Petit Tast Cinèfil (CI)

 Avui vull fer-vos el comentari de tres pel·lícules espanyoles relativament recents. Us parlaré del nou miracle de Víctor Erice, del debut de Mario Casas i d'una pel·lícula de ciència ficció a l'espanyola...

CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice.- Segurament farà una taquilla fluixa, no tindrà els premis que hauria d'obtenir (el "lleig" de Cannes o l'exclusió de la carrera als Òscars ho certifiquen) i serà catalogada per a alguns de pesada i pretensiosa (algun crític famós ja ho ha fet, no sé si per engruixir la seva fama d'iconoclasta o perquè realment ho creu així). Sigui com sigui, la pel·lícula ja està a les sales i podrà ser admirada en el futur com una fita important dins de la història del cinema espanyol. Per a mi aquesta darrera pel·lícula d'Erice -és més que probable que sigui el seu últim llargmetratge- és un petit miracle en si mateixa. És un miracle perquè ha aparegut després de més de trenta anys i perquè recupera un tipus de cine que ja quasi no es veu per les nostres pantalles. Un cinema que realment beu de les arrels de la cinematografia espanyola, a diferència de molts altres directors que opten per la nordamericana... cosa que està molt bé, però no ens diferencia ni ens singularitza. Com Erice, en canvi, no dirigeix ningú més. El seu estil és pausat, reflexiu i sobretot té aquesta mirada cinematogràfica que entronca amb el sentit primigeni d'aquest art. Per centrar-me en "Cerrar los ojos", començaré dient que és una tesi poètica sobre la memòria i el cinema... Sí, repetiré molt aquesta paraula en la meva crítica, però és que crec que és fonamental i, de fet, la cinta va d'això. També va d'exorcitzar fantasmes, de tancar algunes ferides pròpies de l'autor i de realitzar un testament profundament bell i melancòlic. Alguns han parlat d'una pel·lícula crepuscular, i penso que també té una mica d'això. La majoria dels personatges -a l'igual que el director- estan a la part final de les seves vides, i tot es percep d'una manera molt diferent que quan s'és jove. Hi ha moments bellíssims, com la imaginada escena de quan l'actor va desaparèixer, l'entrada d'Ana Torrent a la casa o tota la seqüència del cinema... Els actors, començant per un omniscient Manolo Solo i un increïble José Coronado, estan tots esplèndids (que fantàstic és Josep Maria Pou). Meravellós inici, fantàstic final... Què més es pot demanar? Ah, sí... que l'aneu a veure. Són quasi tres hores, però són quasi tres hores de bon cinema. 

AWARENESS, de Daniel Benmayor.- Vet aquí una pel·lícula futurista, amb tema de control mental i una petita trama que podria recordar a moltes cintes del gènere ("Blade Runner", sense anar més lluny). Sobta, per tant, que tot això comenci amb una persecució per les terres del Delta de l'Ebre, tot i que també té la seva gràcia... La cinta desaprofita, però, aquest localisme i s'endinsa per uns terrenys una mica massa ambiciosos, no sempre amb el mateix encert. Podríem dir que hi ha uns efectes especials molt interessants per a una producció espanyola i també escenes força imaginatives, com la del final al jardí. Els actors compleixen, en especial el jove Carlos Scholz i María Pedraza. També està Oscar Jaenada fent un paper ambigu i misteriós que donarà foça joc a la trama. No es pot dir que no m'hagi agradat, però també haig d'admetre que perquè el gènere m'interessi i m'apassioni ha d'estar molt i molt ben fet. Sóc així de raro.

MI SOLEDAD TIENE ALAS, de Mario Casas.- I ara anem amb un debut, el de la direcció de Mario Casas. Un debut que tothom s'ha volgut mirar amb lupa, i que ha aconseguit una bona rebuda a les sales. Mi soledad tiene alas podria englobar-se dins de l'anomenat "cine quinqui", que en la història del cinema espanyol té una llarga trajectòria i s'estén -amb menor assiduïtat- quasi fins als nostres dies ("Las leyes de la frontera" és del 2021, sense anar més lluny). En el cas que ens ocupa s'ha buscat una certa estilització del fenomen que alguns han criticat durament, però jo penso que aquesta voluntat estètica i aquesta producció de primer nivell encaixen bé amb el to poètic que Casas ha volgut impregnar a tot el producte. De fet, a mi em sembla una notable "opera prima", amb una factura excel·lent, unes brillants interpretacions dels tres protagonistes i una curiosa estructura que divideix la cinta en dos i que crea dos ambients quasi contraposats. El de Madrid, precisament, té la curiositat de ser un ambient opressiu, claustrofòbic i amenaçador, tot i que els protagonistes no són perseguits en cap moment de forma tangible. Potser el final és el que més despista... però deixaré que sigueu vosaltres els que opineu i digueu què us ha semblat.