Petit Tast Cinèfil (XCV)

 Avui arriba un tast cinèfil quasi circumstancial. Després de les grans pel·lícules de finals d'any, i abans de comentar moltes de les favorites als Òscars d'enguany ("The Fabelmans", "Almas en pena de Inisherin" o "Tar"), us vull comentar unes quantes cintes que tenia pendents. Exceptuant "Babylon", les altres són pel·lícules que ja només podreu veure a les plataformes.

BABYLON, de Damien Chazelle.- Hi ha directors, com ara Ken Russell o Baz Lhurmann, que són sinònim de desmesura i d'orgia estètica. Chazelle no semblava cridat a formar part d'aquest club tan vistós, però la seva última pel·lícula és un allau d'imatges frenètiques que juguen tant amb el bon com amb el mal gust. El seu guió -per a alguns una pedanteria i per a d'altres una venjança contra el mateix Hollywood- divaga entre gèneres, no sap massa bé quina pel·lícula vol mostrar i acaba homenatjant al setè art de forma tardana i sorprenent. Tot i ser una pel·lícula clarament fallida haig d'admetre que té alguns elements brillants -la fotografia, el vestuari i tota la direcció artística- i alguna interpretació -en especial la de Margot Robbie- realment esplèndida. Tot plegat ens fa viatjar als inicis del cinema, amb escenes que resulten molt interessants tot i que caiguin sovint en la paròdia o l'esperpent. Això sí, sempre ho fem sota la meravellosa banda sonora de Justin Hurwitz, una partitura monumental del mateix geni de "La La Land". La única cosa que no li perdono a Chazelle és el paral·lelisme final amb "Cantando bajo la lluvia", un fet del que ja ens havíem adonat durant el llarg metratge i que en realitat només aconsegueix reivindicar el film de Gene Kelly i Stanley Donen com una autèntica obra mestra. Ja se sap que les comparacions sempre són odioses...

LOS CRÍMENES DE LA ACADEMIA, d'Scott Cooper.- Es va vendre com el primer gran thriller de l'any a Netflix, però només per la seva data d'estrena més que pel seus mèrits. No és que sigui una mala pel·lícula, ni molt menys, però peca d'un ritme estrany que no se sap massa bé cap on vol desembocar. Juga amb el personatge d'Edgar Allan Poe com si fos una mena de Sherlock Holmes, i en canvi es desaprofiten moltes de les peculiaritats posteriors de l'autor... o bé dels personatges de les seves obres. Res recorda massa a Poe, i menys el protagonista que interpreta Christian Bale. La trama té alguns girs interessants, alguns personatges (pocs) inquietants o misteriosos, i molts aspectes que sobren... o que bé no calien. El final és potser el més interessant, tot i que quan s'hi arriba l'espectador potser ja està extenuat i cansat entre tantes escenes allargades i tanta intriga desaprofitada. Com a curiositat, comentar que Harry Melling (l'actor que fa d'Allan Poe) ja l'havíem vist a "La balada de Buster Scruggs", "El diablo a todas horas", "Gambito de dama", i sobretot a la saga de Harry Potter, on era Dudley Dursley o el cosí grassonet de Potter.

VENUS, de Jaume Balagueró.- Dóna la sensació que Venus és una compilació d'idees -tant temàtiques com estètiques- sobre un determinat subgènere del terror. Tot comença amb unes imatges que ens transporten a "Titane", per endinsar-se després en una història que recorda a moltes altres sobre bruixeria o comunitats que adoren al Diable ("Suspiria", "La semilla del Diablo", "La abuela"). I ho fa en un edifici que bé podria traslladar-nos a "Rec", o fins i tot a "La comunidad" (el to paròdic de l'escena de l'aniversari així ho confirma). Però el referent a Álex de la Iglesia no acaba aquí, ja que el monstre del final s'assembla molt al que ja sortia a "La brujas de Zurragamurdi". El més curiós, però, és que a partir de tot aquest cocktail Balagueró aconsegueix un producte propi i força coherent dins de la seva filmografia. La tensió dramàtica està ben aconseguida, la trama mafiosa té la seva gràcia, i els moments més terrorífics i/o violents estan fets amb molta cura. El repartiment també funciona, especialment en el cas dels secundaris... Ester Expósito defensa el paper protagonista, però encara li queda bastant per tenir el carisma i la prestància que requereix una gran estrella. 

