Petit Tast Cinèfil (CXXI)

Aquest és un Tast de reaprofitament, ja que us comentaré pel·lícules que he respescat recentment a les plataformes. Ara bé, són cintes estrenades a cinemes en el primer semestre del 2025.

POR TODO LO ALTO, d'Emmanuel Courcol.- Hi ha pel·lícules que et costa recomanar, encara que t'hagin agradat molt, i n'hi ha d'altres que les recomanaries a ulls clucs a qualsevol persona del planeta... encara que no siguin perfectes o tinguin menys valor que d'altres. El cas de "Por todo lo alto" és ben peculiar. A priori estaríem davant d'una comèdia francesa (de les de bon gust, no de les que arriben a les sales més comercials), però el seu pas pel Festival de Cannes, les moltes nominacions als Cèsar o el gran premi del públic del Festival de San Sebastian ens venen a dir que la cinta té més pretensions o alguna cosa especial que la fa encaixar també en recintes de cinema d'autor. Ara que l'he vista, m'atreveixo a dir que potser no és la gran pel·lícula que alguns podrien esperar, però sí una "feel good movie" de manual que l'encerta de ple i que desperta els sentiments més primitius a qualsevol espectador. I ho aconsegueix per un guió ben estructurat, uns personatges que es fan estimar i sobretot per la força de la música. El director sap quan cal utilitzar-la, i es guarda pel final un cop d'efecte que difícilment podria fallar. Alguns titllaran la pel·lícula de tramposa, de posar el dit a la nafra o d'alguna cosa similar, però segur que ho diuen mentre treuen el mocador de la butxaca. També haig de dir que m'ha recordat molt una cinta anglesa del 1997, l'estupenda "Tocando el viento", que també seguia les peripècies d'una banda de música d'una societat minera. Es pot veure a FILMIN.

PARENOSTRE, de Manel Huerga.- Algú havia de fer aquesta pel·lícula... i finalment ja està feta. Potser no és la més rodona ni la que s'esperava, però almenys recorre un per un tots els fets que van commoure Catalunya en el 2014. Uns personatges com els de la família Pujol mereixien una visió cinematogràfica, a l'igual que la versió teatral que van tenir ja fa anys de la mà dels Joglars ("Ubú President"). El més curiós és que la cinta té un guió prou documentat de Toni Soler, un repartiment de primera i un director que havia fet millors coses en el passat ("Antàrtida", "Salvador", "Gaudí")... i tot i així, no acaba de funcionar del tot. Té una visió tràgica que li escau prou bé i també alguns fragments irònics que funcionen (el moment en que Pujol es lamenta de que ja no tindrà un carrer al seu nom a Barcelona), però hi ha algun element que entrebanca el conjunt. Costa trobar el que fa grinyolar el producte, però jo penso que al final és la poca definició del director: a estones utilitza una visió realista, a estones vol jugar amb la èpica i el relat tràgic, també sembla que vulgui fer un relat més abstracte o fins i tot explicar un conte. Si a tot això hi ajuntem la decisió estètica d'utilitzar el croma en moltes escenes el resultat acaba essent una cinta imprecisa, poc creïble i visualment incoherent. Es pot veure a FILMIN.

MARIA CALLAS, de Pablo Larraín.- L'obra de Larraín s'hauria de dividir, a grosso modo, entre la seva obra rodada i ambientada al seu Xile natal ("No", "Neruda", "El club", "El conde") i els tres biopics que conformen la trilogia americana ("Jackie", "Spencer" i "Maria"). Són dues maneres de fer i dos conceptes que no encaixen massa entre sí, tot i que si ens hi entossudim podrem trobar algunes coses en comú. Jo vaig gaudir força amb la primera incursió americana, la protagonitzada per una esplèndida Natalie Portman que encaixava com un guant en els trajos jaqueta de Jaqueline Kenedy. Vaig quedar-me una mica més estupefacte amb la Lady Di de Kristen Stewart, tot i que el plantejament de conte gòtic i de damisela envoltada de fantasmes (els propis i els externs) em va satisfer d'allò més. Amb la història de la Callas, en canvi, no he acabat de connectar. Podríem dir que és el mateix tipus de pel·lícula que les altres, amb la voluntat de traspassar el biopic per endinsar-se en la personalitat del personatge... però trobo que aquí hi falta un arc argumental o una tensió dramàtica. Sembla que estiguem en un collage d'escenes, moments, records i anècdotes de la famosa cantant grega, per més que ho vulguin centrar en l'intent frustrat de la cantant per recuperar la seva carrera poc abans de morir. No sabem si aquesta Callas que ens retraten és una boja, una malalta empastillada que veu visions per tot arreu o una fantasia d'ella mateixa mentre acaba els seus últims dies al seu apartament de Paris. Evidentment, no hi falten escenes fabuloses, oníriques i estèticament exhuberats. La pel·lícula llueix brillant i molt potent en la qüestió visual. La interpretació d'Angelina Jolie crec que és més que correcta (fins i tot brillant en alguns moments) però el conjunt és una mica maldestre i et fa pensar tota l'estona en una gran oportunitat perduda.  Es pot veure a MOVISTAR PLUS.

Petit Tast Cinèfil (CXX)

I ara sí. Ara comentarem quatre pel·lícules estrenades aquest estiu, que curiosament tiren més cap al thriller violent i el terror... tot i que també hi ha algun melodrama a l'antiga. Aquí teniu les meves opinions:

INDOMABLES, de Daniel Minahan.- El valor d'aquesta pel·lícula era el de fer un melodrama com els d'abans (em refereixo sobretot als dels anys cinquanta) però amb una mirada queer que abans era impossible visibilitzar. Una mica a l'estil del que ja van fer "Lejos del cielo", "Brokecback Mountain" o "Carol". El problema, però, és que els melodrames d'abans tenien una ànima i una pulsió interna que aquesta pel·lícula no presenta en cap moment. "Indomables" es queda en la superfície, en una mena de postal ben dissenyada, i és incapaç de fer-nos partíceps de les passions i els patiments dels personatges. De fet, costa una mica de creure les relacions que hi ha entre ells... a vegades per un guiò confús i unes decisions poc encertades (les localitzacions s'utilitzen amb molta màniga ampla) i a vegades per poca química entre els actors. De tots ells, potser Daisy Edgar-Jones és la que demostra més professionalitat, encara que a vegades el guió li faci fer coses sense massa sentit... D'altra banda, els nois (Jacob Elordi, Will Poulter i Diego Calva) semblen més preocupats en imitar referents com James Dean o Rock Hudson... però quedant-se en unes interpretacions més ensimismades que passionals. I vaja, crec que un melodrama com Déu mana (i que consti que és un gènere que sempre defensaré) no pot deixar de banda aquests detalls.

