Petit Tast Cinèfil (XLV)

Arriba la festa del cinema, i  aquí teniu els comentaris d'algunes pel·lícules que encara trobareu a les cartelleres. Alguna s'acaba d'estrenar, però també és cert que alguna costarà de trobar a aquestes alçades. Ja em direu si feu cas de les recomanacions. M'agradaria saber-ho...

JULIETA, de Pedro Almodóvar. Després de Los amantes pasajeros a Almodóvar no li quedava una altra que redimir-se i tornar a posar-se seriós. El que ningú sospitava és que aquesta serietat esdevindria freda i seca, com en un film escandinau. Ara bé, en cap moment deixem d'estar en l'univers almodovarià... Ha canviat el to, però es mantenen les formes: la fotografia colorista, la direcció escènica, el gust pels petits detalls (des d'un quadre a un llibre determinat o al disseny d'una escultura), Rossy de Palma, la cançó de Chavela, un argument quasi de culebrot... i alguns personatges, com ara el de Darío Grandinetti, que sembla una clara continuació del que feia a "Hable con ella". Aquesta, però, és una pel·lícula de dones i sobre dones, però també sobre la incomunicació, el silenci entre persones que s'estimen, etc. Com en algunes de les últimes grans pel·lícules d'Almodóvar (la ja citada "Hable con ella", "Volver"), el guió està tan ben travat que demostra un domini enorme del material amb el que es treballa. A part, el manxec cada dia filma millor, i escenes com la del tren, la de la tovallola o el pla final et deixen clavat a la butaca. Molt recomanable, fins i tot pels que detesten l'estil del director però aprecien els melodrames ben fets.

FREEHELD, de Peter Sollet. Si no fos per la presència de les dues actrius protagonistes, podríem dir que estem davant d'un telefilm de diumenge a la tarda. El plantejament és similar al de "Philadelphia", però al guió li falta empenta i l'execució és una mica maldestra. Per acabar-ho d'adobar, el vestuari i sobretot la perruqueria tenen un aire de disfressa que no ajuda a que ens creiem tot plegat. Tampoc ens creiem massa la relació entre Ellen Page i Julianne Moore; no sabria dir massa bé per què, però puc assegurar que no té res a veure amb la passió soterrada i el magnetisme que desprenien Rooney Mara i Cate Blanchett a l'excelsa "Carol". Més aviat s'han limitat a imitar una determinada gestualitat i no han deixat que aparegués la química. Quasi que destacaria l'estranya aparició d'Steve Carell -que dóna un canvi d'aire a la pel·lícula-, la gran professionalitat del sempre eficaç Michael Shannon i la cançó de Miley Cyrus, que podem escoltar en els emotius títols de crèdit finals.

BONE TOMAHAWK, de S. Craig Zahler. Se l'ha catalogat de pel·lícula gore, de cinta de terror o d'una amalgama de gèneres diversos i inconnexes. Doncs bé, no us enganyaré més: estem davant d'un western en estat pur, en el que el concepte de "salvatge oest" es torna literal i agafa unes proporcions èpiques. I és que no és estrany d'imaginar que al principi de la conquista d'aquell inexpugnable territori existissin tribus primitives, capaces de tot per poder sobreviure en base a les seves creences i supersticions. Craig Zahler dirigeix la cinta amb mà ferma, tot i que al principi li costa a arrancar i cap al final dóna la sensació que no sap com acabar-ho... Més de dues hores d'espectacle sec i àrid, que es veu amanit, de tant en tant, per escenes no aptes per a sensibles. Qui avisa no és traïdor!