Petit Tast Cinèfil (LXXI)

Després de moltes setmanes sense recomanació cinèfila, aquí en teniu tres. Són pel·lícules molt diferents, i almenys dues d'elles han donat molt a parlar en el darrer mes. Espero que digueu la vostra, ja que sé que algun de vosaltres deu pensar diferent... N'estic segur.

DUMBO, de Tim Burton.- A diferència del que pensa quasi la majoria de crítics, els remakes o seqüeles que s'han fet fa poc de "Dumbo" o "Mary Poppins" són pel·lícules notables, molt ben produïdes i fetes amb carinyo... sense oblidar, és clar, que són productes d'encàrrec d'una gran indústria. I precisament per això últim crec que té mèrit haver utilitzat el producte original amb respecte, però com a inspiració (res a veure amb còpies sense ànima, com la de "La bella i la bèstia"). "Dumbo" partia d'un doble repte: partir d'un clàssic de l'animació, que a sobre estava protagonitzat quasi exclusivament per animals. La història que s'ha teixit al voltant de l'animaló és raonable, creïble i té prou pes com per acompanyar el discurs principal. I és que no podem oblidar que estem davant d'un conte que ens parla de la família, del respecte per la diferència i també del respecte als animals (la última escena és una declaració d'intencions en tota regla). I a part d'això, espectacle, uns protagonistes encertats, uns bons efectes digitals i una direcció escènica d'infart. Sé que els qui vagin buscant la seva pròpia versió de Dumbo en sortiran defraudats; sé que els que busquin al Burton més fosc tampoc es sentiran satisfets... Però els que busquin un producte d'entreteniment ben fet no tenen res a témer. Passin i disfrutin.

DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar.- He dit moltíssimes vegades en aquest blog que Almodóvar és un dels meus cineastes de capçalera, un dels pocs dels que he vist tota la filmografia i dels que entenc bé els seus referents, els seus trucs, les seves solucions cinematogràfiques, etc. Potser per tot això entenc que "Dolor y gloria" sigui una pel·lícula fonamental, imprescindible. Molts grans cineastes tenen la seva pel·lícula testamentària, on aboquen records d'infància o altres aspectes importants de la seva vida. Retrats autobiogràfics disfressats de ficció ("Amarcord", "Fellini 8 1/2", "All that Jazz", "Fanny i Alexander", "Roma") en els que s'engloba aquesta última cinta d'Almodóvar. El més fascinant d'aquest títol és la seva qualitat cinematogràfica (el director manxec fa un compendi meravellós de tots els seus recursos) i el fet que el guió expliqui molt menys que les seves imatges. Crec, en aquest sentit, que hi ha moltes escenes amb missatges ocults o referències velades, i això és el que la fa enigmàtica i tant interessant. La relació entre mare i fill és de les més boniques que hem vist en els darrers anys en una pantalla, i això no seria possible sense uns esplèndids Antonio Banderas (en el millor paper de la seva carrera), Julieta Serrano i Penélope Cruz. En definitiva, una petita obra mestra instantània que servirà per entendre i estudiar millor un dels cineastes espanyols més influents de tots els temps.

STAN & OLLIE, de Jon S. Baird.- Hi ha biopics de moltes menes, però està clar que la indústria ha descobert amb bon criteri que funcionen millor els que expliquen un fet concret, una etapa de vida que serveix com a resum de tota una carrera. Si es tracta de la vida d'un artista, què millor que triar l'ocàs de la seva existència ("Las estrellas de cine no mueren en Liverpool", "At eternity's gate") o un fet puntual revelador ("My week with Marilyn"). Aquí ens trobem en l'etapa final de dos dels còmics més famosos del període d'entreguerres. Tot i que van estar en actiu fins els cinquanta, l'etapa muda o bé la dècada dels trenta podrien considerar-se la seva època daurada. La cinta, en canvi, ens explica el moment en que ja han rodat la seva última pel·lícula i busquen financiació per a la següent, que no arribarà mai. Tot això succeeix després d'haver tingut la seva primera crisi important (la separació de la parella còmica per un tema de les productores) i enmig d'una gira per escenaris de Gran Bretanya, en els que viuran una sort dispar. La relació entre els dos era principalment d'amistat i respecte, cosa que es deixa veure molt bé en pantalla... especialment per la gran interpretació de John C. Reilly (Ollie) i Steve Coogan (Stan). Tampoc cal oblidar les actrius que fan de les seves dones, i que deixen algunes de les seqüències més divertides, ni tampoc la direcció de Jon S. Barid, sensible i en ocasions molt emotiva. Tota la part final és potser el millor de la pel·lícula, ja que dona sentit al fet d'haver volgut portar a pantalla la vida d'aquests dos actors.