WEAPONS, de Zach Cregger.-  "Weapons" és més que una pel·lícula de terror, cosa que hauríem d'haver endevinat des de la declaració d'intencions del seu títol; "Weapons", és a dir, "Armes". De totes formes, no és una cinta sobre les matances d'escolars a EEUU ni sobre la política americana sobre l'ús de les armes, etc. O potser sí? El que sí sabem és que és una cinta que ens parla del poder i de la utilització malèvola d'aquest, aconseguint sometre la voluntat de les persones i aconseguint que actuin sota una mena de catàrsi. A "Weapons" es parla de diferents poders que sotmeten a la gent, ja sigui l'alcoholisme, les drogues o el bullying. Poders que neixen en la mateixa família, o en grups socials propers... com ara l'escola. A part, la pel·lícula està narrada des de diversos punts de vista i en vàries fases que van repetint parts de la història i a la vegada la van reconstruint hàbilment. Si a sobre hi sumem l'ús de la càmara subjetiva, les magnífiques escenes de persecució i alguns detalls onírics poderosos i plens de misteri podríem dir que estem davant d'una de les millors direccions de terror dels darrers anys. Ja sabíem que "Barbarian" no era flor d'un dia, i que Zach Cregger ens deixaria tard o d'hora alguna petita obra mestra. En el moment en que hi ha hagut més pressupost, i s'ha envoltat al director d'un gran equip (entre els actors hi ha noms tan rellevants com Josh Brolin, Julia Garner i Amy Madigan), s'ha produït el miracle. Estem a l'espera de la propera... que esperem que no sigui una continuació d'aquesta, tot i que no m'estranyaria gaire.

DEVUÉLVEMELA, de Danny i Michael Philippou.- Vam descobrir als germans Philippou amb "Háblame", la pel·lícula que ens va arribar fa una parell d'estius. La pel·lícula de la mà, recorden? Ja en aquell moment vam començar a parar atenció al terror australià, que estava en plena forma i ens seduïa amb un cinema sense complexes ni pressions afegides. Ara els germans Philippou ens ofereixen una peça més sèria, més madura, i segurament amb més responsabilitat a les esquenes, però també lliure i desacomplexada. "Devuélvemela" recorda aquella emblemàtica "Hereditary" d'Ari Aster, sobretot pel retrat d'una mare que pateix la pèrdua d'una filla fins a extrems inaguantables. Però aquesta cinta no s'endinsa dins d'un terror gòtic o fantasmagòric, sinó que sempre té un peu a terra i ens mostra un horror real. Sé que és un terror un pèl extrem, com tot el que fa referència al misteriós nen de la piscina, però sempre lligat a una trama realista. L'aparició dels agents socials, dels germans orfes i de la nena cega introdueixen elements quasi de melodrama, però lluny de despistar o de confondre ajuden a que la trama es vagi enfortint i acabi tenint un pès que molts films de gènere no acaben de tenir mai. Estem sense cap mena de dubte davant d'un altre gran any per al terror, ja que amb a part d'aquest film també hem tingut la sort de poder veure cintes tan decisives com "Weapons" o "Sinners".

MISTERIOSO ASESINATO EN LA MONTAÑA, de Frank Dubosc.-  Aquí tenim un curiós creuament entre "Fargo", dels Coen, i "A simple plan", de Sam Raimi... però en versió francesa. No hi ha el cinisme ni la profunditat amagada de la primera, ni el to tràgic i desencisador de la segona, però estem davant d'un bon entreteniment que en època estival s'agraeix d'allò més. La pel·lícula comença amb un accident, i també amb un ós, un paisatge nevat i quasi incomunicat, una sèrie de desafortunades situacions i uns personatges ambiciosos (i aquí parlo tant dels narcotraficants com de la família que ven abets de Nadal). Hi ha moltes històries creuades i desenes de situacions que posen a tothom al límit, però la trama està ben lligada i al final tot quadra força bé. El problema és que hi ha un sentit de l'humor que creix a mesura que augmenta l'absurditat, i finalment podríem dir que hi ha moments que tiren més a la paròdia i que superen l'humor negre tant característic dels Coen. Si no feu comparacions i hi aneu amb la intenció de passar una tarda distreta no crec que em feu cap reclamació. Frank Dubosc, un conegut comediant francès, es posa davant i darrera de la càmara per aconseguir un dels grans èxits comercials del cinema del país veí en el darrer any.

Petit Tast Cinèfil (CXIX)

Abans d'entrar a analitzar les pel·lícules de la cartellera estiuenca (aviso que no parlaré de Superman ni de Los Vengadores), volia fer un petit repàs a pel·lícules que van arribar la passada primavera o que bé han aparegut fa poc en plataformes.

MISION IMPOSIBLE. SENTENCIA FINAL, de Christopher Mcquarrie.- Sembla ser que hem arribat al final de la saga, tot i que ja sabem que aquesta és una afirmació que sempre s’ha de fer amb la boca petita. De totes maneres, penso que Tom Cruise sí ha arribat al final del seu personatge... ja que seria interessant que canviés de rumb i encetés una nova etapa professional. Aquesta li ha donat molts èxits i molts rèdits, però cada vegada en dóna menys i això a Hollywood s’ho miren amb lupa. Pel que fa al que ens ofereix la pel·lícula podem afirmar que és similar al que ja havíem vist a les darreres entregues: guió aparentment enrevessat i transcendent, escenes d’acció cada cop més perfectes i uns personatges que van perdent humor i guanyen una profunditat un pèl impostada. Sigui com sigui, la pel·lícula està feta per a passar-ho bé, i això s’aconsegueix de principi a fi, però especialment en moments emblemàtics com l’escena del submarí (atenció als brillantíssims efectes de so de la pel·lícula) o de l’avioneta. Això sí, el metratge –com ja passava a les darreres- és excessivament llarg i acaba espatllant el ritme frenètic del film. No sé si la saga haurà acabat o no, però sempre ens quedarà la possibilitat de revisar les seves vuit parts. L’altre dia revisava precisament “Protocolo fantasma”, que em sembla una de les millors...

