Petit Tast Cinèfil (CIII)

I vet aquí un nou post sobre cinema espanyol, sobretot ara que ja han sortit les nominacions als premis Goya. Aquí teniu quatre pel·lícules força diferents, dues de les quals estan presents en vàries de les categories més importants dels premis.

UN AMOR, d'Isabel Coixet.- En els darrers anys han aparegut un munt de directores espanyoles, cosa que normalitza un fet incontestable: les escoles de cinema tenen des de fa temps un alumnat femení cada cop més elevat. Però ara fa més de 25 anys això no era així, i totes les dones que volien dirigir havien d'esforçar-se molt i ser molt valentes... i tossudes. És en aquella època (meitats dels noranta) quan sorgeixen Icíar Bollaín i Isabel Coixet, dues de les cineastes més prolífiques i coherents de les darreres dècades. Tot i el moment d'empoderament femení en el cinema actual, i en molts altres àmbits, no hem d'oblidar-les a elles. Per tot el que van fer, per tot el que van representar i especialment per la qualitat de les seves obres. "Un amor" no deixa de ser una altra mostra de la vàlua de Coixet, que a part de ser una gran adaptadora de novel·les molt interessants també s'ha revelat sempre com una gran directora d'actors. Aquí tenim a un repartiment en estat de gràcia que habita aquest poble tan feréstec i especial que ens proposen, primer Sara Mesa, i ara Coixet. La cinta, igual que el llibre, ens vol posar tota l'estona contra les cordes, fent que ens replantegem coses sobre la igualtat, el feminisme i la llibertat d'escollir i decidir. Uns personatges al límit de moltes coses -del bé, del mal, de la tolerància- i unes situacions que ens poden estranyar o desquiciar, però que contribueixen a crear un retrat molt encertat. Magnífic final, amb una Laia Costa exultant i la bellíssima cançó de Maz Raabe i la Palast Orchester.

CREATURA, d'Elena Martín.- Si abans parlàvem d'una directora veterana, ara parlem d'una de les més noves. Es tracta de la segona pel·lícula d'Elena Martín, que malgrat tot té una factura i una maduresa que ja voldrien molts altres. Martín elabora una cinta sobre el desig sexual i la repressió, i ho fa en tres èpoques diferents d'un mateix personatge: infància, adolescència i maduresa. El resultat és una pel·lícula delicada, fràgil en aparença però dura i enèrgica en determinació. Es parla de temes complicats, normalment vetats (tota la part de la infància és realment formidable) i molt complexos. Temes que no tenen una sola cara ni un sol color, ja que depenen de mil factors i de moltes visions. En aquest sentit, em sembla molt interessant el retrat que fa dels diferents personatges, tant els femenins com els masculins. Esplèndids Clara Segura i Alex Brendemhül com els pares, Oriol Pla com la parella, i també Elena Martín, Clàudia Dalmau i Mila Borràs com les tres versions de la mateixa protagonista. Una pel·lícula que ara es pot veure a Filmin i que recomano per la seva honestedat i la seva lluminosa veritat.

HERMANA MUERTE, de Paco Plaza.- Estem davant d'una preqüela de "Verónica", la cinta que va despertar moltes simpaties ara ja fa uns sis anys. Però la relació entre les dues és només el personatge de la Hermana Muerte, que en aquella era un personatge secundari i que aquí esdevé protagonista. De fet, són dos pel·lícules completament diferents, tant des d'un punt de vista temàtic com estilístic. Si a la primera es feia un retrat de l'Espanya dels noranta, ara ens traslladem a la postguerra i concretament a un convent que ha patit els efectes i les conseqüències de la guerra civil (la imatge de la monja davant de la paret disparada es prou explícita). A partir d'aquí, una trama demoníaca, un esperit que intenta comunicar-se i, sobretot, una història del passat que s'acabarà revelant al final. Potser tot el desenllaç és un pèl precipitat, però no es pot negar que la cinta té els seus moments interessants i que Plaza torna a demostrar que és un director amb molt d'ofici. A destacar la interpretació d'Aria Bedmar com la protagonista, i també la de Maru Valdivieso -actriu a reivindicar- com la monja més instigadora i cruel de la història.

LA DESCONOCIDA, de Pablo Maqueda.- No sé si heu vist "Hard Candy", una curiosa i desassossegant pel·lícula del 2005, però haig de reconèixer que veient "La desconocida" em va venir al cap com si fossin vasos comunicants. No desvetllaré massa de què va la cinta, però sí diré que es tracta sobretot del combat -actoral, i de personatges- entre un home un pèl sinistre i una noia que sembla una adolescent (saber si ho és o no serà una de les claus del film). Manolo Solo -aquest és sense cap dubte el seu gran any- i Laia Manzanares estan realment esplèndids, des de la seva primera aparició i fins al misteriós desenllaç. Dos intèrprets sols enmig d'un petit bosc, sense cap més element que un guió afilat i minuciós. Potser és cert que a estones la història sembla estirar-se en excés, i sembla també que tot estigués pensat més per a un curtmetratge que per a un llarg. Però, tot i així, la pel·lícula de Pablo Maqueda és d'aquelles que aporten la diferència a una cinematografia que massa sovint es perd amb imitacions i comèdies fàcils i populars. Tant de bo que hi haguessin més intents com aquest al llarg de l'any... La podeu veure a Filmin.