Petit Tast Cinèfil (C)

Per fi us arriba la crítica d'una de les pel·lícules de l'estiu, "Oppenheimer". També us porto el comentari sobre una estrena de terror recent, sobre una peli que podeu veure directament a Prime i sobre una cinta que va arribar als cinemes al març i que jo he recuperat ara a la plataforma Disney.

OPPENHEIMER, de Christopher Nolan.- Sé que ja se n'ha parlat molt, que ja s'ha dit tot... però deixeu-me que doni la meva opinió de la darrera cinta de Nolan. Sorprenentment, per a mi ha estat la millor estrena de l'estiu, per sobre de Barbies, Indianes i missions impossibles. I dic això sense ser un incondicional de Nolan, que n'hi ha moltíssims. Ho dic des del meu propi convenciment i des dels meus gustos cinèfils particulars, que moltes vegades difereixen dels d'un director tan megalòman i egòlatra com el que ens ocupa. El que passa és que jo crec que estava desitjant trobar-me una pel·lícula d'algú que, malgrat tots els seus defectes o excessos, estima el cinema i sap què vol fer... per sobre de modes, sagues continuistes o productes d'estudi (per no dir, productes industrials o anuncis caríssims en format pel·lícula). "Oppenheimer"és un biopic, però un biopic que no té res a veure amb "La teoría del todo" o "The imitation game"... per sort de tots. Es tracta de la biografia parcial del científic que va crear la bomba atòmica, però des del punt de vista de Nolan, que converteix la cinta en una mena de thriller psicològic per acabar convertint-la en una pel·lícula de judicis i conspiracions polítiques. Aplaudeixo l'encert de deconstruir la història en vàries èpoques, tot i que a alguns els hi ha semblat una mica capriciós i gratuït. També aplaudeixo la magnífica posada en escena, així com unes interpretacions que potser estan entre les millors d'una pel·lícula el director (no m'estranyaria veure tres, o fins i tot quatre, intèrprets nominats en l'edició dels propers Òscars). Vaig gaudir molt les tres hores de metratge, que a mi no se'm van fer per a res llargues o pesades... Però bé, tot això va a gustos.

HÁBLAME, de Dany i Michael Philippou.- I vet aquí una altra cinta de terror que fuig dels estereotips i que podria englobar-se dins de la vessant més arriscada i original del gènere. D'acord, hi ha un grup d'adolescents i una bona colla d'ensurts que s'anuncien i que ja t'esperes... però té un plantejament novedós i una forta al·legoria al darrera (si "It follows" era un al·legoria de la Sida i les malalties de transmissió sexual, aquesta ho podria ser perfectament de les drogues i totes les seves conseqüències). A més, la pel·lícula és australiana i no està gens obligada a complir amb els motllos del cinema nordamericà, que acostuma a fer cintes de terror com si fos una producció en cadena. Agraeixo molt que se surtin del camí, que es facin girs inesperats o que el final vingui quan menys te l'esperes. De fet, per a mi això és el que converteix en gènere en un gaudi i una festa, a diferència de molts altres. La única cosa que em crea una mica de recança, i que em va venir al cap tot veient la última escena, és que la cinta pugui encapçalar una mena de saga o similar. No és que això hagi de ser dolent a priori, però segur que ja no tindrà la frescor i la sorpresa de la primera...

BLANCO, ROJO Y SANGRE AZUL, de Matthew López.- Les plataformes ens han acostat moltes cintes, i també algunes sèries, de temàtica LGTBI... però generalment acostumen a ser tan semblants les unes a les altres que al final les tornes a veure sense saber que ja les havies vist. "Blanco, rojo y sangre azul" es distingeix de totes elles, començant per ser una pel·lícula oberta a un públic més ampli i no tan concret. La trama s'ajusta a la comèdia romàntica més tradicional, però amb l'al·licient de ser protagonitzada per personatges versemblants (un príncep anglès i el fill de la presidenta d'EEUU) però totalment inventats. De fet, això de la versemblança seria discutible i mereixeria un capítol a part, ja que veure a una dona presidint els Estats Units o a un demòcrata guanyant a Texas són coses que desgraciadament encara costa creure. El plantejament de la pel·lícula és divertit i està ben estructurat, mantenint l'interès tota l'estona i fent que ens acabem enamorant d'uns personatges que havien començat de forma força antipàtica. La resta és pura fórmula, tot i que la parella estigui formada per dos homes. I es que en realitat han de lluitar contra tantes barreres (la racial, la de pertànyer a una família reial, la de no interferir en una campanya presidencial, etc.) que la homosexualitat acaba essent un dels "hàndicaps" més fàcils d'acceptat.

EL IMPERIO DE LA LUZ, de Sam Mendes.- Alguns us preguntareu per què parlo ara d'aquesta pel·lícula que es va estrenar als cinemes fa quasi mig any i que va treure al cap per les plataformes el passat mes de maig. Era un dels plats forts de cara als Òscars del 2022 (una cinta de Sam Mendes protagonitzada per Olivia Colman) però es va anar desinflant durant la carrera, com passa amb moltes pelis, i al final la seva estrena va ser totalment ignorada pel públic... almenys a casa nostra. Si la recupero és perquè vista fredament, sense comparar-la amb res i ja lluny de les competicions i les expectatives, crec que és una petita joia que no us hauríeu de perdre. M'he enamorat dels seus personatges, del cinema on passa l'acció i de la nostàlgia que s'hi respira. Ens parla també d'una època convulsa al Regne Unit (principis dels vuitanta) i una època que començava a marcar el final dels grans temples cinematogràfics, sobretot en ciutats mitjanes o lluny de la capital. Evidentment, també es tracten molta altres temes (el racisme, les malalties mentals, l'abús de poder) i s'enllacen amb el cinema, perquè el setè art aquí no és només una referència o un element al que homenatjar, sinó una cura per a molts dels personatges de la cinta. Una delícia (almenys pel meu gust) a la que algun dia se li acabarà fent justícia.