Petit Tast Cinèfil (CIV)

 Avui porto pel·lícules d'autor, però amb segell mainstream. És a dir, pel·lícules de directors amb forta personalitat -uns més que altres- però amb un abast important i amb un èxit de públic gairebé sempre assegurat. Ja direu que us han semblar a vosaltres.

LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de Juan Antonio Bayona.- Després de veure aquest film un podria pensar que a Bayona li agrada recrear-se en el patiment dels seus personatges (des de la mare de "El orfanato" al nen de "Un monstruo viene a verme", passant indefectiblement per tots els personatges de "Lo imposible", un altre film sobre una catàstrofe). De totes formes, el seu estil cinematogràfic defuig l'escabrositat (o almenys tot el que pot) i aposta sempre per anar un pas més enllà. A través de la supervivència i de l'aprenentatge els seus protagonistes sempre surten victoriosos, encara que pel camí s'hi hagin deixat la pell... Tots coneixem la tragèdia de l'accident als Andes, tot i que ja tingui més de 50 anys. El seu dramatisme i alguns dels detalls de l'experiència (canibalisme inclòs) no s'han arribat a superar, i ja en el 1993 hi va haver una pel·lícula dedicada al tema ("¡Viven!"). Tot i que haig d'admetre que no he vist mai la cinta de Frank Marshall, sí que puc assegurar que la de Bayona està més documentada, contrastada i més ben explicada. I és que Bayona opta pel camí de la transcendència i fins i tot de la filosofia o del pensament humanístic. Els seus personatges són molt més que uns homes atrapats enmig de la neu. La pel·lícula és un retrat d'un col·lectiu que pateix i que quedarà marcat per a tota la vida, tal i com es pot veure en les magnífiques escenes finals... La única cosa que se li pot trobar a un film tan impecablement rodat com aquest és que no aprofundeixi més en alguns personatges i que tot quedi desdibuixat en una cinta coral. Sé que és la voluntat del director, però tots sabem que a vegades com a espectadors ens agrada trobar aquell personatge amb el que identificar-te o empatitzar. Aquí hi ha oportunitats... però costa més.

SALTBURN, d'Emerald Fennell.- No se sap si estem davant d'una versió actualitzada de "Teorema", de Passolini, o bé contemplant una versió embogida i truculenta de "Retorn a Brideshead". Sigui com sigui, Emerald Fennell ho ha tornat a fer. Després del seu gran debut amb "Una joven prometedora", ens demostra que el seu objectiu de provocar i sorprendre no era pas flor d'un dia. El seu gust pels personatges truculents i pels climes tèrbols no ha decaigut, sinó que fins i tot s'ha intensificat. De totes formes, "Salburn" no és tan rodona ni té un missatge tan rotund com el del seu debut. Si a "Una joven..." teníem un conte pervers i reivindicatiu, aquí hi ha una narració que va sortejant moments de crítica social amb d'altres de paròdics o voluntàriament escandalosos. Es segueix amb gran atenció i cap al final descol·loca, però convenç. Les interpretacions de Barry Keoghan i Rosamund Pike són realment meritòries, aconseguint moments que segurament quedaran en l'imaginari de molts espectadors (i també algunes espectadores) durant molt de temps. En definitiva, una pel·lícula interessant i sempre polèmica que ens deixa una molt bona notícia: Fennell ha vingut per quedar-se, i el seu cinema es seguirà en el futur amb una atenció que segurament anirà molt més enllà de l'escàndol ocasional.

