Petit tast cinèfil (XVII)

Volia dedicar-li un únic post a "The master", una pel·lícula inquietant i maravellosa, però l'allau de notícies cinematogràfiques i teatrals dels últims dies fa que l'hagi agrupat amb dues cintes més, que no estan a l'alçada però que es deixen veure. Tres recomanacions, doncs, per afrontar el mes pre-Òscars. Per cert, no deixeu de veure "The life of Pi" o "Les miserábles", ja comentades aquí i nominades evidentment a millors pel·lícules de l'any.

THE MASTER, de Paul Thomas Anderson. Les pel·lícules d'aquest director se'm queden arrapades al cervell com paràsits malignes i misteriosos. Sovint em quedo fascinat amb les imatges de les seves pel·lícules, però quan van passant els dies tot allò que has vist (ja em va passar amb "Pozos de ambición") et retorna amb una dimensió diferent, com si tot cobrés vida i ja lluny de la sala de cinema veiessis i comprenguessis el seu veritable significat. No és cap secret que les dues últimes cintes d'Anderson no són innòcues, tenen missatges interns i tendeixen a ser més conceptuals que concretes. En aquest sentit, el personatge de Paul Dano a "Pozos de ambición" ja deixava molts interrogants sense resoldre, mentre que a "The master" és el d'Amy Adams el que més em va inquietar, ja que crec fins i tot que el seu és un personatge "concepte", un símbol. No cal dir, a més, que les interpretacions són sublims (Phoenix, Hoffman i Adams estan millor que mai), que l'ambientació està molt cuidada, que la banda sonora hipnotitza i que la fotografia és quasi un miracle. Estem davant d'una de les millors cintes de l'any. Una cinta que no és fàcil ni còmoda de veure, però que té molts punts per entrar a la llista de les meves cinc favorites del 2013.

DE ÓXIDO Y HUESO, de Jacques Audiard. No vaig veure "Un profeta" -la tinc pendent- i per tant no puc dir que Audiard ha estat més fluix o no ha sabut estar a l'alçada de la seva obra mestra. El que sí puc dir és que m'esperava una mica més d'aquest melodrama "a la francesa" que té molts elements per ser brillant, però que s'acaba quedant en un drama ben fet que fa patir i que emociona... però que desapareix del teu estat d'ànim així que t'aixeques de la butaca. Potser és la seva aparença poc creïble (que guapos són tots i que ràpid es recupera la Cotillard), o potser és la fredor excessiva d'alguns moments, però el cert és que hi ha alguna cosa que no la deixa volar. Cotillard, com no, en surt airosa... a l'igual que el seu partenaire, Matthias Schoenaerts, i que el nen, que fa una de les millors interpretacions infantils de l'any. Sigui com sigui, aneu-hi. Totalment recomanat per a amants d'amors desgraciats, impossibles i passionals.

UNA PISTOLA EN CADA MANO, de Cesc Gay. Algú va dir que s'asseblava a "La ciutat", però no... no us enganyeu. Aquesta és una pel·lícula episòdica, ocorrent, i força ben interpretada, però les històries estan separades i no tenen la profunditat ni la contundència de les que omplien la que, per a mi, és la millor pel·lícula de Gay. A "Una pistola en cada mano" hi ha un intent per unir les històries al final, però és barroer i realment sobrava. S'assembla en alguns casos a "Carícies", de Ventura Pons, tot i que les històries se centren en homes de més quaranta, amb fracassos sentimentals o amb problemes derivats de les seves relacions amb les dones. A destacar la història de Darín i Tosar, i també la de Candela Peña (nominada als Max com a actriu secundària) i Eduardo Noriega. Un bon entreteniment.