Enumerar els mèrits de la Lizarán a aquestes alçades seria força inútil. En els darrers 15 o 20 anys s'havia convertit en una de les actrius veteranes més estimades i respectades pel públic. Podríem dir que havia agafat en part el relleu de l'Espert, que ara es belluga només per Madrid, teatralment parlant. És cert que la seva carrera professional es remunta a la primera època de Comediants, cap allà els anys setanta, i que realment madura com a intèrpret a la seu del Lliure... però la seva gran popularitat ve dels papers que aconsegueix ja de gran, principalment al TNC: "Esperant a Godot" (el seu únic Max), "Dissabte, diumenge, dilluns", "Escenes d'una execució", "Forasters", "El matrimoni de Boston", "El ball" i "Agost", entre d'altres. Pel que fa al cinema, val a dir que mai va tenir grans oportunitats, tot i que va aprofitar els paperets que de tant en tant li donaven. Va destacar sobretot a pel·lícules de Ventura Pons ("El perquè de les coses", "Actrius", "Morir (o no)", "Forasters") i també a "La plaça del diamant", "La teranyina", "Tacones lejanos", "La primera noche de mi vida" i "Herois". Avui ha marxat una de les grans, i l'emotiu i elegant homenatge que li ha dedicat avui el Lliure ho diu tot. Abans de començar l'espectacle de Veronese ha baixat una gran pantalla i s'ha projectat la seva imatge. Ni una paraula, ni una música, ni res. El públic de peu, aplaudint-la en silenci, i els actors sortint de cametes per aplaudir-la també durant llargs minuts... Els aplaudiments són l'únic so que necessita un actor, el seu gran premi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario