Com ja sap gairebé tothom a aquestes alçades, "Birdman" s'ha imposat a "Boyhood". La pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu ha guanyat quatre merescudes estatuetes en una gala on cap de les cintes nominades ha marxat amb les mans buides. Això ja demostra que ha estat un any molt repartit i, tal com presagiàvem ahir, amb cap film molt oscaritzat. Es conserva, per tant, la tònica dels últims anys... tot i que en aquesta ocasió sí han coincidit pel·lícula i director, encara que hagin hagut de donar un segon òscar consecutiu a un mexicà. Increïble.
No val a dir que la gala va ser llarga i pesada, perquè totes ho són. El que sí farem aquí és analitzar el que vam veure, que personalment em va agradar però no em va entusiasmar. Penso que Neil Patrick Harris va estar divertit, simpàtic i va demostrar que és un actor completíssim, però el seu número d'entrada -impecable visualment- no em va fer oblidar algunes de les seves millors nits als premis Tony. Tot i així, la nit es va veure trufada per moments inoblidables i que passaran a la història d'aquests premis, com ara la interpretació de "Glory", l'homenatge a "The sound of music" amb Lady Gaga inclosa o el gag en calçotets. També hi va haver molts moments musicals, en general bons, i un gran esforç escenogràfic (molts canvis durant tota la cerimònia) i estilístic. En aquest sentit, s'ha de comentar que la nit dels Òscars és la festa de lliurament de premis més cuidada i millor produïda de totes les que es fan, i si no pareu atenció a la organització de l'acte, als vídeos tan ben cuidats, els grafismes escollits per anunciar als nominats de cada categoria o els plans triats per uns realitzadors atents i conscients de que tenen una de les audiències més grans que pot tenir un programa de televisió.
És cert que el final de la gala, com sempre, va ser una mica d'anar per feina... però no podem oblidar que aquest cop, més que d'altres, la festa també va ser reivindicativa. Hi va haver discursos sobre els malalts d'ELA, sobre l'augment de suïcidis entre els excombatents, sobre la immigració, sobre la igualtat de negres, dones, homosexuals, etc. No hi va faltar gairebé res, i es va notar que els assistents eren més espontanis i naturals que en altres ocasions. Potser hi van tenir alguna cosa a veure el moment "selfie" o el moment "pizza" de l'any passat...
Us deixo amb un parell de vídeos i amb una selecció de moments destacats -per a bo i per a dolent- de la gala. També podeu clicar aquí per veure tota la llista sencera de premiats.
Moment més freak: el número musical de "La Lego Película".
Moment més emotiu 1: el discurs de Patricia Arquette.
Moment més emotiu 2: l'abraçada entre Julie Andrews i Lady Gaga.
Moment més ploraner: molts de Julianne Moore, durant tota la gala, i el de David Oyelowo.
Moment més glamourós: l'aparició d'Scarlett Johanson, Cate Blanchett i alguna altra.
Moment menys glamourós: Michael Keaton menjant i mastegant xiclet.
Moment més despistat: Terrence Howard quan es va quedar en blanc.
Moment més coral: el número musical de "Selma".
Moment més aplaudit: el número musical de "Selma".
Moment més reivindicatiu: el de Patricia Arquette, el de González Iñárritu i d'altres.
Moment més íntim 1: el del guionista que va reconèixer que s'havia volgut suïcidar.
Moment més íntim 2: la directora de curtmetratges que ho va dedicar a un fill mort.
Moment més esgarrifós: cada cop que es mostrava la cara de John Travolta.
Moment més "vintage": l'aparició de Shirley McLaine o Julie Andrews.
Moment més espontani: Meryl Streep i Jennifer López vitorejant com a boges a Arquette.
No hay comentarios:
Publicar un comentario