Petit Tast Cinèfil (LXXVI)

Feia dies que no recomanavem cinema. Per aquest motiu, avui us porto un Tast de tres pel·lícules que he vist en cinema aquest hivern i que m'han interessat o impactat segons el cas. En breu us arribarà un altre tast de pel·lícules igualment interessants, però vistes en el canal de Netflix. Espero que trobeu la vostra per a abans d'acabar l'any.

MUJERCITAS, de Greta Gerwig.- Cinquena versió reconeguda (deixant de banda les dues versions mudes i les dues sèries de televisió de 1978 i 2017) de la famosa novel·la de Louisa May Alcott. El que ens hauríem de preguntar, en primer lloc, és com un llibre de 1868 encara segueix interessant i donant peu a tantíssimes versions. Jo crec que potser amb la de George Cuckor o la glamourosa de Mervyn Le Roy ja n'haguéssim tingut prou, però per altra banda crec que a nivell cinematogràfic funciona molt bé cada cert temps... ja que és una història sentimental que sempre funciona, que dona peu a descobrir actrius joves i prometedores, i que també guarda un parell de papers per a actrius reconegudes i consagrades. A més, fer una versió més feminista l'any 2019 (la novel·la s'hi presta) tenia tot el sentit, i si a sobre la ofereixes a una de les directores del Me Too, encara més. També és cert que aquí s'ha innovat a l'hora de barrejar les diferents èpoques de la història (totalment innecessari) i a donar més importància a la figura de l'editor, quasi com una trama metacinematogràfica molt interessant. És precisament en els diàlegs amb l'editor quan apareixen les reivindicacions més significatives del paper de la dona, que a finals del XIX només podia aspirar a casar-se i tenir fills. Per cert, gran interpretació de Saoirse Ronan en el paper bombó de la pel·lícula (la meravellosa Jo que ja havien interpretat Katherine Hepburn, June Allyson o Wynona Ryder), tot i que no cal oblidar a Florence Pugh, que roba unes quantes escenes i que ja es confirma com a relleu generacional del Hollywood actual.

PUÑALES POR LA ESPALDA, de Rian Johnson.- Estem davant d'un divertiment, sí. Estem davant d'una actualització de l'estil -ja antiquat- d'Agatha Christie, però també estem davant d'un dels fenòmens més sorprenents de l'any. La que estava cridada a ser una comèdia més i que podia haver passat fins i tot desapercebuda s'ha acabat convertint en una de les revelacions menys esperades de finals d'any. Bona recepció crítica, bona taquilla i tres nominacions als Globus d'Or. A què es deu tot això? Doncs bé, crec que a vegades aquestes sorpreses es donen amb pel·lícules de les que no s'esperava res, tot i que val a dir que aquí hi tenim uns quants elements a tenir en compte. Per una banda, hi ha un repartiment espectacular (atenció a la sorprenent irrupció d'Ana de Armas en el panorama de Hollywood i a l'irresistible registre còmic de Daniel Craig) i per l'altra, un guió que va més enllà de la comèdia d'intriga. Té un to mol diferent al de "Parásitos", però ningú podrà passar per alt que ens estan parlant també de la diferència de classes, de racisme i del món actual, on l'ordre de les coses pot canviar d'un moment a l'altra sense que ni ens adonem. Atenció a l'últim pla de la pel·lícula, realment molt significatiu.

PARÁSITOS, de Bong Joon-ho.- Vaig descobrir al director coreà en un festival de San Sebastián, on va presentar l'excel·lent i poc vista "Memories of murder". Recordo haver pensat que el seu treball donaria molt a parlar, i just aquell any va rebre el premi del festival a millor director. Després vindrien "The host", "Mother", "Snowpiercer" i "Okja", totes molt interessants i tècnicament impecables. Ara arriba segurament la seva obra mestra fins al moment, una peça que ens parla del món actual des d'una distòpia molt propera. Una obra que ens parla -com en molts dels seus films- de la diferència de classes, de dos mons que no es veuen però que estan interconnectats pels seus actes i les seves conseqüències inevitables. Realment estem davant d'una faula perversa que va saltant de gènere en gènere sense perdre mai de vista el seu tema principal. Així, passem per la comèdia, per l'humor negre, el thriller, el terror i el drama. Tot flueix de forma natural, ja que Bong Joon-ho té la mà trencada en oferir-nos vàries pel·lícules en la mateix cinta sense que pràcticament ens adonem. Excel·lent també la direcció artística (molt important en aquest film) i la interpretació de tot el repartiment. Sense cap mena de dubte, una de les sorpreses i de les sensacions de l'any.