilecció pels vuitanta i noranta: Goldie Hawn, Daryl Hannah, Woopy Goldberg, Oprah Winfrey, Morgan Freeman, etc. També dues estrelles de renom, però una mica fora de lloc: Mike Jagger i Quentin Tarantino. I finalment, un petit homenatge a Gene Hackman, un gran i incomprensible homenatge a Quincy Jones i un mutisme quasi absolut al voltant de David Lean. Coses (incomprensibles) de Hollywood.

També hi va haver incomprensiblement molt poques crítiques al moment actual dels Estats Units, o del món en general. Només Daryl Hannah va parlar d'Ucraïna, Adrien Brody va tenir un to conciliador i els guanyadors del premi al millor documental sí van parlar obertament del conflicte entre Israel i Palestina. Pel que fa a la resta, tot com era de preveure... Això sí, aquest any s'ha donat més protagonisme als dissenyadors de vestuari i als directors de fotografia, tractats com a actors o estrelles. Tan de bo no sigui flor d'un dia, i l'any que ve ho facin també amb els compositors o els muntadors... Una bona manera de posar cara a gent que també contribueix a la indústria i ajuda a fer millors les pel·lícules en les que intervenen.

Podeu consultar tots els guanyadors en el següent enllaç.