SIRAT, d'Oliver Laxe.- Sé que a aquestes alçades ja s’ha dit tot d’aquesta pel·lícula, que a hores d’ara supera els dos milions i mig de recaptació i que encara es pot veure per a algunes sales després de dos mesos de l’estrena. Sense cap mena de dubte és una de les grans pel·lícules de l’any i un èxit sorpresa d’aquests que últimament ens dóna el cinema espanyol, segurament avalat pel premi del festival de Cannes (no sé què hauria passat sense el premi). Sigui com sigui, la importància de “Sirat” és molt gran, i ho és per diferents motius. Per començar es tracta d’una pel·lícula lliure i absolutament a contracorrent dins del nostre cinema, cosa que s’ha d’agrair segurament a la productora d’Almodóvar i a la ferma voluntat de Laxe. També és una cinta que parla com cap altra del moment que estem vivint com a societat, a part de retratar un submón al que sovint donem l’esquena (aquells “olvidados” dels que ja parlava Buñuel). D’altra banda, estem davant d’una pel·lícula dura, amb girs de guió que no resulten forçats… sinó que retraten la fragilitat de la vida humana i que en el fons ens fan topar amb la realitat. I tot això embolcallat amb un estil de pel·lícula clàssica d’aventures que a moments fins i tot desconcerta. Podria parlar de moltes coses més (l’escena del penya-segat, la tensió tremenda de la llarga part final, etc.) Oliver Laxe ha servit la seva millor pel·lícula fins al moment, i crec que els fruits que donarà encara no estan del tot recollits. Auguro una gran vida per a aquesta producció, ja que estic segur que a fora vibraran tant (o més) que aquí… ja que la universalitat del film dona per a això i per a molt més.

BABYGIRL, de Halina Reijn.- A24 neix el 2012, i en 13 anys s’ha convertit en una productora de referència a Hollywood. Va començar a fer-se coneguda per pel·lícules de gènere (especialment el terror) que oferien una nova visió i que van obtenir molt bones crítiques: “La bruja”, “Ex Machina”, “A ghost story”, “Hereditary”, “Midsommar”, “El faro”, etc. També ha estat la productora de referència d’autors com Greta Gerwig, Sophia Coppola, Yorgos Lanthimos, Sean Baker, els germans Safdie, Claire Denis o Alex Garland, entre d’altres, a part d’haver guanyat en dues ocasions l’Òscar a la millor pel·lícula: “Moonlight” i “Todo a la vez en todas partes”. Si he fet tota aquesta dissertació és perquè “Babygirl” també és una pel·lícula de la productora... i es nota, tant pel to com per l’atreviment o els acabats estètics. No és el primer cop que Nicole Kidman treballa amb la productora, que ja estava al darrera de “Sacrificio de un ciervo sagrado”. “Babygirl” té molt dels thrillers dels noranta, però de mica en mica gira cap a alguna cosa més perversa o fosca... tot i que no pretengui ser-ho. De fet, crec que tot el seu ambigu final ens porta a pensar tot és part d’un entrenament que necessitava la protagonista o bé part d’un joc pervers amb una bona finalitat: salvar el matrimoni. Sense ser la pel·lícula definitiva sobre els desitjos ocults (hi ha grans títols al respecte), almenys es guanya el mèrit de furgar en llocs pocs explorats i en fer-ho a través del cos d’una dona de més de 50. Per cert, Kidman torna a estar esplèndida en un d’aquells papers que tant li agraden i que la posen al límit. L’acompanyen molt bé un sensual Harris Dickinson i un Antonio Banderas que acaba jugant un paper més important del que creia en un principi.

PECADORES, de Ryan Coogler.- Per a molts, aquesta és la primera pel·lícula de l’any que ha començat a sonar fort de cara a la propera temporada de premis. Va ser un èxit sorpresa a la seva estrena americana, és una pel·lícula amb actors negres que a sobre parla de racisme, toca diferents gèneres però sembla decantar-se pel terror (a l’estil de “Déjame salir”), té una excel·lent factura, es mou en els marges de la indústria, està produïda per una productora petita i emergent com és Proximity Media, etc. Tots són punts positius per a una cinta que comença quasi com una pel·lícula d’època i de mica en mica es va transformant en una mena de musical a base de ritmes tradicionals de la música americana (el blues, el soul, el country...). El terror s’aborda ja cap a la part final i no és per a mi el més destacat, ja que penso que el caràcter simbòlic i sobretot antiracista ho tenyeix tot de principi a fi. Realment ha estat una d’aquelles troballes que apareixen de sobte i que obtenen un èxit inesperat. No sabem si aguantarà fins als Òscars, ja que la seva estrena va ser molt matinera, però jo no la subestimaria pas gens… De moment només “Sinners” i un parell de cintes del passat Festival de Cannes (“Sentimental value” i “A simple accident”) semblen tenir assegurada una plaça entre les millors produccions de l’any. La resta encara s’ha d’estrenar i obtenir el vist-i-plau de la crítica, cosa que segur que començarà a passar en el proper festival de Venècia.

Petit Tast Cinèfil (CXVIII)

Sé que vaig un pèl retrassat, però mai és tard si la cinta és bona. I avui, precisament, us porto cinc pel·lícules que estarien entre el millor que he vist aquesta primera meitat del 2025. 

EL JOCKEY, de Luis Ortega.- Sempre he tingut debilitat per les pel·lícules extravagants, amb un toc surrealista i unes imatges potents, d'aquelles que no s'obliden. "El Jockey" ho té tot. Comença amb una barreja espaterrant -cinema negre, comèdia i musical- per arribar a un missatge críptic, però molt universal: som éssers canviants, en constant evolució, que a vegades no tenim més sortida que morir -metafòricament- per poder tornar a néixer. Des del principi veiem que l'estètica és un aspecte fonamental, amb colors brillants, plans fixes de gran impacte, vestuari molt colorit, etc. També a la segona part, amb el canvi físic del protagonista, tindrem una imatge molt concreta i marcada. I és que com si es tractés de l'Orlando de Virginia Woolf, el personatge central -interpretat magistralment per Nahuel Pérez Biscayart- experimenta canvis de tot tipus per a arribar a la redempció. Entre ells, el canvi de gènere. La veritat és que la cinta no deixarà a ningú indiferent, tot i que alguns la podran acusar de buida, de simplement esteticista o de massa experimental. A mi realment m'ha fascinat i captivat a parts iguals. Tant de bo el cinema actual ens donés més sorpreses d'aquestes i no tantes obres inspirades, copiades o basades en d'altres ja existents. La originalitat, llastimosament, no es valora com s'hauria de valorar...

