Petit Tast Cinèfil (CII)

 Avui us vull parlar de tres pel·lícules que tenen en comú una trama Queer o LGTB, tot i que cada cop em costa més parlar de cinema gay o similar. Normalment em dona la sensació que aquesta etiqueta s'utilitza més per menysvalorar o per avisar que no pas per tipificar un gènere determinat. I és que també seria erroni parlar de gènere... De fet, les tres pel·lícules que us porto avui s'haurien d'englobar en tres subgèneres ben diferents: el melodrama romàntic, el biopic i el drama.

NUOVO OLIMPO, de Ferzan Ozpetek.- ¿Qui es pot resistir a una pel·lícula que barreja la Itàlia convulsa dels setanta, la millor cara de Roma, la música italiana de Mina i companyia, uns actors guapíssims i un cinema on els homosexuals anaven a amagar-se i a passar desapercebuts? Ozpetec -el director de "Hammam, el baño turco" i altres cintes amb la homosexualitat dins de la trama- barreja molt bé tots els elements i aconsegueix un melodrama elegant, una mica a l'antiga però sense tabús ni censures. De fet, la seva pel·lícula beu de les influències de Douglas Sirk i Pedro Almodóvar, barrejat amb tocs dels serials turcs i de les pel·lícules italianes de sempre. El resultat m'ha resultat atractiu i força interessant, sobretot per la lectura que fa del cinema romàntic i pels elements d'autoficció que doten el producte d'un aire molt especial. Potser a alguns els hi semblarà un cinema superat o amb un regust a ranci, però a mi em sembla un revival força aconseguit. I sobretot em sembla molt interessant la barreja de melodrama i trama queer, una a mica a l'estil de Fassbender i altres directors dels setanta o vuitanta. 

CASSANDRO, de Roger Ross Williams.- No havia vist el documental sobre Cassandro, el lluitador mexicà de lluita lliure, ni sabia res dels "exóticos" o lluitadors homosexuals. Suposo que en el reportatge quedava tot molt més explicat, però la pel·lícula també es pren molta estona per situar-nos en aquest món i fer-nos entendre en quin univers personal ens hem ficat. No és un univers fàcil d'assimilar per un espectador europeu, especialment si no ets seguidor de la lluita ni entens el que significa aquest esport -i el Santo en particular- pels mexicans. El resultat és més prosaic i moderat del que caldria esperar. Ni la temàtica ni les situacions proposades ens sobten en excés, i al final hi ha personatges en els que no s'aprofundeix ni s'investiga gaire. Com a compensació tenim un Gael García Bernal que hi deixa cos i ànima per convence'ns i deixar palès que és un actor disposat a tot. El seu treball és el més espectacular de la cinta, que guanya en el tram final i aconsegueix alguns moments d'emoció amb tota l'anada als EEUU o amb l'entrevista que li fa el fill del Santo a la televisió. En resum, estem davant d'una mena de telefilm que desaprofita el material que té entre mans, però que almenys ens porta una bona i arriscada interpretació. 

PASSAGES, d'Ira Sachs.- Dins del fals anomenat cinema LGTB, Ira Sachs seria un dels directors de culte. Format dins dels circuits més independents, Sachs s'ha anat guanyant el prestigi a poc a poc, pel·lícula a pel·lícula. Avui en dia, cintes com "Keep the lights on" o "El amor es extraño" ja formen part del millor cinema de temàtica homosexual dels darrers anys, ja sigui per la serietat amb la que s'afronten com per la importància dels temes tractats: la sida, l'amor gay entre persones de la tercera edat, etc. "Passages" entra dins de les mateixes coordenades, i aquest cop tracta de l'amor tòxic dins d'una relació bisexual. El retrat del personatge central, així com les reaccions de les seves parelles o de l'entorn que els envolta, estan molt ben portats i resulten interessants en tot moment. Com en altres pel·lícules seves, Sachs aconsegueix crear debat i obrir diverses possibilitats dins de les relacions humanes. I ho aconsegueix tant per la sensibilitat amb que tracta el material, com pel magnífic càsting escollit: Ben Whishaw ("El perfume"), Adele Exarchopoulos ("La vida de Adele") o Franz Rogowsky ("Great freedom"). Una pel·lícula que sobrepassa el seu gènere i que torna a demostrar, un cop més, el talent d'un director que encara ens ha de donar moltes i agradables sorpreses.