Petit Tast Cinèfil (XCVII)

Tornem amb un nou tast cinèfil. Aquí van algunes pel·lícules dels Òscars que encara em faltaven, i algunes que ja porten temps a les plataformes però que encara segueixen donant que parlar. Espero que les hagueu vist i pugueu comentar-les més avall.

LIVING, d'Oliver Hermanus.- Haig de confessar que no he vist el film de Kurosawa en el que s'inspira ("Vivir"), però també haig de dir que veient la pel·lícula sembla que pugui endevinar els moments que ja estaven a l'original i els que s'hi han afegit. De totes formes, l'argument és pràcticament igual i segueix el mateix recorregut. El que canvia és el context, ja que en lloc d'estar al Tòquio de la postguerra ens trobem al Londres dels cinquanta. Hi ha diferències culturals, evidentment, però la buidor de la burocràcia municipal o la incomprensió dels fills i els companys de feina és quasi la mateixa. De fet, a les dues pel·lícules el més important és el retrat del protagonista, un home vidu i a punt de jubilar-se que descobreix que té una malaltia terminal. La idea de que el personatge, auster i més aviat sec, comenci a fer coses per la societat al final de la seva vida és realment commovedor. La relació amb els veïns que volen construir un parc o amb la noia que havia treballat amb ell són el que més marca el to de la cinta... Però per damunt de la pel·lícula -correcta i tremendament britànica, amb tot el que té de bo i de dolent- està Bill Nighy, un actor magnífic que es troba en actiu des de finals dels setanta i que hem vist en mil i un títols (un dels seus rolls més coneguts, el de "Love Actually"). 

SIN NOVEDAD EN EL FRENTE, d'Edward Berger.- Les cintes bèl·liques s'han convertit en els darrers anys en autèntics espectacles visuals, amb un clar missatge contra la guerra i unes potents posades en escena. Recordo ara "Dunkerke" o "1917", i aquesta versió de "Sin novedad en el frente" (no cal oblidar la del 1930 de Lewis Milestone o la versió per a televisió de Debert Mann en els setanta) no queda molt lluny de les mateixes intencions. Potser estem davant de la versió més crua i més explícita, però sense abandonar en cap moment un cert to poètic i sobretot antibel·licista. A més, sap buscar i rebuscar la bellesa  entre la barbàrie, entre la destrucció... com si una flor nasqués enmig d'un camp de batalla. Molta sang, molt de fang, molts membres amputats... però també uns ulls que passen de la innocència a la desesperança, i finalment a la bogeria. Són els ulls de Felix Kammerer, l'actor protagonista; un jove que debuta en el cinema amb un rol importantíssim i que dona molt de sentit a tota la cinta. Sens dubte, un gran encert de càsting que el director Edward Berger no ha parat de repetir cada cop que ha recollit premis aquesta temporada. I la veritat és que n'ha recollit uns quants: quatre Òscars, set premis Bafta, dos premis del Cinema Europeu, etc.

EL TRIANGULO DE LA TRISTEZA, de Ruben Östlund.- Com molts altres cinèfils, vaig descobrir a Ruben Östlund per "Fuerza mayor", tot i que el director suec ja duia tres pel·lícules a les seves esquenes. Per a mi, aquella segueix essent la seva millor cinta, tot i que les que van venir posteriorment van guanyar dues Palmes d'Or i van organitzar força rebombori. Una d'elles és de la que avui us parlaré, "Triangle of sadness". Com em va dir un amic, "això és com The White Lotus però a lo bèstia"... i penso que té part de raó. De fet, crec que la desmesura i la provocació són dues de les armes que Östlund utilitza cada cop més, i fins i tot amb una certa gratuïtat. Això no oculta, però, la mà d'un director que sap com portar al públic cap a allà on vol i que convenç amb el seu discurs de la guerra de classes. És per això que a la pel·lícula hi tenim multimilionaris que vomiten i es caguen a sobre, un capità borratxo que llegeix a Marx, una cambrera d'habitacions que acaba exercint de líder absolutista, etc. Poca subtilesa, molta escatologia i un guió que barreja humor, mal gust i ocurrències disparatades. Tot plegat, una crítica com la de "The White Lotus", però sense imatges oníriques, músiques evocadores ni personatges que se saben comportar. Aquí tot és pel broc gros, i la conclusió és que en lloc d'una crítica subtil es tracta d'un cop de puny sobre la taula.