MOLT LLUNY, de Gerard Oms.- Aquesta ha estat una autèntica sorpresa. Una pel·lícula que tracta diversos temes i que està "molt lluny" de ser considerada només una pel·lícula Queer. És cert que l'homosexualitat latent del protagonista -del que tenim molt pocs antecedents- és un tema important, però més aviat podríem dir que la cinta va sobre l'adaptació d'un individu a tots nivells. El seu exili voluntari l'ensenya a entendre als que són diferents, a tolerar molt més del que ha fet en tota la seva vida, a viure de forma precària, a explorar una tendresa que està adormida, etc. Com veieu, es tracta de temes molt importants en una pel·lícula que ho tracta tot amb naturalitat, prenent-se el seu temps i tocant d'una gran sensibilitat cada petit aspecte de la cinta. I en quant a sensibilitat, no es pot obviar la interpretació d'un Mario Casas transformat i vulnerable. Ens agrada aquest Casas que es despulla de tot artifici per trobar -a l'igual que el personatge- una tendresa real que poques vegades ha mostrat en pantalla. L'acompanya un encertadíssim David Verdaguer, fugint també del seu rol habitual i servint-nos un personatge deplorable que cau simpàtic per desastrós... i potser també perquè en algun moment hem conegut a algú similar. A destacar la fotografia, a tots els secundaris i sobretot la direcció. L'escena amb el germà o la de la discoteca són d'una bellesa extraordinària i possiblement ja valdrien per si soles el preu de l'entrada. Un film que potser no arribarà al gran públic, però que mereixeria tots els premis que se li puguin atorgar.

SORDA, de Eva Libertad.- I vet aquí una altra pel·lícula espanyola de gran qualitat (quina gran programació aquest any la del Festival de Málaga) que sí ha tingut el reconeixement total de la crítica, i també d'una bona part del públic. Aquesta sí la veurem a la temporada de premis, però és que estem davant d'una pel·lícula més agraïda i més transversal. En el fons estem parlant de la maternitat, encara que des d'una perspectiva fins ara ignorada. Com es pot sentir una mare sorda quan la seva filla i la seva parella sí són oients? Es pot sentir apartada pel seus? Són fundats els seus gelos i el seu malestar? Hi ha un punt d'egoisme malaltís en tot plegat o es una actitud comprensible? La cinta intenta donar resposta a totes aquestes preguntes, i la veritat és que ho fa d'una forma clara i transparent, amb una mirada que tothom pot entendre... tot i les seves ombres i els seus dubtes. Potser en algun moment la cinta resultat excessivament didàctica, però les seves virtuts i la seva honestedat són realment potents i convencen des del primer minut. En aquest sentit, hi tenen molt a dir les grans interpretacions de Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, una parella creïble que ens costarà d'oblidar... Un gran debut a la direcció d'Eva Libertad, que juntament amb la de Gerard Oms a la ja esmentada Molt lluny marcaran el nou cinema del 2025. Una molt bona notícia!

LA LUZ QUE IMAGINAMOS, de Payal Kapadia.- Aquesta cinta índia va ser un dels títols més destacats del Festival de Cannes del 2024, juntament amb "La semilla de la higuera sagrada", "Anora" o "Emilia Pérez". El seu gran valor està en la bonica història de sororitat femenina que ens brinda, així com en la delicada realització de la seva directora. La pel·lícula parla sense embuts de la situació de la dona a la Índia, i això va contribuir a que no fos escollida pel seu país i no pogués optar a l'Òscar a millor pel·lícula estrangera. Ja des del començament ens trobem amb tres dones que treballen com a infermeres en un hospital. Tot i la diferència d'edats i de situació vital, comparteixen feina, casa i moltes altres coses. Cadascuna haurà de passar el seu periple vital -la tornada al seu poble, el primer amor o la recuperació d'un amor quasi oblidat-, de manera que veurem com s'enfronten a la vida i sobretot als grans problemes d'un país subdesenvolupat: el problema de l'habitatge, la migració, els enfrontament religiosos, la censura i la manca d'oportunitats reals per a les dones, etc. Potser la cinta descol·loca una mica al final, quan un fet fortuït ens porta un desenllaç més simbòlic que realista. Si acceptem el final de forma literal no entendrem ni els que ens volen dir, ni tampoc podrem donar versemblança a una història que, fins a aquell moment, ens ha servit un plat de realisme molt ben cuinat. Descobriu-la i jutgeu vosaltres mateixos.

A REAL PAIN, de Jesse Eisenberg.- Podria semblar que estem davant d'una pel·lícula petita i poc transcendent, però a mi m'ha recordat els millors títols d'Alexander Paye i m'ha reconciliat amb la comèdia d'aires dramàtics (dramèdies, segons alguns) que tan bé saben fer els americans... o sabien, perquè cada cop són més escasses. La història dels dos cosins que viatgen junts a Polònia per recordar  a l'àvia jueva ja desapareguda pot semblar molt banal, o falsament sentimental, però de seguida veurem que hi ha moltes més coses darrera del viatge. És cert que es parla de l'holocaust, del genocidi patit pels jueus a Europa... però també de la depressió, del suïcidi i sobretot de l'amistat pura. A part, com en totes aquelles pel·lícules en les que apareix un personatge excèntric i avasallador, la personalitat del personatge és motiu de grans escenes i d'una inevitable influència en el grup que l'acompanya (per cert, resulta gratificant trobar entre els turistes americans a una recuperada Jennifer Gray). El personatge estrambòtic no és altre que Kieran Culkin, que a part d'haver guanyat un merescut Òscar ens regala una interpretació exasperant i també plena de matisos. L'acompanya un Eisenberg també esplèndid, que a més s'encarrega de la direcció i del guió. Un "yo me lo guiso, yo me lo como" que ha tingut bon final i ha triomfat en tots els seus apartats. Una gran cinta.

Petit Tast Cinèfil (CXVII)

De mica en mica vaig recuperant pel·lícules que no havia vist en el 2024, i alguna que ha arribat durant aquest primer trimestre de l'any. Tot i que no vagi molt al dia, suposo que no hi ha problema... sobretot ara que les pel·lícules acaben arribant a nosaltres vulguis o no vulguis a través de plataformes, reposicions, etc. 

