Petit Tast Cinèfil (XLVI)

Després de la setmana de la Festa del Cine, tornem a la normalitat... però amb una bona colla de recomanacions per fer. És cert que  cap de les pel·lícules que comentaré avui m'han semblat excel·lents, però totes tenen punts positius i, sobretot, la voluntat de fer un cinema a contracorrent, sense una clara vocació comercial. Totes tenen repartiments de primera línia i no s'inscriuen dins del cinema independent o de caire més marginal, però dins dels seus marges s'atreveixen a arriscar... i això m'agrada.

HIGH-RISE, de Ben Wheatley. La novel·la en la que es basa aquesta pel·lícula és de J.G. Ballard (el mateix de "Crash" o "L'imperi del sol") i data de 1975. És potser per això que la cinta presenta un inconfusible aire retro i una certa atemporalitat que ajuda a fer més creïble l'argument aparentment distòpic. El que passa és que  Ballard, més que parlar del futur, vol parlar de la lluita de classes i de les desigualtats. Wheatley capta bé el missatge del mític autor anglès i li dóna un aire psicodèlic i surrealista que tradueix amb belles imatges i un repartiment que creu fermament en el producte. Irons llueix en el seu paper d'arquitecte o semi-Déu, Luke Evans es rebela com un dels actors més interessants del nou cinema britànic, Sienna Miller es mostra sexy i seductora, i finalment Tom Hiddleston demostra que pot liderar un film i resultar un atractiu protagonista, lluny de l'aspecte extravagant que ha lluït a la saga de "Thor" i "Los vengadores, a "La cumbre escarlata" o a "Sólo los amantes sobreviven". La pel·lícula es perd una mica a la part final, però de ben segur que us deixarà més d'una escena clavada a la retina. El "look" general és de matrícula d'honor.

CEGADOS POR EL SOL, de Luca Guadagnino. Ja fa uns quants anys de "Io sonno l'amore", una pel·lícula que em va captivar per la seva imatge sofisticada, pel seu sentit del melodrama excessiu i per la hipnòtica interpretació de Tilda Swinton. És per això que tenia molta curiositat per veure "Cegados por el sol", en la que repetien actriu i director. Ara ja puc afirmar que no m'ha decebut, ja que l'estil de Guadagnino s'ha reafirmat i la pel·lícula llueix en molts aspectes, especialment l'interpretatiu. Potser no estem davant d'un film rodó, ja que a la última part se li veuen les costures i dóna la sensació que uns personatges tan rics donaven per un desenllaç més interessant... No hem d'oblidar, però, que es tracta del remake de "La piscina", que en el seu moment va escandalitzar pel voltatge eròtic que desprenia el trio format per Alain Delon, Romy Schneider i Jane Birkin. Aquí també hi ha un component sexy que sobrevola tot el film, tot i que jo destacaria la gran actuació de Ralph Fiennes i un cop més de Swinton, que a mans del director italià sempre apareix bellíssima (ningú ho diria havent vist "Snowpiercer" o "The gran Budapest Hotel", per posar només un parell d'exemples).

TRIPLE 9, de John Hillcoat. Hi ha qui diu que el millor d'aquesta pel·lícula és veure a Kate Winslet fent de "capo" d'una màfia russa, i potser tenen part de raó... però la cinta de Hillcoat té el mèrit de voler tractar el cinema de robatoris, màfies i policies corruptes des d'un altre punt de vista. Aquí tot és fosc, tèrbol i desafiant. La cinta no dóna gaires oportunitats d'empatitzar amb ningú (amb l'excepció del personatge de Casey Affleck) i gairebé no dóna treva entre persecucions, escenes violentes i assassinats a dojo. Potser aquí és on falla una mica la cosa, ja que les escenes d'acció són confuses i el muntatge no ajuda a millorar, sinó tot el contrari. En aquest sentit, val a dir que hi ha eleccions del muntador (o del director, això no  ho  sabrem pas) que semblen errors de guió i fan perdre l'interès d'un espectador que arriba extenuat al darrer tram del film. Sigui com sigui, la russa de la Winslet bé val una entrada de cinema...