Petit Tast Cinèfil (XCVI)

Queden poques hores per al lliurament dels òscars, i és per això que us vull acostar la crítica de vàries de les pel·lícules nominades al premi gros. No crec que guanyi cap d'elles, ja que la favorita ja la vam comentar fa uns dies (l'extravagant i marciana "Todo a la vez en todas partes"), però també us puc dir que entre aquestes hi ha més d'una gran pel·lícula. Són cintes importants, algunes realment maravelloses, que jo de vosaltres no em perdria per res del món.

"ALMAS EN PENA DE INISHERIN", de Martin McDonagh.- Veient aquesta pel·lícula em van venir al cap "El hombre tranquilo", "La taberna del irlandés" o "La hija de Ryan", així com el sabor de les pel·lícules de la Ealing, la productora britànica que destacaria per les seves comèdies satíriques dels anys quaranta i cinquanta. No m'esperava trobar tants referents cinematogràfics en una cinta de Martin McDonagh, conegut pel seu teatre tremendista o per cintes molt més eixalabrades que aquesta. Però és que aquí, definitivament, descobrim un cineasta que ja s'ha curtit amb els seus treballs anteriors i que ja està llest per oferir-nos la seva obra més personal i, almenys per a mi, més reflexiva. No hi falta una última part realment sorprenent, quasi fregant amb l'absurd d'un altre cèlebre irlandès com Samuel Beckett, però podríem dir que fins a aquell moment estem davant d'una pel·lícula que parla de la incomprensió, de la soledat, de la tristesa... però també -i això no s'ha dit tant- de l'absurditat dels conflictes i de les baralles. En una paraula, de l'absurditat de la guerra... que ressona de fons i que els protagonistes veuen de lluny, just davant de les seves costes. En definitiva, una pel·lícula bellíssima - tant pel que mostra com pel missatge que vol explicar-, amb unes interpretacions memorables. Kerry Condon i Brendan Gleesom están fantàstics, però Collin Farrell dona la campanada amb el seu personatge més complex i més ben treballat. Una joia.

"THE FABELMANS", d'Steven Spielberg.- No puc negar que Spielberg em sembla un dels millors cineastes vius, posseïdor d'una llarga i fructífera carrera trufada de vàries pel·lícules imprescindibles. Vaja, un cineasta que ja és història del cinema, ens agradi més o menys. I just a "The Fabelmans" ens explica com va néixer el seu amor pel cinema, com va desenvolupar-se la seva necessitat de dirigir i explicar històries, i com va ser la relació amb els seus pares, separats quan ell era un adolescent. De fet, es tracta d'una cinta preciosa sobre l'art de dirigir, però també una cinta valenta en la que el cineasta intenta treure's fantasmes del damunt. I ho fa amb imatges irrepetibles -tota la part del principi, amb els trens, és d'una gran bellesa- i amb moment màgics, com quan comença a valorar la importància del muntatge... encara que això li resulti tremendament traumàtic i dolorós. Al davant dels personatges, una immensa Michelle Williams -vulnerable, etèria i molt humana-, un efectiu i entranyable Paul Dano i un sorprenent Gabrielle LaBelle, que ens ofereix un "quasi debut" espectacular. També hi tenim un veterà com Judd Hirsch aportant la seva gran experiència en una sola escena i a l'abans còmic Seth Rogen, que ja fa temps que intenta demostrar la seva vessant d'actor dramàtic. En definitiva, una pel·lícula imprescindible, amb una segona part (la de l'institut) que recorda força a "Licorice Pizza" i un final molt cinèfil que resumeix a la perfecció tota la carrera d'Spielberg.

"TAR", de Todd Field.- Què podem dir a aquestes alçades de Cate Blanchett? És la seva interpretació a "Tar" una de les millors interpretacions del que va de segle? Bé, aquí cadascú pot treure les seves conclusions i pensar que sóc un exagerat, però us convido a veure aquesta pel·lícula i després en parlem... Ja sé que no és una pel·lícula per a gustos "mainstream", però venint d'un cineasta com Todd Field ("Juegos secretos", "En la habitación") ja ens podem imaginar a quin públic va dirigit. Tot i així, aquesta cinta és encara més austera que les anteriors i no es permet concessions a l'hora d'explicar la història d'una directora d'orquestra de caracter egòlatra i controlador. Assistirem a la seva caiguda en desgràcia de forma paulatina, amb escenes que ens aporten misteri, moltes preguntes i molts dubtes. De fet, la pel·lícula no vol jutjar a Lydia Tár sinó mostrar-nos totes les seves cares, algunes obscures i algunes dignes de certa misericòrdia. Tot això fins arribar a una final molt ocurrent, potser fins i tot lleuger o aparentment divertit, però que guarda moltes lectures. I al davant de tot plegat, quasi en el 90% de les escenes d'una pel·lícula de 158 minuts, una Cate Blanchett estratosfèrica. Sóc fan de l'actriu, sí, ho haig d'admetre... però el que fa aquí no ho havia vist fins ara. Una interpetació digne d'un Òscar que no guanyarà (li arrabessarà injustament Michelle Yeoh), que s'acompanya també d'una impecable Nina Hoss.