NICKEL BOYS, de Ramell Ross.- Aquesta és una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques i un segell de qualitat indiscutible. Havia aconseguit molts reconeixements a la direcció i fins i tot havia estat present en la última edició dels Òscars, on va aconseguir col·lar-se en les nominacions a Millor Pel·lícula i Millor Guió Adaptat. Amb aquests antecedents poc m'esperava jo una pel·lícula tan experimental com aquesta. Sé que no inventa res ni es treu cap as de la màniga, però és una pel·lícula lliure, una adaptació també molt lliure i un compendi de tècniques que feia temps que no veiem en una pel·lícula de gran abast. Per començar és curiós veure com s'utilitza la càmara subjectiva, que és quan l'espectador ho veu tot a través dels ulls del protagonista. També hi ha una narració basada en els objectes quotidians, en imatges aparentment innòcues i en plans desenfocats o directament fora de l'escena. Això passa des del minut 1 i fins al final. Primer ho prens com un gran encert, com una novetat, com un joc... i la veritat és que la pel·lícula acaba lluint molt bella i molt interessant. El principal problema, per a mi, és que un experiment així durant 140 minuts acaba esgotant. Sé que és una pel·lícula per veure al cinema (aquest va ser el meu primer error) però tot i així penso que amb menys metratge i alguna petita concessió a l'espectador hauria resultat encara més rodona.

EL CONDE DE MONTECRISTO, d'Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte.- Tot i la gran quantitat de pel·lícules, sèries i minisèries que se n'han fet, les noves generacions han descobert aquesta història gràcies a l'exitosa pel·lícula de La Patellière i Delaporte. Un film amb aires de superproducció i un guió que intenta respectar al màxim l'intrincat i rocambolesc argument d'Alexandre Dumas. De fet, podríem assegurar que el gran secret de tot plegat és aquesta novel·la escrita el 1844, un exemple claríssim del gènere d'aventures. Assassinats, empresonaments injustos, venjança, amors passionals, traïció... Tot apareix en aquesta història, que va ser editada en un primer moment per entregues, en forma de fulletó. No es pot negar que la pel·lícula aguanta bé el suspens i la tensió, i no deixa escapar cap gir argumental ni cap història secundària per acabar de lligar la trama. També tenim interpretacions prou decents, una bona fotografia i una excel·lent ambientació, capaç de reproduir els múltiples escenaris que proposa la història. Però tot i aquest allau tècnic, i una factura de primera, la pel·lícula acaba semblant a estones un serial de luxe, d'aquells que a vegades ens regala HBO, Disney o alguna d'aquestes plataformes que cuiden al màxim l'aspecte de les seves produccions. Resumint, estem davant d'una versió definitiva i d'una cinta prou atraient -com moltes de les que s'han fet també al país veí sobre "Els tres mosqueters"- però no sé si cal considerar-la una fita cinematogràfica. Això ja seria una altra cosa...

POLVO SERÁN, de Carlos Marqués-Marcet.- Aquest any hem cobert el "cupo" de pel·lícules espanyoles sobre l'eutanàsia... Aquesta, però, és potser una de les propostes més arriscades i originals que hem pogut veure a les pantalles. Amb aquesta barreja de comèdia, drama i musical, la pel·lícula de Marqués-Marcet és una constant d'idees fílmiques de primera, com el seu inici, tots els números musicals i també alguna conversa entre mare i filla. No estem davant d'una proposta totalment realista, però el millor és que ens ho creiem tot i acompanyem a aquesta parella fins al final... mai millor dit. Les interpretacions entregadíssimes i quasi hiperrealistes d'Ángela Molina i Alfredo Castro acaben de fer la resta, que no és pas poca cosa. Podríem dir que estem davant d'un film que no està a la moda, que no sembla d'aquesta època (té un estil cinematogràfic que a estones lliga més amb el cinema europeu dels setanta que amb el cinema espanyol d'ara mateix) i que fins i tot no sembla tenir res a veure amb les altres experiències que li havíem vist al director: 10.000 km, Terra ferma, Els dies que vindran... Aquí s'ha deixat anar per la forma, per una estètica que lligués amb el teatre, amb la dansa... i també amb aquest destí tràgic -de fet estem davant d'una tragèdia moderna- que envolta a la parella protagonista. Un gran treball, però potser no apte per a ments sensibles o espectadors que no porten bé això de la mort digna.

EL LLANTO, de Pedro Martín-Calero.- Aquesta seria la pel·lícula espanyola de terror que més s'apropa a l'estela allargada i poderosa que va deixar en el seu moment l'americana "It Follows".  Sense arribar a la seva qualitat ni al neguit que aquella despertava, podem dir que hi ha moments de "El llanto" que ens provoquen cert malestar i que contenen un misteri realista i magnètic. Podríem dir també que és una pel·líucla amb diferents parts -tot i que estiguin lligades i tot tingui un sentit- i això fa que sentim a moments que són també pel·lícules diferents. En aquest sentit, crec que la part que passa a Argentina és la que més em va desconcertar i la que més em va atrapar. Una història que lliga amb la primera, i amb la que vindrà a posteriori. De fet, aquesta connexió entre històries és el principal motor de la cinta, que en realitat s'entossudeix en no acabar mai. El plantejament de les escenes de terror (tornem amb la comparació amb "It Follows") sorprenen per ser tan naturals que no te l'esperes. El terror surt del no res, com en la vida real, i això encara el fa més desassossegant i aterrador. Un bon debut de Martín-Calero, al que seguirem en les seves properes aventures fílmiques. De moment, ja va guanyar el premi a millor director de la darrera edició del Festival de San Sebastián. Bona manera de començar un currículum.

ÒSCARS 2025. El triomf del cinema indie

Com ja sap tothom, Anora s'ha proclamat guanyadora de 5 premis de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. Algun més del que s'esperava, però bastant en la línia del que s'anava anunciant feia setmanes. Amb "Emilia Pérez" gairebé fora de joc (encara que no hi hagués hagut polèmiques, era difícil que fos una pel·lícula de consens) es sospitava que hi pogués haver alguna sorpresa d'últim moment, com "Cónclave" o "Un completo desconocido". Per la seva part, "The brutalist" tampoc comptava gaire, sobretot perquè no crec que molts dels votants l'hagin acabada...

La cerimònia va començar prou bé, tot i que les contínues referències a "Wicked", a "El mago de Oz" o fins i tot a "El mago" (pel·lícula del 1978) potser van ser excessives. Tenint altres musicals entre les nominades, potser hagués estat bé escoltar alguna cançó de Bob Dylan o algun tema d'"Emilia Pérez". Però és que tots els números musicals van tenir un cert aire antiquat i no massa treballat... Només cal posar com a exemple l'innecessari homenatge a Bond, que primer semblava que anava a ser ser la presentació oficial del nou actor que substituirà a Craig... i al final va acabar essent un anunci barato de la compra que ha fet Amazon. De fet, la cerimònia va transcorre sense sorpreses ni massa moments per recordar. Per no tenir, no va tenir ni tan sols estrelles de primera categoria, com un Brad Pitt, un Tom Hanks, un Scorsese, un Spielberg, una Meryl Streep, una Lady Gaga o fins i tot un Tom Cruise. Per exemple, el premi gros a millor pel·lícula -normalment reservat a famosos de gran volada- va ser lliurat per una parella dels vuitanta que ningú esperava... i que els més joves potser ni van reconèixer: Billy Crystal i Meg Ryan. 