EN LOS MÁRGENES, de Juan Diego Botto.- La primera pel·lícula de Botto com a director ha resultat estar molt en consonància amb les causes que defensa en el teatre i també a la vida en general. L'actor, que es reserva un petit paper, ha volgut fer un retrat demolidor dels efectes de la crisi del 2008 i de l'allau de desnonaments que ha provocat des de llavors. I ho fa seguint durant 24 hores a un advocat laboral que intenta resoldre una sèrie de problemàtiques socials que té entre mans. La pel·lícula segueix tres casos diferents -el d'una dona a qui la policia li reté a la seva filla, la d'un matrimoni a punt de ser desnonat i la d'una dona gran que intenta desesperadament parlar amb el seu fill-, a part de la vida personal de l'advocat, que resulta ser un autèntic desastre... L'estructura del film és interessant i serveix perquè el fill del protagonista vagi experimentant un canvi de mentalitat a l'estar en contacte directe amb els fets exposats, però a vegades tot es precipita en funció de la trama o bé accelera els processos d'una manera que en ocasions resulten poc creïbles. Per altra banda, el dramatisme està molt ben portat i les bones intencions, així com les gran interpretacions de Tossar, Penélope Cruz o Adelfa Calvo, acaben per suplir qualsevol deficiència d'aquesta primera pel·lícula.

MIRA CÓMO CORREN, de Tom George.- Suposo que la moda de recuperar trames policíaques o detectivesques a l'estil d'Agatha Christie respon a que per a les noves generacions resulta novedós i original. Pels que vam créixer llegint les seves novel·les o veient sèries com "Se ha escrito un crimen" ja era cosa superada, i potser és per això que ens ha agafat per sorpresa les noves versions d'antigues històries de la novel·lista britànica -les de Kenneth Branagh i alguna altra- o pel·lícules com la de "Puñales por la espalda" i la seva seqüela. La que comentem avui encara va un passet més enllà, perquè copia el mateix estil però ho fa en el context de l'estrena teatral de "La ratonera", una exitosa adaptació teatral dels cinquanta que encara avui segueix en cartell... Fins i tot s'atreveix a fer sortir a la pròpia autora i a recrear l'època d'una forma còmica, quasi paròdica, que a moment recorda un film de similars característiques: "Un cadáver a los postres". La comèdia és simpàtica, es veu amb interès i té una molt bona recreació artística. La desfilada d'actors famosos -Saoirse Ronan, Sam Rockwell, Adrien Brody o David Oyelowo- fa la resta i aconsegueix un producte atractiu... però potser una mica efímer.

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS, d'Oriol Paulo.- Torcuato Luca de Tena va ser un periodista i escriptor espanyol que procedia d'una coneguda família de periodistes monàrquics, creadors d'ABC i la revista Blanco i Negro. Va estar lligat a diversos partits i polítics de dretes, i va escriure un munt de novel·les, entre les quals destaquen "La otra vida del Capitán Contreras", "Edad prohibida" i la que ens ocupa ara mateix. Aquesta última suposa una novel·la amb aires de misteri sobre un personatge tan suggerent i fascinant com Alice Gould. Va ser de les primeres en introduir un personatge mentalment sa dins d'un centre psiquiàtric, amb tot el que això pot comportar... I sobretot va crear un retrat molt interessant d'aquest tipus de centres a l'Espanya dels anys cinquanta i seixanta. La cinta ve molt marcada pel referent literari i a estones resulta excessivament encarcarada, però també se li ha de reconèixer un gran treball de direcció artística i ambientació en general. Pel que fa als actors, Pablo Derqui o Eduard Fernández estan a l'alçada de les circumstàncies, i Bárbara Lennie fluctua admirablement per la corda fluixa en un personatge que a vegades sembla que se li escapi de les mans però que recupera hàbilment per acabar mostrant-nos un últim pla realment esfereïdor i carregat de misteri. El director Oriol Paulo, especialista en thrillers com "El cuerpo", "Los ojos de Julia" (guió), "Contratiempo" o "Durante la tormenta", construeix un thriller contundent amb aires de melodrama que ha funcionat força bé a la taquilla espanyola.