3/11/19

Petit Tast Cinèfil (LXXV)

La prova ben clara de que el món del cinema està canviant la tenim avui aquí, en aquest tast cinèfil tan variat. Tenim pel·lícules estrenades en festivals i en cinemes, però també alguna cinta que prové d'una sèrie de televisió, dues que s'han estrenat en plataformes i una altra que treballa amb el material que, anys enrere, havia d'haver farcit un especial de televisió. Ja veieu, doncs, que les fronteres s'amplien o es desfan. Al cap i a la fi, però, darrera de tot sempre queda el cinema.

JOKER, de Todd Philips.- Em vaig acostar a aquesta cinta amb ganes, perquè tot i pertànyer a un subgènere que em cansa -el cinema de superherois- intuïa que es saltaria les normes i oferiria una visió molt diferent del personatge. El que m'he trobat encara ha anat més enllà, ja que "Joker· és una provocació, una pel·lícula quasi generacional, d'aquelles que apareixen de tant en tant per sacsejar-ho tot. Em venen al cap "Taxi Driver", "Tarde de perros", "Network", "La naranja mecánica", etc. Si us fixeu, la majoria són fruït dels setanta, una època convulsa socialment -com la nostra-, que va generar una estirp de directors que han fet història i que a cada film pretenien remoure consciències. Scorsese -el gran referent de Todd Philips en aquesta cinta- estava entre ells. No és casualitat, doncs, les picades d'ullet a "Taxi Driver" o "El rey de la comedia", així com la presència de Robert de Niro. Però aquí el rei de la funció és un altre; i és que des de que apareix en pantalla ningú pot apartar els ulls de Joaquim Phoenix. El seu registre ja és, des d'ara mateix, llegendari i referencial. I és que tot i ser una interpretació que està sempre al límit, Phoenix ens regala subtileses que només estan a l'alçada dels grans actors. En definitiva, una cinta que no deixa indiferent (aquesta hauria de ser, per definició, la intenció de tota obra artística) i que està molt ben produïda i realitzada. En aquest sentit, no puc acabar el comentari sense esmentar la gran fotografia de Lawrence Sher, la direcció escènica o l'hàbil utilització de la música, amb tres temes clàssics ("That's life", "Send in the clowns" i "Smile") com a inspiració i leit motiv.


DIECISIETE, de Daniel Sánchez Arévalo.- He vist quasi tota la filmografia de Sánchez Arévalo, a qui vaig descobrir satisfactòriament a "Azul oscuro casi negro", i potser m'atreviria a dir que el seu punt fort són les històries petites, íntimes, més que les comèdies corals amb gran quantitat de conflictes. i un humor que acaba excedint els marges del realisme ("Primos", "La gran familia española"). Aquí m'he retrobat amb el director que prometia al començament, i com si fos una tornada enrere, ha optat per actors poc coneguts, per una sensibilitat molt mesurada i per una història que t'atrapa en la seva senzillesa. M'encanta la relació entre els germans, i sobretot el retrat del més inadaptat. Ja des de la primera escena (atenció al guió, que és una petita joia) sabem que és un delinqüent especial, una persona fora del sistema que es mou per sentiments i que actua amb una lògica pròpia, molt particular. En definitiva, una d'aquelles pel·lícules aparentment petites, que acaben sent molt grans i que arriben a l'espectador de forma directa.

THE LAUNDROMAT, d'Steven Soderbergh.- Fa anys que Soderbergh va anunciant la seva retirada, però sempre torna... encara que aquest cop hagi estat per fer una cinta de Netflix. En aquesta cinta, precisament, tracta del conflicte que es va destapar amb els papers de Panamà. Ho tracta de forma original, fragmentant les històries, introduint humor (a vegades un pèl gruixut) i posant dos mestres de cerimònies per conduir el relat. De fet, s'agraeix que hi hagi tanta llibertat en el plantejament i en la forma, tot i que en ocasions el to es decanti cap a la paròdia i faci perdre la versemblança de tot plegat. Meryl Streep, per la seva banda, es lliura a fons en la història i es nota que gaudeix de valent amb els seus rols. El mateix podríem dir d'Antonio Banderas i Gary Oldman, que acaben semblant el duet format per Fred Astaire i Gene Kelly a "That's entertainment". Una bogeria, sí, però també un film amb tocs interessants i amb la voluntat de fer entendre a tothom un tema tan complicat i farregós com és el de les finances ocultes.

AMAZING GRACE, de Sidney Pollack i Alan Elliot.- Ja quasi tothom sap que aquest documental està fet amb material de fa 47 anys. Material que havia d'il·lustrar els dos concerts mítics d'Aretha Franklin en una església baptista de Los Ángeles, però que finalment va quedar inutilitzat per un problema tècnic. Ara, gràcies a les noves tecnologies i la ferma voluntat del director, sí podem reviure aquelles nits màgiques del gospel... i la veritat és que ho gaudim com si estiguéssim a dins mateix del temple. La càmara no sempre ens mostra els plans més bonics, i és cert que la cinta està plena de desenfocaments, però precisament per aquesta imperfecció ens acabem ficant en llocs on no s'hauria plantat mai un director a l'ús. Es notes les emocions, l'excitació quasi in crescendo i l'estat levític de la reina del soul. Tot plegat té alguna cosa mítica, única, i això es percep de principi a fi. De fet, si alguna vegada es diu que els documentals han de captar un moment determinat i transportar-hi a l'espectador, aquest ho ha aconseguit amb escreix.

DOWNTON ABBEY, de Michael Engler.- Algun cop he sentit a dir que les sèries de televisió actual són les noves pel·lícules, que les superen en qualitat i que tenen molta més varietat de temes i de coses a dir. Estic d'acord en que la televisió està vivint una època daurada, però crec que els mitjans són diferents i no admeten comparacions tan gratuïtes. Una prova ben clara d'això és quan la sèrie dona el salt a la gran pantalla, ja que és allà on veiem si es passa "la prueba del algodón". En el cas que ens ocupa, no hi ha canvis substancials que traeixin el producte original, però es nota que prové d'on prové i que d'haver-se fet directament per a cinema hauria estat diferent. No se li pot retreure res a aquest capítol llarg de "Downton Abbey", però sí notem una certa contenció en la història i un intent -realment molt meritori- de donar a cada personatge els seus cinc minuts de glòria. Estem davant d'una filigrana argumental que no desvetlla cap línia massa potent, però que aconsegueix que tothom tingui el seu moment i que la idiosincràsia de cada personatge es desenvolupi de forma clara davant d'un espectador novell. Tot i així... m'agradaria que algun d'aquests espectadors em digués si va poder seguir tota la cinta amb facilitat. Tinc els meus dubtes... I ja per últim, comentar el que venia essent un secret a veus: Maggie Smith torna a extreure petroli de la seva Violet, comtessa de Grantham, un personatge icònic de la televisió dels darrers anys.

No hay comentarios: