Petit tast cinèfil (XXII)

Tornem a analitzar algunes pel·lícules (noves i no tan noves) de la nostra cartellera, i ho fem amb un especial sobre cinema espanyol. La tardor sempre és època d'estrenes pel nostre cinema, i aquest cop tenim una comèdia i dos drames, encara que tots dos molt diferents. Hi trobareu nuvis i núvies, caníbals i malalts mentals... que us distragueu força!

"CANÍBAL", de Manuel Martín Cuenca. Aquesta és una pel·lícula elegant, visualment molt bonica i gens escabrosa ni desagradable... però tot i així deixa anar un tuf malaltís i pertorbador, tant pel seu tema com per la forma que té el director de mostrar-lo en imatges. No és estrany, doncs, que la pel·lícula es permeti fer fins i tot un petit homenatge a "Vértigo", d'Alfred Hitchcock, una altra pel·lícula malaltissa des de les seves pròpies entranyes... A "Caníbal" hi trobareu sobretot una història d'amor explicada des de la fredor i la distància, ja que en cap moment empatitzem amb el protagonista... i ni tan sols amb la seva estimada. Alguns han criticat que no hi hagi més anàlisi psicològica o una explicació més profunda del passat dels personatges... però penso que aquesta visió d'entomòleg, o fins i tot de metge forense, que adopta el director també és una aportació molt interessant. Atenció a la creació d'Antonio de la Torre, molt diferent al que estem acostumats a veure-li, i atenció també a les escenes dels assassinats, meravellosament planificades i rodades. Recomanable per a aquells que no busquin trobar sang i fetge, sinó més aviat tot el contrari. 

"LA HERIDA", de Fernando Franco. No és aquesta una pel·lícula interessant només pel que explica, sinó per tot el que calla. El que més sorprèn de la pel·lícula -gran encert de guió i direcció- és la forma en que els personatges secundaris tracten a la protagonista, que per si no ho sabeu té trastorn límit de la personalitat. Sorprèn que no l'ajudin, que l'evitin o fins i tot que la tractin amb cert menyspreu, però aquí intuïm que hi ha hagut molt dolor en el passat, que hi ha secrets i històries ocultes que han fet molt de mal. I és això el que fa comprendre el drama d'aquests malalts, perquè per més que volen curar-se i millorar es troben sovint, i de cara, amb les conseqüències dels seus propis actes. La pel·lícula és dura, desesperançadora i brutal pel que fa al retrat d'Ana, la protagonista, però també és una pel·lícula arriscada (càmera en mà i un munt de primers plans), valenta i sobretot creïble. Marian Álvarez no pot estar més encertada en un dels millors papers femenins del cinema espanyol recent. La vaig descobrir a "Lo mejor de mí", i el cert és que els personatges turmentats i obscurs li van com anell al dit... tot i que els directors d'aquest país no ho sàpiguen veure, ja que aquesta és la seva tercera pel·lícula en sis anys... Realment, hi ha coses que no s'entenen!

"LA GRAN FAMILIA ESPAÑOLA", de Daniel Sánchez Arévalo. Aquest director sempre m'ha despertat simpatia i penso que ha aportat cert aire fresc a la comèdia de casa nostra, però crec que a part de la seva primera i -per a mi, almenys- millor pel·lícula ("Azul oscuro casi negro") les seves obres es veuen llastrades per un excés de tons diversos, detalls sobrants i ganes d'agradar a tothom. Tot i així, a "La gran familia espanyola" hi trobem elements que la fan entranyable (el triomf de la selecció, la projecció de "Siete novias para siete hermanos", etc), a més d'un ritme que l'alleugereix i una imatge que li aporta elegància... i, a estones, un petit rebuf d'alta comèdia. És cert que el personatge d'Antonio de la Torre, així com tot el que fa, no tenen gaire sentit; és cert també que hi ha personatges que no hi haurien de ser (el de Raúl Arévalo, sense anar gaire lluny); és cert que l'escena musical del casament és francament lamentable; etc. Però sigui com sigui, tenim personatges i històries que enganxen, així com actors que l'encerten de ple (Miquel Fernández, Patrik Criado i, sobretot, Roberto del Álamo) i d'altres que només a mitges (Quim Gutiérrez i Verónica Echegui). Un bon entreteniment i un pas més en la carrera d'un director que, a l'igual que Manuel Gómez Pereira, Fernando Colomo, Joaquín Oristrell i d'altres, està creant el seu catàleg de comèdies particular i inconfusible.