MAESTRO, de Bradley Cooper.- M'esperava molt més d'aquest segon film de Cooper, després de la força interessant "Ha nacido una estrella". Es tracta d'una pel·lícula que a molts els hi resultarà estranya, ja que no està pensada com un biopic a l'ús sinó com el retrat d'una relació amorosa -i molt especial- de dues persones durant quasi tres dècades. Bernstein és retratat com un ésser egoista, egòlatra, narcisista i, en gran part, reprimit. Un retrat que se'ns presenta a base de salts temporals i amb una intimitat que a estones és d'agrair i a estones resulta desesperant. Els diàlegs, per la seva banda, resulten força postissos, ja que hi ha una deliberada voluntat de no dir res pel seu nom i de no esmentar mai els problemes que pateixen els dos protagonistes. Ni tan sols quan hi ha la discussió final -i definitiva- s'acaben de dir les coses clares. Tot és suposat i es dona per fet, i això a l'espectador acostuma a desesperar-lo, sobretot si s'intenta omplir amb frases ampul·loses i sense massa sentit. Pel contrari, però, tenim escenes de gran bellesa -l'inici amb la trucada de telèfon a l'habitació fosca, la desfilada del Dia d'Acció de Gràcies, el concert a la catedral, etc.- i unes interpretacions d'altíssim nivell. Ah, i pel darrera la brillant i entusiasta música del compositor...

LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese.- Es podran trobar moltes virtuts i també alguns defectes a la darrera cinta dirigida per Scorsese, però el que no es podrà negar és la seva voluntat crítica i el seu discurs reivindicatiu i fins i tot polític. S'han fet algunes pel·lícules sobre les injustícies causades als pobles indígenes nord-americans, però segurament cap de tant contundent com la que ens mostra aquest film. I no només es queda en la injustícia en si, sinó que a més dibuixa una societat blanca corrompuda i mafiosa, el naixement de l'FBI i la manca d'escrúpols d'una societat i un sistema que s'acabaria imposant per sobre de tot i de tothom. El principal objectiu d'Scorsese, i també el seu gran mèrit, és parlar d'una realitat tan infame, i curiosament tan desconeguda per la majoria del públic que assisteixi al cinema. L'altra tema és l'estil en que està dirigida, que en aquest cas podríem dir que s'acosta més al de films com "Silencio" o "El irlandés" que al carismàtic i frenètic de "Taxi Driver", "Casino" o "El lobo de Wall Street". El veterà director decideix optar per una narració pausada i expositiva que es va salpebrant amb escenes violentes. Podríem dir que comença com un thriller, deriva cap a un drama una mica dens i descafeïnat i acaba amb una última part -per mi, la millor- amb més nervi i més decisions fílmiques de certa rellevància. Només cal recordar aquí l'interessant desenllaç dels personatges de DiCaprio i De Niro, així com les dues escenes finals, tan fora de la pel·lícula i a la vegada tan connectades (una mostra més de la qualitat d'Scorsese). Per acabar, ressaltar la gran interpretació d'una quasi desconeguda Lili Gladstone, que pel que diuen ja té mig Òscar a la butxaca.

EL ASESINO, de David Fincher.- No es pot dir que Fincher faci sempre la mateixa pel·lícula, ja que la seva trajectòria ens demostraria el contrari. Ara bé, hi ha unes temàtiques i unes línies de fons que travessen tota la seva filmografia de dalt a baix. I crec que en aquesta pel·lícula es veuen millor que mai, i amb una transparència que quasi resulta impúdica. Fincher retrata amb "El asesino" la figura d'un home metòdic, pulcre i obsessionat amb la seva feina, que ha de ser perfecte i definitiva. El que passa és que aquest home no dirigeix pel·lícules sinó que es dedica a matar gent per encàrrec, Basada en una novel·la gràfica, però inspirada per moltes altres novel·les i cintes del gènere negre, la pel·lícula llueix freda i asèptica, tot i que per sota hi hagi corrents subterrànies perverses i perilloses. Michael Fassbender resulta el protagonista més adequat, i la seva trobada amb Tilda Swinton esdevé un dels millors moments del film. Potser no haurà tingut l'èxit esperat ni la gent trobarà el que potser buscava, però crec que quedarà com un dels seus treballs més interessants i curiosos, emparentat amb "Zodiac" o la sèrie "Mindhunter".