S'ha de dir que entre els nominats d'enguany tampoc hi havia grans noms. El més famós, Timothée Chalamet, i entre els altres destacaven Ralph Fiennes, Edward Norton i algunes estrelles d'altres èpoques, com Demi Moore, Adrien Brody o Isabella Rossellini, que de fet tampoc va ser mai una estrella com les altres. Hi havia molta cara nova, alguns secundaris que porten molts anys però pocs reconeixements (Guy Pierce, Zoe Saldaña o Felicity Jones) i algun cantant ficat a actor esporàdicament. El premis interpretatius, però, crec que van ser força justos... i fins i tot molt merescuts.

La gala va donar molta presència a l'orquestra i també al seu presentador, Conan O'Brien, que va anar apareixent amb breus moments durant tota la cerimònia. El seu monòleg inicial no va ser molt incisiu, però tampoc innocu. I al costat d'ell, noms de totes les èpoques (Jane Squibb, potser la més veterana) però amb una certa predilecció pels vuitanta i noranta: Goldie Hawn, Daryl Hannah, Woopy Goldberg, Oprah Winfrey, Morgan Freeman, etc. També dues estrelles de renom, però una mica fora de lloc: Mike Jagger i Quentin Tarantino. I finalment, un petit homenatge a Gene Hackman, un gran i incomprensible homenatge a Quincy Jones i un mutisme quasi absolut al voltant de David Lean. Coses (incomprensibles) de Hollywood.

També hi va haver incomprensiblement molt poques crítiques al moment actual dels Estats Units, o del món en general. Només Daryl Hannah va parlar d'Ucraïna, Adrien Brody va tenir un to conciliador i els guanyadors del premi al millor documental sí van parlar obertament del conflicte entre Israel i Palestina. Pel que fa a la resta, tot com era de preveure... Això sí, aquest any s'ha donat més protagonisme als dissenyadors de vestuari i als directors de fotografia, tractats com a actors o estrelles. Tan de bo no sigui flor d'un dia, i l'any que ve ho facin també amb els compositors o els muntadors... Una bona manera de posar cara a gent que també contribueix a la indústria i ajuda a fer millors les pel·lícules en les que intervenen.

Podeu consultar tots els guanyadors en el següent enllaç.

Petit Tast Cinèfil (CXVI)

Després dels premis Goya, les plataformes i també alguns cinemes s'han omplert amb estrenes i reestrenes de pel·lícules espanyoles que ha protagonitzat el 2024. Avui us en deixo cinc. Totes van tenir alguna que altra nominació als Goya, i una d'elles fins i tot va ser la guanyadora... això sí, ex-aequo.

POR DONDE PASA EL SILENCIO, de Sandra Romero.- Aquest pel·lícula sorgeix d'un curtmetratge del mateix nom que en el 2020 va guanyar un premi en el Festival de Màlaga. Tot i que la història ha canviat una mica, segueix parlant d'un noi que viu a Madrid i torna al seu poble per Setmana Santa. Aquest cop haurà de tractar amb un germà i una germana que viuen presoners d'una malaltia que està trasbalsant la família. La principal virtut de la cinta és la naturalitat amb que es viu tot plegat, fins al punt de pensar que estem veient un documental. De fet, els tres actors principals són germans a la vida real, la qual cosa fa que les complicitat i també les discussions o els retrets semblin més de veritat que quan ho interpreten actors. La sensibilitat de la cinta l'entronca de seguida amb el nou cinema espanyol, on la frontera entre ficció i realitat sembla tan fina que gairebé podria trencar-se. Ho vam veure a "Alcarràs" o a "La consagración de la primavera", entre altres. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

VOLVERÉIS, de Jonás Trueba.- Crec que per encertar amb la definició de hipster hauríem de veure primer la filmografia completa de Jonás Trueba, la sèrie "Los años nuevos", alguna pel·lícula de David Trueba -cada cop menys- i moltes cintes de vàries directores catalanes. Potser m'he passat amb la brometa, però és cert que totes les pel·lícules i directors que he anomenat tenen en comú uns protagonistes joves, "moderns" però des d'un punt de vista natural, que responen a una sèrie de característiques força similars. "Volveréis" és un exemple molt clar, però és que a sobre és una comèdia que parteix d'una bona premissa i que evoluciona cap a un final obert i força coherent. Potser sí que es va entrebancant pel camí, sobretot amb alguns obstacles argumentals, però manté la seva frescor durant quasi tot el metratge. I això és, principalment, gràcies a dos actors que aguanten tot el que faci falta amb les seves boníssimes interpretacions: Vito Sanz (nominat al Goya a millor actor) i Itsaso Arana. Atenció al petit, però interessant paper del pare a càrrec del director Fernando Trueba, pare de Jonás a la vida real. La podeu veure a Filmin. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero.- El cinema de Pilar Palomero és sempre un cinema proper, que ens parla d'una part de la realitat que potser no volem veure... però que existeix, i que és mostrada amb la naturalitat més absoluta. Aquest cop li toca el torn a la mort digna, tot i que jo crec que Los destellos parla de moltes més coses. Per començar, crec que la pel·lícula fa un retrat molt encertat d'una família poc convencional... a més de parlar del perdó, de la redempció i de l'amor en estat pur, sense interessos ni convencionalismes. Aquesta dona que, impulsada per la seva filla, decideix atendre al seu ex-marit al final de la seva vida resulta commovedora, però sobretot molt creïble. És cert que Patricia López Arnáiz tot ho fa fàcil i bé, però és que aquí també està acompanyada de molt de talent: Antonio de la Torre en una altra brillant actuació (molt més continguda que en altres ocasions), Marina Guerola en un debut brillant i fins i tot Julián López, que sorprèn amb un registre molt apartat del seu habitual. En resum, una pel·lícula preciosa, delicada i tocada d'aquella màgia que Palomero dóna a quasi tot el que toca. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

