S'han complert els pronòstics i tot ha anat com ja es veia que aniria. Exceptuant alguns premis tècnics (vestuari, direcció artística o banda sonora) tot ha seguit el guió previst. "Todo a la vez en todas partes" ha arrassat, s'ha convertit en la més premiada (7 estatuetes) des de "Slumdog Millionaire" i en la tercera pel·lícula en tota la història dels Òscars que aconsegueix tres premis interpretatius (les altres van ser "Un tranvía llamado deseo" i "Network"). La bogeria i el freakisme s'han imposat per damunt de propostes més clàssiques, de pel·lícules d'autor i de blockbusters molt exitosos i taquillers. Alguns parlen de modernització del llenguatge cinematogràfic, d'un intent de l'acadèmia de posar-se al dia i de coses per l'estil. Jo intueixo que aquest tipus de narrativa dels Daniels tindrà la seva continuïtat, ja que la veiem en altres productes audiovisuals contínuament, però també penso que la narrativa i la voluntat d'explicar històries interessants no desapareixerà. Jo no connecto amb aquest cinema i no crec que aquests premis facin cap favor a la indústria des d'un punt de vista cinematogràfic (deixem el negoci a part), però també penso que reflecteix el moment actual i això sí és important. D'aquí uns anys veurem la cinta que va guanyar en el 2023 i entendrem algunes coses més que no pas ara...
Una altra qüestió que ha estat protagonista a l'edició d'enguany és el de les narratives o històries personals dels nominats. Aquest és un tema que sempre ha estat present en els premis -el tercer Òscar d'Ingrid Bergman, el de Halley Berry o el de Troy Kotsur l'any passat, per exemple- però és que aquest cop s'ha repetit en quasi totes les categories. Per una banda es premiava el retorn d'estrelles dels noranta (Brendan Fraser o Ke Huy Quan) o el d'una actriu que és autèntica realesa de Hollywood (Jamie Lee Curtis), a més de donar relleu a una productora petita i molt prolífica que representa l'esforç i la constància (A24). No sé què hauran de fer els actors en el futur per guanyar premis, però està clar que actualment val molt més explicar lo malament que t'ha anat a la vida que no pas la interpretació en si... I no dic amb això que no es mereixessin el guardó, però també afirmo que hi havia altres opcions millors: Collin Farrell, Cate Blanchett, Kerry Condom, etc.
Anant ja a la gala, podem dir que Jimmy Kimmel va fer el que s'esperava d'ell. A mi els acudits em van arribar doblats, i la veritat és que perden molta gràcia. Tot i així, se'l va veure còmode i bastant segur de si mateix. No va fer cap extravagància ni cap cosa fora del corrent, però va complir amb el paper de mestre de cerimònies que se li havia atorgat. I ho va fer en una gala un pèl més curta i una mica menys pesada que en altres ocasions. Una gala que va tenir vàries actuacions musicals, de les que destacaria la de Lady Gaga (a cara rentada i amb samarreta negra d'estar per casa) i la de Rihanna, que va aixecar unes expectatives desmesurades després de la seva intervenció a la Súper Bowl. No és que fos una nit memorable (ens van faltar unes bufetades, algun error al donar algun premi o una mica més de sorpresa a l'hora d'obrir els sobres) però la correcció fa que no poguem trobar-hi moltes pegues... El millor o més espontani de la nit potser va ser l'alegria dels integrants de "Todo a la vez en todas partes", les llàgrimes sinceres de Travolta al recordar l'In Memoriam (aquest any ha perdut a algunes de les seves companyes en el cinema, com Olivia Newton John o Kirstie Alley) i la felicitació d'aniversari a un dels integrants d'un curtmetratge premiat.
Si voleu repassar tots els premis, només heu de donar-li a l'enllaç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario