Petit Tast Cinèfil (LXXII)

Després d'uns mesos d'inactivitat cinèfila en aquest blog, tornem amb força amb quatre títols que han donat que parlar les últimes setmanes. Tornem amb un biopic cantat, un drama LGTB, un musical Disney i una biografia ballada. Elton John, Aladdin i Rudolph Nureyev serien els noms propis d'aquest petit Tast. Espero que entre les quatre propostes trobeu la vostra pel·lícula i la vostra excusa perfecta per anar al cinema.

ROCKETMAN, de Dexter Fletcher.- La comparació entre "Bohemian Raphsody" i "Rocketman" serà inevitable durant tota la temporada. La primera va ser un èxit de públic mundial que la segona no podrà superar, però també és cert qe la cinta sobre Elton John és cinematogràficament més lliure i biogràficament més honesta. "Rocketman" és un musical amb totes les de la llei; la llei del gènere esclar. Els moments on canta tota la família o les escenes en les que el decorat es transforma teatralment fan pensar en un més que possible musical del West End. Tot això no resta, sinó que suma a una història que des del seu començament -l'aparició del Diable a la teràpia de grup- demostra que es prendrà les seves llicències a l'hora d'explicar la vida real del cantant. I aquí, al contrari de l'ensucrat biopic de Freddy Mercury, es parla obertament de drogues, de sexe i sobretot d'homosexualitat. També hi ha un matrimoni pel mig amb una dona, però dura en pantalla l'equivalent del que va durar a la vida real: menys de cinc minuts. Taron Egerton resulta creïble i a sobre fa l'esforç de cantar les cançons del britànic, tot i que no siguin himnes tan encoratjadors i inspiradors com els de Queen. Segurament és la música la que va fer anar a la gent a les sales per veure la vida ficticia de Mercury, però aquí hi ha altres al·licients, i sobretot hi ha una bona pel·lícula.

SAUVAGE, de Camille Vidal-Naquet.- Pocs títols més encertats que aquest, perquè si algun adjectiu li escau al protagonista d'aquesta pel·lícula és el de salvatge. De fet, estem davant d'un gran personatge, d'aquells que queda a la retina dels espectadors per les seves contradiccions, per la seva ràbia i també per la seva tendresa. Un personatge únic que a les mans de Felix Maritaud resulta grandiós, sobretot per la generositat amb la que es lliura a tot tipus d'escenes de sexe, de violència, i sobretot d'striptease emocional. Perquè si realment hi ha alguna cosa que impacta d'aquesta pel·lícula sobre la prostitució masculina és la descarnada i realista visió que fa de tot plegat, amb especial atenció als sentiments més profunds dels seus personatges. Escenes com la de la consulta amb la doctora o la de la prostitució amb el vell són d'una delicadesa que fa estremir. En definitiva, una esplèndida cinta que humanitza una sèrie de situacions que per la seva cruesa s'acostumen a estereotipar o frivolitzar. No us la perdeu!

ALADDIN, de Guy Ritchie.- La pregunta clau després de veure aquesta pel·lícula seria la següent: ¿estem davant de la versió del clàssic de Disney o de la versió del musical de Broadway que es va fer a posteriori? La resposta és que es tracta d'una barreja, d'una estranya simbiosi que acaba quedant-se a mitges. I és que no té ni l'energia desmesurada del primer ni la formalitat que una versió musical requeriria (on s'és vist que les cançons menys conegudes durin com a màxim un minut i mig!). Ara bé, també hi ha elements interessants en aquest nou artefacte dirigit per Guy Ritchie: una posada en escena que està a l'alçada de les circumstàncies, una bona resolució dels tres o quatre grans números musicals que tothom recorda ("Arabian nights", "Prince Ali", etc.) i un repartiment que encaixa bé amb la proposta. Will Smith gaudeix com una criatura amb la seva creació del geni, i es nota. El que potser no acaba de trobar el seu lloc és Marwan Kenzari, ja que tots esperàvem un Jafar més expressiu, misteriós i sobretot carismàtic. Una llàstima!

EL BAILARÍN, de Ralph Fiennes.- S'ha parlat d'aquesta pel·lícula com d'un telefilm poc versemblant sobre una part de la vida de Nureyev. No crec que els hi falti raó a tots els que l'han criticada, però també penso que el retrat del ballarí rus té consistència i apunta una sèrie de trets de caràcter que marcaran una personalitat egocèntrica i megalòmana. La cinta vol retratar el naixement d'un "divo", d'una megaestrella que va passar de la pobresa al cim de la dansa a base de talent, perseverança i un ego a prova de bombes nuclears. L'episodi de la seva deserció es mereixia una pel·lícula, però potser una pel·lícula que enfatitzés la intriga de l'aeroport i que no perdés el temps en tantes trames. Ralph Fiennes no és un mal director, però està clar que el seu talent en aquest camp no es pot igualar a la seva enorme categoria actoral. El que sí compleix molt bé la seva part és el ballarí ucranià Oleg Ivenko, que sap imprimir la força i el temperament necessaris a la figura del gran "corb blanc".