DECISION TO LEAVE, de Park Chan-wook.- Em vaig aficionar a Park Chan-wook gràcies a la seva fantàstica i primera "trilogia de la venjança": "Sympathy for Mr. Vengeance", "Oldboy" i "Lady Vengeance". Aquella carta de presentació em va fer pensar que estava al davant d'un director potent, imaginatiu i amb molt de futur. Més tard vindrien "I'm a cyborg", "Thirst" i dues pel·lícules que l'apartaven de la seva zona de confort però que auguraven girs importants a la seva filmografia: "Stoker" i "La doncella". La que ens ocupa avui és una cinta que també està fora del seu estil del principi, i que va guanyar el premi al millor director a la darrera edició del Festival de Cannes. De fet es tracta d'una cinta de gènere negre, amb molts dels tòpics habituals però amb un aura poètica i un amor turmentat que ho impregnen tot de dalt a baix. No és una cinta del tot fàcil, però conté moltes capes i molts girs de guió que la fan tremendament interessant, sobretot pel final agredolç i tràgicament romàntic. Un final d'aquells que faran història, perquè l'escena final es queda atrapada a la memòria de qualsevol espectador que l'hagi vist. Una genialitat.

EL MENÚ, de Mark Milod.- No sé per quin motiu, però veient aquesta pel·lícula em venia tota l'estona al cap el segon lliurament de "Puñales por la espalda". Potser seria pel fet de ser personatges d'alt nivell adquisitiu, per estar en una illa solitària o potser per la sensació d'amenaça que els protagonistes viuen tota l'estona. A part d'aquestes semblances, "El menú" em va semblar enginyosa i original. M'agrada la premissa del restaurant exclusiu, del turisme gastronòmic i del cuiner omnipotent i messiànic. Admeto que costa mantenir tota l'estona el hype del principi, però a mesura que la trama avança la cinta s'enrareix i agafa un to pertorbador i una mica trasbalsat. Potser no va tan lluny com podria anar si no hi hagués Disney al darrera, tot i que les semblances amb una cinta de terror de sèrie B dels setanta se'm van fer inevitables. Em refereixo a "Matar o no matar", una cinta on Vincent Price feia d'un actor shakespearià que es dedica a venjar-se de tots els crítics que en el seu moment li van fer comentaris negatius i li van enfonsar la carrera. Per acabar, diré que "El menú" no seria el mateix sense un Ralph Phiennes realment esplèndid. Ell sosté tota la pel·lícula, i torna a demostrar que està en un moment de lsa seva carrera en el que es pot afrontar el personatge que faci falta.

NO TE PREOCUPES QUERIDA, d'Olivia Wilde.- Hi ha pel·lícules que al poc d'estrenar-se -o fins i tot abans- comencen a tenir una aura negativa que finalment les acaba conduint al desastre. A vegades és per motius extracinematogràfics, a vegades per les males crítiques... i en ocasions per les dues coses, ja que amb tot el tema de les xarxes socials es produeix una perillosa retroalimentació que ho acaba empastifant tot. L'última cinta de Wilde ha estat una d'elles. Ara bé... jo l'he vista quan la tempesta havia amainat i tot el soroll de fons ja estava en silenci, i haig de dir que m'he trobat amb una cinta irregular però simpàtica i ben realitzada. És cert que no descobreix la sopa d'all -hi ha els antecedents de "Las esposas de Stepford" o "Las mujeres perfectas", entre d'altres- i acaba de forma precipitada i sense donar massa explicacions, cosa que no sempre ha de ser dolenta. Però fins arribar a aquest moment, l'actriu i directora ens presenta una pel·lícula amb ritme, amb una interessant i treballada posada en escena, i amb una actriu capaç de tot el que se li posi per davant: Florence Pugh. Crec que els anys la posaran en el seu lloc i les anècdotes del rodatge -acomiadaments, baralles i escopinades incloses- seran només això, anècdotes. No dic que acabi ocupant un lloc destacat, però com a mínim un de decent dins del gènere que li pertoca.