Petit Tast Cinèfil (XCIX)

Ja tenim aquí el Tast de l'estiu, i la veritat és que va ple de pel·lícules molt esperades i taquilleres (unes més que les altres). Jo crec que hi ha, almenys, tres dels plats forts de l'estiu (deixarem "Oppenheimer" per al següent lliurament). Quin ha estat el vostre plat preferit? Ja em direu...

BARBIE, de Greta Gerwig.- Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. Vaig esperar que passés la febre dels primers dies, i això només va fer que pujar l'expectació... No sé si va ser bo o dolent, perquè quan al final he acudit a veure-la m'ha semblat molt menys del que esperava. No és que m'esperés una obra mestra ni una pel·lícula important, però si un entreteniment de primera i una oportunitat per fer crítica barrejada amb diversió. El que m'he trobat, en canvi, és una pel·lícula força infantil (suposo que és el que tocava realment) amb tocs de feminisme bàsic i d'estar per casa. És a dir, el feminisme que adopten les grans empreses per fer veure que estan a la última. Gerwig i Noah Baumbach (guionistes) intenten aportar algun acudit pujat de to i alguna irreverència interessant (les crítiques a Mattel) però a vegades se'ls hi en va cap al pamflet i en d'alres queda tot desdibuixat i sense un timó clar. Pel que fa al conjunt, és veritat que la producció és bona i que els actors principals (en especial, Ryan Gosling) ho broden, però la paròdia dels directius i algunes que altres infantilitzacions del guió converteixen el film en una mena de cinta Disney dels setanta o vuitanta. Amb molta més producció, està clar, i un suposat i oportunista missatge al darrera.

MISION IMPOSIBLE: SENTENCIA MORTAL I, de Christopher McQuarrie.- Fa anys que segueixo la saga cinematogràfica de "Misión imposible", i haig de dir que des de que va assumir que era una mena de James Bond amb segell propi no he parat de tenir satisfaccions i diversió assegurada. Crec que Tom Cruise s'assegura, producte a producte, d'oferir el millor cinema d'acció del moment, i la veritat és que ho fa molt bé. No sé fins a quin punt controla les pel·lícules en les que intervé, però si un dia apareix acreditat com a director no m'estranyarà en absolut. Pel que fa a aquesta setena entrega de la saga, val a dir que és una mica més de tot plegat: més de persecucions, més de localitzacions variades, més de trames d'espionatge a lo Bond, més de Tom Cruise per tot arreu... I sobretot, més minuts i més metratge. Trobo que dues hores i mitja d'una primera part (recordem que la pel·lícula s'ha dividit en dues parts) és realment excessiu. Per més ben fetes que estiguin les escenes d'acció -la del tren és potser una de les millors que he vist mai en el cinema- la pel·lícula s'acaba esgotant en si mateixa, i fins i tot ha recórrer a algunes llargues escenes discursives (i totalment escurçables) que emboliquen la troca i no aporten cap pas endavant. Tot i així, es tracta d'un producte molt disfrutable.

INDIANA JONES Y EL DIAL DEL DESTINO, de James Mangold.- Ja he dit en altres ocasions que sóc fan d'Indiana des de que tinc ús de raó... o més ben dit, des de que els meus pares em van portar a veure la primera (la gran revelació vindria quan, uns anys més tard, veuria pel meu compte la que per a mi és la millor de tota la saga; "Indiana Jones y el Templo maldito".) Sé que com a fan hauria de passar per alt els petits entrebancs d'algunes entregues (sense anar més lluny, la que ara ens ocupa), però penso que ser honest i veure-li defectes al teu ídol no ha de ser res de dolent ni ha de menysprear tot el seu passat fílmic. Dit això, aquesta última edició (ara sembla que serà l'última de veritat, tot i que això no es pot dir mai) no és una mala cinta, però no acaba de funcionar al cent per cent. Té tots els elements típics de la saga i fins i tot recupera personatges i situacions, però també s'emmiralla en el cinema d'acció actual i això li va a la contra. Les aventures d'Indiana, tal com les va pensar el gran mestre Spielberg, són cinema d'aventures clàssic, fet amb mitjans però sense oblidar el tempo i la cadència d'altres cintes més clàssiques. Per això si li afegim un excés d'efectes especials i digitals, allarguem les escenes fins a l'extenuació, i ens oblidem dels personatges, tot s'acaba semblant a altres coses que ja veiem massa sovint. He gaudit a estones, i m'ho he passat molt bé en tot el tram inicial, però a moments també se m'ha fet llarga i un pèl monòtona.

TE ESTOY AMANDO LOCAMENTE, de Alejandro Marín.- I si totes les grans produccions de l'estiu m'han decebut una mica, aquesta petita pel·lícula espanyola ha suposat per a mi tot el contrari. Es tracta d'una pel·lícula amable, però a la vegada reivindicativa i crítica... una mica a l'estil de les comèdies angleses de tota la vida, com ara aquell "Pride" de l'any 2014, amb el que comparteix temàtica i quasi cartell. En realitat estem davant d'una comèdia, però el que realment està explicant és el naixement del moviment LGTBI a l'Andalusia dels anys 70, amb tot el que comporta de desigualtat, atacs homofòbics i repressió. Per tant... una comèdia a mitges que evoluciona i es transforma a mesura que avança la cinta. Els personatges estan ben construïts, i encara que alguns d'ells potser demanen més extensió i més metratge, no podem deixar d'admirar la mare lluitadora (grandíssima Ana Wagener), l'artista que ha passat per presó (notable sorpresa la de La Dani), el capellà progre (un sempre eficient Jesús Carroza), l'activista més impulsiva (una energètica Alba Flores) o la veïna tafanera i odiosa (una divertida Mari Paz Sayago). I tot això sense deixar de banda al protagonista, un desconegut Omar Banana que constitueix, de moment, la gran revelació de l'any. Són 107 minuts molt ben portats (les pel·lícules llargues estan molt sobrevalorades), en els que passem de la riallada còmplice a alguna que altra llàgrima a la part final.