Petit Tast Cinèfil CONFINAT (VI)

Seguim amb els Tast Cinèfils. No sabia si treure l'etiqueta de CONFINAT i seguir amb l'enumeració d'abans de la pandèmia, quan podíem assistir als cinemes amb normalitat i la majoria de pel·lícules s'estrenaven -oh, cosa curiosíssima, a les sales!!-. Però tenint en compte que últimament han hagut de tornar a tancar i que la reobertura encara contempla una programació minsa o quasi esquelètica, he pensat de continuar allà on ho havíem deixat ara fa un mes i mig. Fins que no hi hagi una normalitat més normalitzada, en aquests Tasts Confinats hi inclouré pelis vistes tant en plataformes com en sales... De moment, avui teniu una barreja interessant que us pot donar idees per a aquest calurós mes d'agost.

DÓNDE ESTÁS BERNADETE de Richard Linklater.- He llegit crítiques contraposades del darrer film de Richard Linklater, el mateix que va tenir quasi tothom a favor a l'estrenar la trilogia "Antes del..." o "Boyhood". Però no cal oblidar que Linklater ha fet sempre el que li ha vingut en gana i que tant es pot posar molt intel·lectual com servir-te obres de l'estil de "Jóvenes desorientados", "Escuela de rock", "Scanner Darkly" o "Bernie" (aquesta última, molt recomanable). Aquí sembla que el seu propòsit hagi estat posar-se en la pell de Wess Anderson i fer una curiosa comèdia que a vegades funciona com a tal, i que a vegades navega per camins insondables (des del misticisme al drama familiar). Costa trobar el to de la pel·lícula, però crec que quan comencem a conèixer coses del passat de la protagonista tot guanya sentit. En cap moment ens pensàvem estar al davant d'un personatge com el que acabarà aflorant, i en això hi té molt a veure el fals documental, els dissenys de l'arquitecta, l'exploració del seu món interior... així com tota la part final, amb els plànols d'un fantàstic observatori enmig del gel. No crec que estiguem davant d'una obra funcional o sense ànima, com alguns han acabat dient. El Linklater de sempre està al darrera de cada pla, i encara que vulgui passar més desapercebut hi ha mil detalls que ens recorden la seva manera d'entendre el cinema... i la vida en general. Per últim, i no menys important, citar a Cate Blanchett, autèntica reina de la funció i una de les actrius capaces de desaparèixer darrera del personatge a cada nou projecte (res a veure amb la controvertida Phillys Scahfly de "Mrs. America"). Es pot veure en cinemes.

OFRENDA A LA TORMENTA, de Fernando González Molina.- Ja hem arribat al final de la trilogia cinematogràfica basada en "La trilogía del Baztán", un fenomen literari digne d'estudi. Després de "El guardián invisible" i "Legado en los huesos" arriba aquesta última aventura de l'inspectora Amaia Salázar en el poble on es va criar de petita. Es tanquen molts dels fronts oberts i es posa punt i final a una història de crims, secrets familiars i mitologia basca. La producció i el disseny artístic segueixen l'estela de les anteriors entregues, però els problemes cal dir que també segueixen essent els mateixos. Adaptar una sèrie de novel·les amb tantes línies argumentals i tants fets criminals fa que a vegades s'hagin de condensar les històries, explicar-ne d'altres a batzegades o senzillament deixar-les penjades sense cap més explicació. Tot això passa en aquesta "Ofrenda a la tormenta", deixant un regust de boca una mica amarg. I és que resulta frustrant veure el desenllaç d'un dels personatges més interessants en una escena que no arriba ni al minut... Resumint, un entreteniment eficaç per a les nits d'estiu, encara que sigui a costa de la versemblança i el rigor a uns arguments més densos i foscos que el que ens volen fer creure aquí. Es pot veure a Netflix.

MATHIAS & MAXIME, de Xavier Dolan.- Aquesta és una pel·lícula que m'ha sorprès. Dolan és un director que pot anar des del drama realista ("Mommy") a l'esteticista ("Lawrence aniways") o al senzillament pedant ("Juste la fin du monde"). En aquesta cinta, en canvi, no deixa de banda elements d'altres obres (hi ha escenes i personatges que semblen sortir de "Mommy") però els combina amb un to més desenfadat i lleuger. Fins i tot a vegades hi ha una sensació d'innocència i inversemblança que juga en contra de la història. I és que resulta difícil creure que en ple segle XXI, i en un entorn d'universitaris canadencs més o menys de bona família, la confusió sexual pugui donar peu a un trauma tan gran... Sí, sí... ja sé que a vegades resultat molt complicat sortir de l'armari, fins i tot en època actual, però tampoc és que estiguem parlant de "Maurice" o "Brockeback Mountain". Sigui com sigui, la pel·lícula té moments excel·lents (tota la festa del final, incloent l'escena entre els dos) i un Dolan molt encertat i creïble en el paper de Max. També hi ha un to general d'improvisació que li va molt bé a les trobades entre amics, una part clau de la peça... Per cert, no us perdeu l'aparició de l'actriu Anne Dorval en la seva cinquena col·laboració amb el director. Es pot veure als cinemes.

EMA, de Pablo Larraín.- Ja fa anys que soc un fan incondicional de Larraín ("El club", "Jackie"), i es potser per això que haig de confessar que "EMA" m'ha decebut força. No m'he cregut res d'aquesta història desaforada i al límit que potser hauria funcionat millor en mans d'algun director de cinematografia més extrema (Almodóvar o potser Passolini, al que sembla haver copiat part de l'argument de "Teorema"). Els diàlegs (quan aconsegueixes entendre'n algun) resulten molt forçats, i els personatges principals, malgrat la gran tasca de Mariana di Girolamo, acaben sent un pur estereotip. No obstant, l'estètica resulta encertada, atractiva, i fins i tot novedosa en alguns moments. Si l'acompanyem dels ritmes urbans i d'alguna que altra coreografia molt ben filmada, podrem dir que el conjunt es deixa veure amb molt de gust. Ara bé, res a veure amb els relats historicistes de "No" o "Neruda", ni amb la forta denúncia d'"El club", ni molt menys amb l'elegant i desesperançador retrat de "Jackie"... Es pot veure en videoclubs de pagament d'algunes plataformes.

EUROVISIÓN: LA HISTORIA DE FIRE SAGA, de David Dobkin.- No he estat mai admirador de Will Ferrell, ni tampoc crec que ho sigui a partir d'ara. Si vaig acostar-me a aquesta pel·lícula és perquè feia una paròdia -suposadament salvatge- del Festival d'Eurovisió, i al no haver-hi precedents vaig creure que valdria la pena riure una estona d'un certamen que per si sol ja resulta a vegades força paròdic... Al veure la cinta, però, m'he trobat amb una comèdia americana mainstream (mateixes excuses argumentals, mateix humor) que només canvia EEUU per Islàndia i un concurs de cant (a l'estil de "Dando la nota") pel certament europeu. La paròdia resulta burda i insuficient, i la interpretació de Ferrell resulta ridícula (qui es pot creure que sigui fill de Pierce Brosnan?). L'única que surt airosa de l'experiència és Rachel McAdams, que demostra la seva habilitat per a la comèdia i aguanta el tipus davant d'escenes força ridícules. Sigui com sigui, es consumeix de forma ràpida, acabes rient de quatre acudits i resulta graciós trobar a alguns dels protagonistes reals del festival enmig de la festa prèvia: Loreen, Conchita Wurst, Salvador Sobral, Netta, Jamala o Alexander Rybak, entre d'altres. Es pot veure a Netflix.