Petit Tast Cinèfil (XLVII)

Ja fa temps que tenia ganes de fer-vos una recomanació cinèfila realment terrorífica. I com que l'estiu es presta a llegir novel·les de misteri i a deixar-se espantar per films que et treguin el son, aquí teniu el comentari sobre les tres pel·lícules de terror que més han donat que parlar en el que portem d'any. Tres pel·lícules de qualitat, que a part d'estar inscrites a un determinat gènere no obliden en absolut el respecte cap al cinema ni cap a la intel·ligència de l'espectador.

EXPEDIENTE WARREN. EL CASO ENFIELD, de James Wan. Si la primera part va ser rebuda com un film fresc i realment terrorífic, el segon lliurament supera les expectatives. La direcció és brillant, i l'augment de pressupost permet una direcció artística i uns efectes de primera. Potser es perd cert encant de sèrie B, però es compensa amb una factura que l'acosta a "El exorcista" o a "Poltergeist". L'ambientació dels setanta ajuda a crear una aura mítica, però escenes com les dels primers atacs, la persecució del diable-monja o la psicofonia del silló estan fetes amb molt d'ofici. A més, sóc del parer que amb una tercera part tan bona com aquesta, la parella formada per Patrick Wilson i Vera Farmiga acabarà formant part de la mitologia cinèfila. 

LA BRUJA, de Robert Eggers. Molts crítics han citat a Dreyer a l'hora de parlar del film, i el cert és que això ja dóna pistes de que estem davant d'un film de terror poc convencional. Potser és per això que en algunes multisales de centres comercials on s'ha projectat hi ha hagut autèntics amotinaments. I és que això no és "La bruja de Blair", sinó un exercici cinèfil sobre el fanatisme religiós, més emparentat amb "Les bruixes de Salem", d'Arthur Miller, que amb qualsevol film de bruixes a l'ús. Aquí valen més es referents pictòrics (Vermeer, Caravaggio, Millet) que els del gènere de terror, tot i que a l'última part es complica força la cosa per a la jove protagonista. Bellíssima l'escena final, amb una lectura que realment fa por: quan tot el que t'envolta es gira en contra teu qualsevol cosa (per dolenta que sigui) pot semblar una sortida...

BONE TOMAHAWK, de S. Craig Zahler. El més curiós d'aquest film és que comença com un western, continua amb unes gotes de fantàstic i alguns element de terror clàssic, per acabar amb un final al més pur estil gore. Sé que la barreja, així d'entrada, us pot tirar enrere... però en realitat es tracta d'una cinta sòbria, amb bones interpretacions (Kurt Russell, Patrick Wilson, Richard Jenkins i Matthew Fox) i una direcció que ha merescut tots els elogis de la crítica especialitzada. De fet, crec que sentirem a parlar d'aquest director, i que aviat el veurem en altres aventures més comercials... una mica a l'estil de gent com Sam Raimi, Peter Jackson o Guillermo del Toro. L'estètica, per cert, molt aconseguida, i els crits guturals dels indígenes (una barreja d'indis i homes primitius) realment esfereïdors.