La crisi de la crisi

Ja fa anys que sabem que estem en crisi. Crec, fins i tot, que hem passat per diferents fases: la d'escepticisme, la d’indignació, la d’acceptació, la de resignació, etc. Ara, però, penso que estem en la fase de l’absurd o del surrealisme més absolut. I és que la crisi, la que fa anys que ens acompanya i conviu amb nosaltres, també ha entrat en crisi. Una crisi que és econòmica... però que de mica en mica ha passat també a ser crisi política, de valors, d’identitat... és una crisi que ha començat a deprimir-se a si mateixa, que s’ha donat per vençuda i que ja no és ni crisi ni res, sinó més aviat “un cachondeo”, un “sálvese quién pueda”. Una merda de crisi que recullo en quatre  moments.

El món al revés. Fa setmanes que Francisco Camps i la seva “camarilla” sortien absolts del cas dels vestits, tot i que unes magnífiques gravacions els havien deixat en evidència davant de tot el país. Ara fa un parell de dies, el jutge que va destapar el cas Gürtel –on també hi estaven implicats els valencians- és inhabilitat gairebé de per vida. Això, a sobre, es remata amb comentaris de twitter de Camps en els que expressa la seva gran alegria per la justícia espanyola (és clar, com no). Quasi simultàniament veig per televisió a Esperanza Aguirre dient amb alegria que “el fin no justifica los medios”, referint-se a Garzón. No, no m'ho puc creure... Començo a riure. No puc parar. He caigut de la cadira rient com un boig... i és que crec que realment sí m’he tornat boig. La única notícia que espero escoltar d’aquí a un temps de la nostra justícia és que els espanyols haguem d’indemnitzar a Urdangarín per ofenses al seu honor...

Opinions per a tots els gustos. Aquesta setmana hem sabut que s'abaratirà l'acomiadament procedent i l'improcedent, és a dir, qualsevol tipus de comiat. Per tant... fotre al carrer a algú, o llençar-lo a les llistes de l'atur (perquè és això, no cal anar amb eufemismes), sortirà molt econòmic als empresaris. Llegia a la contraportada d'un diari com un professor d'IESE deia que aquesta és la gran solució a la crisi... No sé, ell hi deu entendre més que jo de números... però el que no m'explica és quina crisi soluciona: la dels empresaris? la dels polítics? la dels economistes? La de l'obrer que es queda a l'atur ja li dic jo que no la soluciona... ni a curt ni a mig termini. I encara que a la llarga aquest disbarat social (o el somni dels empresaris) pugui funcionar, què fa mentrestant l'aturat? Jo proposo que vagi davant de l'IESE a demanar caritat.

A veure qui la diu més grossa. No negaré que la crisi actual és molt dura, sobretot per la gran quantitat d'aturats i per la desinformació que hi ha al voltant de les veritables causes i dels primers culpables... Però estic fart de telepredicadors de pa sucat amb oli que no paren de pronosticar desastres a tort i a dret. Estic fart de que en qualsevol entrevista, encara que sigui a un domador de lleons, s'hagi de parlar de la crisi. Estic fart, també, que tothom opini de la crisi, que qualsevol tipus de famós (sigui de l’àmbit que sigui) doni consells o receptes meravelloses. N’estic realment fart perquè penso que si algú de tots els que parlen pot fer realment alguna cosa... què fa parlant? Que treballi per fer-nos sortir d’aquest malson! I si no hi poden fer res, que callin... si us plau, que no aporten res, absolutament res. Som un país de ploraneres... i no crec que les opinions d’un senyor vestit d'Armani o Hugo Boss, des d'un bonic plató de televisió o en el fotocol de qualsevol acte, m'hagi d'aportar cap cosa important.

Paradoxa. I per acabar aquest quatre confosos i contradictoris punts (sóc contradictori per naturalesa, ja ho sabeu),  només fer una observació. Sí, he parlat de crisi... però acabo de baixar del metro i només en el meu vagó he comptat tres o quatre ebooks, un parell d'iPhones, un smartphone, una tablet, cinc bosses Tous i unes quantes joies de la mateixa marca, mocadors Moschino, diversos abrics Desigual de senyora, moltes bambes Nike d'última generació, etc. I us juro que era la línia de Santa Coloma i no la de Sarrià... Per tant, arribo a una conclusió: hem enxampat una crisi molt forta, de categoria epidèmica, però també cal dir que mai una crisi ens havia agafat tan ben equipats.