Petit Tast Cinèfil (LXXIII)

Ja estem a ple estiu, i ja puc fer la ressenya d'algunes de les pel·lícules de la temporada estival. Sobretot hi tenim pel·lícules d'animació o això que fan ara amb els animalons que semblen de veritat, però que no ho són, tot i que canten i ballen... Bé, una cosa estranya que fa anys només d'imaginar-ho ens hauríem fet un fart de riure, però que ara ho veiem... i fins i tot ens impressiona. Jo crec que com a exercici d'imaginació podríem fer propostes inversemblants sobre pel·lícules del futur. Per més rares que siguin, segur que alguna arriba a bon port.

MIDSOMMAR, d'Ari Aster.- Tant Hereditary com Midsommar, dues pel·lícules que sobrepassen el gènere de terror o bé el dinamiten des de dins, parteixen del dolor més profund i ens mostren tot allò en el que podem arribar a creure en moments de desesperació. Encara que no ho sembli, Midsommar també és una pel·lícula sobre una relació de parella, sobre com afrontar una ruptura que no arriba o dissimular una relació que està condemnada des del principi. Si tenim present, a més, que el director va escriure el guió dels seus dos únics llargmetratges amb molt poc temps de diferència i després d'una ruptura molt dolorosa, potser ja ho tindrem tot encarrilat... Està clar, però, que el film no es queda aquí. Per tant de mostrar-nos tot això, Aster s'inventa una comunitat sueca que té molt a veure amb les sectes i que segueix rituals ancestrals i molt antics. El disseny de la comuna, de la seva gent i dels comportaments com a grup és realment espectacular, a l'igual que el disseny de la pel·lícula en general. Feia temps que no entrava tant a dins d'un film per les seves imatges, i també feia temps que no veia crear tanta bellesa a partir de conceptes a priori reprovables i tèrbols. La forma de filmar també mereix especial atenció, sobretot perquè Aster no es supedita al gènere sinó que intenta fer la pel·lícula que vol amb temes que en altres mans haurien derivat en patotxada. És cert que utilitza un estrany humor que no tothom comprendrà, però tots sabem que a vegades l'humor i l'horror es toquen per cantons inesperats. Només dir finalment que la cinta està emparentada -jo no parlaria de remake encobert- amb The Wicker Man, un petit clàssic de 1974. I també que Florence Pugh -la Lady Macbeth que tant vam admirar la temporada passada- és una actriu en estat de gràcia. Aviat la veurem a la molt anunciada Mujercitas que prepara Greta Gerwig, i suposo que haurem de resar perquè la Marvel o companyia no la fitxin per alguna seqüela de les seves... Crec que valdria la pena aprofitar el seu talent dramàtic, i també la seva vena tèrbola, ben a fons.

ROJO, de Benjamín Naishat.- Vaig descobrir aquesta cinta al festival de San Sebastián de l'any passat, i haig de dir que abans de rebre tres premis de la secció oficial ja vaig intuir que estava davant d'una obra remarcable. El seu brillant inici -uns quinze minuts que ja voldrien alguns dels millors thrillers de l'any- ens fa pensar que estem davant d'un determinat tipus de film, però Rojo no para de sorprendre'ns. De fet, està més a prop -conceptualment, que no estèticament- de La cinta blanca de Michael Haneke, ja que ambdues ens retraten una petita comunitat i ens presagien a l'hora l'horror polític i el feixisme més salvatge. La pel·lícula està plena de símbols -algun no crec que puguin apreciar-se fora d'Argentina-, de personatges moralment confosos i de contundents escenes, com la del final. És cert que a vegades la cinta s'abstreu massa i ens deixa històries penjades, però l'estranyesa que provoca és senzillament captivadora. És un film amb molta mala bava, amb aigües subterrànies putrefactes, que tot i no veure's s'intueixen i es perceben. Per últim, un apunt indispensable per la interpretació d'un dels més grans actors argentins, el sempre encertat Darío Grandinetti.

EL REY LEÓN, de Jon Favreau.- Que aquest invent de digitalitzar animals reals és una operació econòmica de primera magnitud no porta a cap mena de dubte. Es va assajar ja amb El llibre de la selva i, en part, a Dumbo, i es va provar amb objectes inanimats a l'espantosa La bella i la bèstia del 2017. És necessari? No. És rendible? Sí, molt. Partint de la seva absurditat (en part és com posar cançons a un documental de la 2) i de la meva perplexitat, vaig arribar al cinema quasi sense voler-ho. I sincerament haig de dir que la pel·lícula està molt ben feta, que se l'ha mimat fins a l'últim detall i que si es mira com una versió diferent a la original es pot gaudir d'allò més. És cert que no es pot exigir l'expressivitat d'un dibuix animat, però també s'agraeix que alguns números musicals s'hagin ajustat més a la realitat de la proposta que a la fantasia de Disney i que l'estètica general no traeixi el verisme de tot plegat. Per tant, si la veieu des de la perspectiva d'un nou enginy cinèfil la gaudireu, però si penseu en la terrible manca d'idees i de ganes d'arriscar del Hollywood actual... la detestareu. 

TOY STORY 4, de Josh Cooley.- Quan es va estrenar Toy Story -d'això ja fa 24 anys- em vaig resistir a veure-la. Feia uns anys hi havia hagut el ressorgiment de Disney i jo m'havia reconciliat amb el cinema d'animació tradicional. L'animació completament digital de Píxar, i també l'estètica que presentava la pel·lícula, em van allunyar de les sales... Ara puc dir que em vaig equivocar, ja que segurament estem davant de la millor franquícia animada de tot els temps. Amb la quarta, que molts consideraven innecessària, es tanca un cicle on els magnífics guions, el bon gust i l'amor incondicional pel cinema han estat marca de la casa. Tampoc puc assegurar que s'hagi tancat del tot la sèrie, però sí puc dir que és la que té més de crepuscular i també de punt i a part... Potser és la més romàntica de totes i la més feminista de les quatre. A més, demostra que Píxar és una font inesgotable de personatges meravellosos, perquè als clàssics Woody, Buzz, Jessie o la recuperada Betty s'hi sumen ara el carismàtic Forky, els simpàtics i embogits Ducky i Bunny, el motorista Duke Caboom o la inquietant Gabby Gabby. Un mostrari molts interessant de personatges perduts, desmoralitzats o angoixats que mai perden l'esperança de lluitar per un futur millor.