Petit Tast Cinèfil (LXXIV)

Ja ha arribat el Tast de l'estiu, i és que avui analitzo una de les pel·lícules més esperades de l'any: la última de Tarantino. I acompanyant-la hi ha dues comèdies estranyes i peculiars. Una de franco-italiana, amb Valeria Bruni Tedeschi al capdavant, i una altra d'argentina que compta amb un grapat de velles glòries realment memorable.

ERASE UNA VEZ... EN HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino.- Cada vegada tinc més clar que Tarantino fa pel·lícules per a ell, per posar-se-les a casa després d'un rodatge i gaudir com un nen de cinc anys. Com que Sergio Leone ja fa anys que va morir, va decidir que se les faria ell mateix... I està clar que en aquesta última pel·lícula gaudeix com mai fent un repàs a l'imaginari que va viure en la seva infància o en el videoclub en el que va treballar de jove. Tenim un mostrari extens de tràilers i rodatges de productes de sèrie B (tant cinematogràfics com televisius) que transitaven sobretot pel western i el gènere bèl·lic. Rick Dalton (un paper que DiCaprio clava des de la primera escena) ens ajuda a moure'ns per una part d'aquell Hollywood enyorat, però no el de primera línia sinó pel de segona regional. El seu únic contacte amb les estrelles és a través d'una veïna que promet, però a la que li espera un destí tràgic. Tots sabem el que li va passar a Sharon Tate, i potser és per això que Tarantino es pren la llicència de jugar amb dades reals i manipular-les al seu gust... tot i que si estem una mica atents veurem com el destí, al final de tot, acaba prenent les regnes inexorablement (és molt subtil, però si voleu us ho explico en privat per no fer spoilers). I és que el director, entre picades d'ullet i homenatges cinematogràfics, vol explicar-nos la decadència d'una època i d'una manera de fer cinema que es va perdre just quan Amèrica va començar a perdre la seva innocència. Els seixanta havien estat molt convulsos, i encara quedava el Watergate i la derrota de Vietnam... Sé que alguns pensareu que tot això no sembla una pel·lícula tarantiniana, i en part tindreu raó. Però només en part. Tarantino segueix molt present en cada pla, ens ofereix la seva cinta més madura i fins i tot sembla haver pres consciència de fer una pel·lícula testamentària. Amb això volem dir que és el seu millor film? El definitiu i més rodó? Jo crec que no, perquè hi ha un excés d'autocomplaença i un metratge excessivament estirat. Ara bé, és una gran pel·lícula, amb una direcció artística brutal, un treball immens de Leonardo DiCaprio i una delicada, tot i que desaprofitada, interpretació de Margot Robbie. En el cas de Brad Pitt sé que hi haurà divergències, però pel meu gust no acaba d'aprofitar el bombó que li serveix el director. Compleix, però no acaba sobresortint... i crec que era un paper per destacar tota l'estona. Només cal veure com l'autopista li roba les dues o tres escenes en les que apareixen plegats.

LA CASA DE VERANO, de Valeria Bruni Tedeschi.- Si li dic a algú el títol d'aquesta pel·lícula i si li ensenyo fins i tot el cartell, segur que es farà una idea equivocada de l'humor i de les intencions de la seva directora. No estem davant d'una típica comèdia italiana, ni tampoc d'una d'aquelles comèdies franceses que ens arriben amb tanta assiduïtat, sinó que estem davant d'una barreja d'estils còmics que tira més cap a una cinta de Marco Ferreri o Dino Risi, però amb els tocs de Woody Allen que sempre se li han atribuït a Bruni Tedeschi. Si tenim en compte que la història també té alguna cosa de txejoivana (la família en el camp, les diferències de classe, l'avorriment de la burgesia, etc) o de Buñuel (fins i tot de Saura) ja tindrem tots els ingredient per fer la barreja. Tal com era d'imaginar, el resultat té moments molt brillants... però surt descompensat i costa de connectar amb l'espectador, que acaba despistat entre tants tipus de comèdia, si realment estem davant d'una comèdia. Perquè ja em direu si el to de la primera escena (la ruptura) té alguna cosa a veure amb la del dinar familiar, amb les bogeries d'alguns personatges o amb l'al·legòric final. Llàstima no haver triat un sol camí; hi ha escenes que prometien molt...

EL CUENTO DE LAS COMADREJAS, de Juan José Campanella.- Si la comèdia anteriorment mencionada no acaba de trobar el seu estil, a aquesta li sobra... tot i que tampoc és l'humor que podíem esperar en un principi. És el remake d'un clàssic del cinema argentí, Los muchachos de antes no usaban arsénico, però podríem dir que a moments sembla inspirada per alguna d'aquelles comèdies negres dels estudis Ealing. Tot i que no hi apareix Sir Alec Guinnes, el repartiment és d'autèntic luxe: la gran Graciela Borges (un autèntic mite en el seu país), el veterà Luis Brandoni, el cada vegada més admirat Oscar Martínez i el cervell de Les Luthiers, Marcos Mundstock. També hi apareix el fill de Guillermo Francella i l'espanyola Clara Lago, que sorprèn pel seu accent i per un gran talent per a la comèdia. La pel·lícula, a part de suposar un allau de frases enginyoses i situacions realment divertides, és un homenatge al cinema... a l'argentí, però al cinema en general, i sobretot a una època que ja no tornarà. És cert que la pel·lícula té un aire antiquat i teatral, i fins i tot pot semblar hereva de la comèdia dels noranta, però el talent com a director de Campanella la converteixen en un divertiment indispensable... sobretot per a una calorosa tarda d'estiu.