SOY NEVENKA, de Icíar Bollaín.- Alguns recorden el Cas Nevenka per un documental que es va fer fa uns pocs anys, però jo el recordo de quan va sorgir el cas... allà pel 2001. No ho recordo amb tot detall, però sí sé que em va cridar l'atenció perquè afectava al Partit Popular (en aquella època no paraven de sortir notícies) i perquè tothom donava per fet que allò era fals, pràcticament una invenció. Anys més tard, un jutge va donar la raó a Nevenka Fernández i va inhabilitar a l'ex-alcalde. Tot i així, ella no va trobar feina i va haver de marxar... Un cop més, seguia essent la víctima tot i tenir la justícia del seu costat (el Me Too encara quedava lluny). La pel·lícula de Bollaín comença amb certa premura, ja que presenta l'arribada i l'ascens de la noia en el partit d'una forma una mica atropellada. No serà fins que comenci l'assetjament que la cinta s'assenti i agafi el rumb correcte. La directora se sent més segura en aquella part, que és de fet la que més li interessa... fins i tot més que la del judici, que també es despatxa una mica amb presses. No estem davant d'una de les millors cintes de Bollain, però crec que la seva habilitat per explicar les injustícies de la societat espanyola l'acosten a l'espectador d'una forma molt senzilla. Això no és "Maixabel", però segur que agradarà -i força- al mateix tipus d'espectador. Gran interpretació d'Urko Olazabal i bon treball d'una Mireia Oriol que enfronta el paper més difícil de la seva carrera. La podeu veure a Movistar.

LA INFILTRADA, d'Arantxa Echevarría.- Vet aquí la pel·lícula que va donar una mica d'emoció a la darrera edició dels Goya. En l'últim moment, quan tot semblava un error, ens vam adonar que enguany hi havia un premi ex-aequo a la millor pel·lícula: meitat per "El 47" i meitat per "La infiltrada". Un honor compartit que feia justícia a aquesta cinta d'acció (estem davant d'un thriller de manual) basada en una part de la nostra història recent. Potser el cinema no havia tractat massa el tema dels infiltrats de la policia dins de la banda terrorista, però no ens hem d'oblidar que en el 2004 "El lobo" ja va parlar del mateix i ho va fer també amb una bona resposta per part del públic. Aquí tenim a una dona al davant de l'acció, concretament el personatge que Carolina Yuste interpreta amb una força i un valor encomiables. L'acompanya el sempre notable Luis Tosar i alguns secundaris de luxe, com Nausicaa Bonnin o Diego Anido. El resultat final és un film que se segueix amb interès, aconseguint que les escenes d'acció siguin creïbles i estiguin ben executades. Un bon exercici que, pel que hem vist, dona molts bons resultats a la taquilla (Santiago Segura està darrera de la producció). La podeu veure a Movistar.

Petit Tast Cinèfil (CXV)

A la porta dels Òscars -queda un mes i escaig- us vaig portant algunes pel·lícules que opten a alguns d'ells ("Cónclave" o "Nosferatu") i un parell més que podrien haver esgarrapat alguna cosa, però que finalment s'han quedat a les portes ("Queer" o "Jurado Nº2").

QUEER, de Luca Guadagnino.- Poques vegades hem vist com el cinema s'acostava a l'obra de William S. Borroughs, potser perquè les seves novel·les eren excessivament controvertides, plenes d'imatges i amb arguments poc alineats amb les idees de Hollywood... i fins i tot amb les del públic en general. El 1991, David Cronemberg es va atrevir amb "El almuerzo desnudo", i ara -trenta tres anys després- un altre director que s'atreveix amb tot ha adaptat una de les obres més inadaptables de l'autor. Potser Luca Guadagnino no semblava el més oportú per acostar-se a Borroughs, tot i que l'acostament a temàtiques LGTB al llarg de la seva carrera potser justificaven la intromissió. Al final ens trobem amb un film estrany, com era d'esperar, i amb uns resultats ambigus... però suggerents. De fet, "Queer" es basa en una novel·la inacabada, autocensurada pel mateix autor i poc donada a una narració convencional. Potser per tot això, el director italià opta per dividir el film en dues parts i també per trobar un final més o menys assequible, basant-se en fets biogràfics i coses que no apareixen en el text original. Ens trobem, doncs, amb una obra estèticament interessant, amb interpretacions al límit (Daniel Craig i Lesley Manville, tots dos esplèndids) i amb alguns descobriments de cara al futur (Drew Starkey i Omar Apollo).

NOSFERATU, de Robert Eggers.- Ja fa temps que Eggers s'ha convertit en un referent del nou cinema de terror i del fantàstic en general, i també en un autèntic estilista a l'hora d'abordar mons foscos i d'una bellesa gòtica, èpica o pertorbadora. Ara em venen al cap "La bruja", però també "El faro" o la molt recomanable "El hombre del norte". Amb "Nosferatu" crec que ha arribat al màxim del seu joc estilístic, ja que la pel·lícula llueix en diferents aspectes tècnics, com molt bé han reflectit les darreres nominacions als Òscars (millor fotografia, vestuari, disseny de producció i maquillatge). En el terreny narratiu, però, crec que la pel·lícula no arriba a cotes anteriors, tot i que no deixa de ser una cinta molt recomanable. Pel meu gust, el metratge és excessiu i el guió es veu llastrat per un excés de personatges que, malauradament, tampoc acaben de tenir un desenvolupament complert i satisfactori. També hi ha moments que es donen per fets però que poden donar peu a confusions (el Nosferatu del títol és resistent a la llum solar, o no?), i finalment el dramatisme de la cinta queda difós i un pèl  desenfocat. Tot i així, val la pena destacar el magnetisme innegable de Lily Rose-Deep i l a magnífica banda sonora de Robin Carolan.

CÓNCLAVE, d'Edward Berger.- Alguns diuen que podria donar la sorpresa en els Òscars d'enguany, ja que de totes les nominades és possiblement la que més consens podria aconseguir. De totes formes, veig difícil que en una època com l'actual triomfi una pel·lícula de cardenals i monges, tot i estar disfressada de thriller i tenir un ritme que no decau ni un moment. Però deixant el tema dels Òscars a part, "Cónclave" destaca per ser un film elaborat amb serietat i amb molta cura, ja que només cal veure com està filmada, fotografiada i muntada. De fet, Berger ja ens havia sorprès amb la impoluta "Sin novedad en el frente" i ara torna a demostrar que sap com explicar una bona història. A més, el guió adapta el bestseller de Robert Harris, que conté diversos girs i que acaba amb un missatge molt interessant i realment actual. Menció a part mereix tot el repartiment, encapçalat per un Ralph Fiennes en estat de gràcia. Veure'l passejar-se per pràcticament tota la pel·lícula amb una seguretat espatarrant fa que pensem en el fantàstic actor que sempre ha estat. L'acompanyen, amb igual mestratge, secundaris de luxe com Stanley Tucci, Isabella Rossellini, John Lithgow, Sergio Castellito, Carlos Diehz, etc. Un festival de luxe que farà les delícies de molts tipus de públic.

