Petit Tast Cinèfil (XCVIII)

Avui us vull parlar de tres llargmetratges i un migmetratge (sí, el d'Almodóvar, com era d'esperar). M'hagués agradat portar-vos més crítiques però últimament no he tingut moltes ocasions per anar a les sales. Admeto suggeriments!

ASTEROID CITY, de Wes Anderson.- No és dels meus cineastes preferits, però haig de reconèixer que hi ha alguna cosa en el seu cinema que em captiva i em sedueix. Últimament ho fa sobretot per un tema formal i estètic que converteix pel·lícules com "El gran hotel Budapest", "The french dispatch" o la que ara ens ocupa en autèntiques obres d'art, on la fotografia, la direcció artística i el vestuari ens transporten a móns únics i inigualables. El que passa és que els guions semblen ja petits pretextos per mostrar una galeria de personatges, o bé per deixar volar idees i pensaments que no acaben de conformar una història rodona sinó una mena de collage. A "Asteroid City" juga amb una doble història: una real i una ficticia. Veiem, per tant, la vida d'una companyia de teatre que està a punt d'estrenar una obra, i veiem tambe la representació d'aquesta ficció, com si sortís de la imaginació de l'autor... que en realitat la pensa com una pel·lícula. Estem davant d'una història metacinematogràfica en la que, fins i tot, trobem a una actriu (magnífica Scarlett Johanson, que quasi és una barreja entre Lana Turner, Marylin i Kim Novak) que assaja una obra on també fa d'actriu que també està assajant una obra... Joc de miralls extraordinari que potser no convenç pel que explica, però molt pel que ens mostra.

GUARDIANES DE LA GALAXIA VOL.3, de James Gunn.- Haig de reconèixer que les pel·lícules de superherois o similar que més m'agraden són les que tenen molt d'humor, i també un cert punt de gamberrisme. I no em refereixo a la barroera "Deadpool", sinó a cintes com la que ara ens ocupa o bé les dues de "Hellboy", la última de "El escuadrón suicida" o fins i tot les que va dirigir Sam Raimi sobre "Spiderman". Potser quan es treu pes i importància a la trama i es presta més atenció al joc és quan sorgeixen les idees més interessants. A mi no em diu res veure dos éssers d'un altre planeta enfrontant-se durant molts minuts, destruint ciutats senceres i allargant el metratge en excés només per fer lluir uns efectes especials d'última generació. Em diu molt més tenir al davant personatges divertits i amb certa profunditat, encara que siguin un mapatxe, una mena d'arbre parlant o una senyora verda. M'ho he passat molt bé amb aquesta tercera i potser última part (això no se sap mai) dels Guardians. Igual ja no recordo moltes escenes i segur que si la veig d'aquí a un any em semblarà completament nova, però ha captat la meva atenció i m'ha distret. 

MI CRIMEN, de François Ozon.- Hi ha pocs cineastes que canviïn de registre de forma tan radical com el francès François Ozon. Pot narrar drames costumistes, pel·lícules d'època, musicals, comèdies, cintes realment perturbadores o misteris amb un toc d'erotisme, però sense perdre mai l'essència que el va distingir des dels seus començaments. Les seves pel·lícules semblen fàcils, però estan molt lluny de ser-ho... A "Mi crimen" es construeix una comèdia lleugera que homenatja la comèdia francesa i americana dels quaranta, amb un to mig paròdic, amb crítica encoberta i amb un sentit del ritme i de l'estètica determinants. Tota la cinta té un estil "demodé" que li atorga molt d'encant, i encara que alguns podran dir que és un film passat de moda per a mi és un exercici brillant i un entreteniment de primer ordre. A part, tenim grans interpretacions i una factura envejable. Poques vegades he rigut tant amb Ozon, i crec que per ser totalment rodona potser hauria d'haver pensat en convertir-la en un musical, una mica com va fer amb "Ocho mujeres", una cinta que ja ha passat a ser de culte.

EXTRAÑA FORMA DE VIDA, de Pedro Almodóvar.- Vet aquí una d'Almodóvar, però també un western, i una història d'amor entre dos homes, i un nou assaig per al primer llargmetratge en anglès del director manxec. Es tracta d'un curtmetratge o migmetratge, a l'igual que "La voz humana" que va protagonitzar Tilda Swinton. Es nota molt que és una manera de provar-se, o d'assajar amb un material diferent i llunyà, però també es nota que és un caprici o un desig llargament acariciat, sobretot des de que "Brockeback Mountain" (se li havia ofert el guió a Almodóvar) va anar a parar a unes altres mans. Quan un veu "Extraña forma de vida" entra de seguida en la sensació d'un llargmetratge, i quan finalment passa la mitja hora de durada i surten els títols de crèdit es té certa sensació d'estafa. Jo crec que el motiu és que no s'ha treballat amb l'estructura de curt sinó que s'ha ofert una part molt concreta d'una història més llarga, més interessant i més profunda que la que se'ns mostra. Tot i això, la factura del producte és realment impecable, les actuacions creïbles i acurades, i la banda sonora d'Alberto Iglesias un autèntic prodigi que potser queda desaprofitat... En definitiva, esperem que Almodóvar es decideixi ja a rodar un llargmetratge en anglès (sembla que es farà properament a Nova York i estarà protagonitzat per dues actrius) i que un cop aconseguida la missió torni a terrenys més coneguts i transitats.