Petit Tast Cinèfil CONFINAT (V)

Tornem amb un Tast Cinèfil en aquesta època en la que els cinemes encara no han obert portes. Avui us comentaré quatre pel·lícules que podeu trobar a Netflix i alguna altra plataforma. Teniu un drama, una de ciència ficció i dues de terror, totes elles estrenades ja fa temps. De tot una mica per a aquests dies en que l'entreteniment cinèfil està molt i molt buscat.

DESOBEDIENCE, Sebastián Leilo.- Després d'haver vist la sèrie "Unorthodox", aquesta pel·lícula situada dins d'una comunitat jueva ortodoxa potser no sorprèn per la descripció de costums i particularitats dels seus integrants... però sí ens planteja situacions dramàticament molt riques. De fet, la història ens presenta un cas d'amor lèsbic entre dues dones de la comunitat, amb tot el que això pot comportar. Però ens parla també de la llibertat individual, de la presa de decisions i de feminisme, en una paraula. La direcció de Sebastián Leilo -el mateix de les pel·lícules xilenes "Gloria" i "Una mujer fantástica"- opta per la discreció, per la observació de personatges i pel respecte absolut a la història i a les decisions dels protagonistes. De fet, Leilo quasi sempre ens parla de dones que han de lluitar sovint per ser acceptades i compreses. Aquí, evidentment, torna a repetir-se el tema... amb la variació de que de fons hi tenim la intolerància religiosa. Rachel Weisz i Rachel McAdams resulten prou solvents com per aguantar el drama, amb la companyia d'un Alessandro Nivola que mai havia estat tan bé. Una pel·lícula, doncs, que haureu de veure en calma, que haureu de paladejar bé i assaborir lentament. Una cinta delicada, fràgil, però amb un nervi interior molt potent.

I AM MOTHER, de Grant Sputore.- La ciència ficció és un gènere que sovint dona peu a pel·lícules aparentment petites, amb pocs actors i espais únics, opressius i tancats, Tots tenim el referent proper de la gran "Ex Machina", però "I am mother" està en una altra línia. De fet, el seu punt de partida -un robot fa de mare d'una nena humana en un món on ja no queden humans- és potent i original... L'aparició d'un altre humà acaba trastocant el món ideal que s'havia creat i ocasiona dubtes existencials profunds. Fins aquí, tot perfecte. El que passa és que aquest film d'Sputore s'encalla en algun moment i sembla entrar en una mena de carreró sense sortida, que al final desembussa amb un desenllaç confós i precipitat. A més, podríem dir que l'ànima de sèrie B recorre la cinta de dalt a baix, donant peu a una sèrie d'avantatges... però també a una sèrie d'inconvenients. Sort que les protagonistes (la sempre eficient Hilary Swank i Clara Rugaard-Larsen) salven els mobles i acaben donant l'aparença d'un film elegant i, fins a cert punt, sorprenent. 

EL JUEGO DE GERALD, de Mike Flanagan.- A part de Shakespeare i alguns altres clàssics (Chéjov, Dickens, Poe, etc.), ja es pot afirmar que l'autor viu més adaptat al cinema és Stephen King. Dels seus textos se n'han fet 59 pel·lícules i 27 sèries o minisèries, a part d'un munt de seqüeles basades en arguments seus. La que ens ocupa avui es va rodar fa uns tres anys i, com moltes altres adaptacions del mestre del terror contemporani, va quedar com un pel·lícula de baix pressupost i pretensions modestes. La seva distribució a Netflix ha ajudat a redescobrir un argument angoixant i macabre (una dona queda lligada al llit mentre el seu marit mor a l'intentar tenir sexe amb ella) que de mica en mica va creant una atmosfera opressiva. És cert que s'abusa dels somnis, de les al·lucinacions i els flashbacks, però també cal dir que l'adaptació de la novel·la (un monòleg interior de la dona) no era pas cosa senzilla. El final també sembla tret de la màniga d'un mag, com si estiguéssim en una història paral·lela, però en aquest cas podríem dir que és gairebé marca de la casa... Sigui com sigui, el film es veu amb interès i fins i tot amb certa angoixa, ja que alguna escena us farà esgarrifar d'allò més. Un altre dels grans al·licients és tenir a Carla Gugino de protagonista, una actriu que ha participat en èxits com "Snake eyes", "Spy Kids", "Sin City", "Noche en el museo", "American Ganster", "Watchmen" o la sèrie "La maldición de Hill House". Una actriu que mai ha estat prou valorada i que aquí demostra tota la seva vàlua en un autèntic "tour de force".

NO RESPIRES, de Federico Álvarez.- Després del reboot de "Posesión infernal", l'uruguaià Federico Álvarez va tornar a sorprendre a la crítica i al públic fa quatre anys amb aquesta cinta de terror urbà bastant original. La força de "No respires" recau en que està rodada com un thriller realista que, de mica en mica, es va tornant cada cop més fosc, més violent i més salvatge. El fet de no haver-hi elements sobrenaturals -cosa massa comuna actualment en el gènere- ens fa viure la història amb molta més angoixa, especialment per la possibilitat de que el que se'ns explica pugui ser real o versemblant. Sí és cert que hi ha algunes premisses que costa de creure, com ara la d'entrar a robar a una casa sense saber ben bé el que es busca i sabent que hi ha gent a dins... Però, malgrat tot, la pel·lícula de seguida et porta per on ella vol i aviat et trobes immers en l'aventura dels protagonistes per sortir amb vida d'un autèntic malson. Hi ha moltes escenes violentes, alguna petita trampa narrativa (lícita, si tenim en compte el gènere) i un final a l'alçada de les expectatives. A més, no es pot negar que Álvarez domina els tempos i que sap imprimir ritme i suspens als seus films. L'escena del gos en el cotxe és un bon exemple de tot això, ja que amb pocs elements tenim set o vuit minuts de bon cinema.