JURADO Nº 2, de Cleant Eastwood.- Aquest sembla ser que és el comiat definitiu d'Eastwood, i la veritat és que ha estat un comiat honrós, digne i molt interessant. Estem davant d'una pel·lícula de judicis, però val a dir que la premissa és tan potent i original que ens atrapa des del primer moment... i ja no ens deixa anar. Estem davant d'una mena de versió, quasi a la inversa, de la popular "Doce hombres sin piedad". Veient la cinta ens adonem que Eastwood està al darrera, tant per la manera de rodar-la com per la profunditat d'un guió que ens fa pensar seriosament amb la culpabilitat, la renúncia, les segones oportunitats... Un film més contundent del que pot semblar a primera vista. Crec que mereixia una mica més d'atenció a la temporada de premis, ja fos pel seu guió o per algunes interpretacions, com ara la de Toni Colette -excel·lent com sempre- o les més breus de J.K. Simons i Kiefer Sutherland. Mereix una menció a part el jove Nicholas Hoult (també vist a Nosferatu) per aquest protagonista controvertit, complicat i fràgil. Després d'això és possible que ja no tornem a gaudir d'aquest gran director, però sempre podrem tornar a títols ja mítics ("Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Millions Dollar Baby", "Mystic River", "Los puentes de Madison") o d'altres a revaloritzar ("Bird", "Cazador blanco, corazón negro", "Cartas desde Iwo Jima", "Medianoche en el jardín del bien y del mal", "Poder absoluto", etc).

El millor teatre del 2024

 Aquí van els 12 muntatges escènics -des de l'any passat he augmentat la llista de 10 a 12- que més m'han impactat durant l'any 2024. Són espectacles vistos des de l'1 de gener fins al 31 de desembre, amb reposicions incloses. També veureu que són propostes molt diferents, i tot i que aquest cop no hi ha res de dansa o de circ com en altres ocasions, sí que hi ha espai per a algun muntatge que inclou vàries disciplines. Esperem que estigueu d'acord amb alguns dels títols...

 1.- LA GAVINA  (Teatre Lliure - Montjuïc)

2.- LES MANS  (La Villarroel)

3.- L'IMPERATIU CATEGÒRIC  (Teatre Lliure - Gràcia)

4.- JAURIA  (Teatre Romea)

5.- ELS WATSON  (TNC)

6.- UN MATRIMONI DE BOSTON  (La Villarroel)

7.- FASHION FREAK SHOW  (Teatre Coliseum)

8.- PRIMA FACIE  (Teatre Poliorama)

9.- ANNA KARÈNINA  (TNC)

10.- MAR I CEL  (Teatre Victòria)

11.- ALTSASU  (Teatre Romea)

12.- ALLÀ LLUNY HI HA UNA CASETA  (Sala Beckett)

I per acabar, un resum del que més m'ha agradat en els darrers anys. Una manera de veure què és el que m'interessa més en qüestions teatrals, tot i que ja veureu que el gust i la llista són igual d'eclèctics:

2023.- LE CONGRES NE MARCHE PAS

2022.- DIRRRTY BOYS

2021.- LAS CANCIONES

2020.- FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE...

2019.- LEHMAN TRILOGY

2018.- LÀ

2017.- L'ÀNEC SALVATGE

2016.- LA FORÇA OCULTA

2015.- EL REI LEAR

2014.- UBU ROI

El millor cinema del 2024

 Comencem amb les llistes anuals. Allò que més m'ha agradat, emocionat o sorprès... o potser les tres coses a la vegada. I començarem pel cinema, amb cintes que potser ja espereu, però amb d'altres que a alguns els hi semblaran estrambòtiques i capricioses. Tot pot ser. De fet, estem parlant dels meus gustos, que per a alguns segur que seran qüestionables. Abans de començar haig de dir que les pel·lícules triades són cintes estrenades a Espanya entre l'1 de gener i el 31 de desembre del 2024. Entre elles hi trobareu a faltar vàrios títols, potser perquè no els he arribat a veure, perquè no m'han fet el pès o bé perquè no han entrat a la llista a l'últim moment per comparació amb d'altres. Entre aquests títols finalistes hi hauria alguns de tant interessants com "American Fiction", "Desconocidos", "Longlegs" o "Jurado número 2". Tampoc han entrat alguns films espanyols força estimables ("El 47", "Casa en flames" o "La habitación de al lado") o algun que altre blockbuster que em va divertir força ("Wicked" o "Bitelchús, Bitelchús").

1.- "EMILIA PÉREZ", de Jacques Audiard (França)

2. "LA SUSTANCIA", de Coralie Fargeat (Regne Unit / França / EEUU)

3. "LA ZONA DE INTERÉS", de Jonathan Glazer. (Regne Unit)

4, "LOS QUE SE QUEDAN", d'Alexander Payne.  (EEUU)

5, "POBRES CRIATURAS", de Yorgos Lanthimos.  (Irlanda / Regne Unit / EEUU)

6. "ANORA", de Sean Baker.  (EEUU)

7. "DUNE 2", de Denis Villeneuve.  (EEUU)

8, "LA ESTRELLA AZUL", de Javier Macipe.  (Espanya)

9. "CÓNCLAVE", d'Edward Berger.  (Regne Unit)

10, "MARCO", de Aitor Arregui i Jon Garaño.  (Espanya)

11. "Rivales", de Luca Guadagnino.  (EEUU)

12. "JOKER. FOLIE A DÉUX", de Todd Philips.  (EEUU)

I per acabar aquí teniu un resum de les pel·lícules que més m'han agradat en els darrers anys. Així podeu anar fent-vos una idea dels meus gustos, que com veureu són força eclèctics:

2006.- BROCKEBACK MOUNTAIN
2007.- PROMESAS DEL ESTE
2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA
2018.- CALL ME BAY YOUR NAME
2019.- PARÁSITOS
2020.- SÓLO NOS QUEDA BAILAR
2021.- EL PODER DEL PERRO

2022.- ALCARRÀS  /  AS BESTAS

2023.- LOS FABELMAN