Obertura infinita d'un caramel en un concert

Sala petita del Palau de la Música. Tarda del dia 25 de març. Prova eliminatòria del Concurs Internacional Maria Canals de Piano. Jo i diversos grups de gent gran dels Casals de Barcelona envaïm l'espai. És el primer any que el certamen obre les portes (gratuïtament) a aquest sector de públic. Són gent gran, molts d'ells d'aspecte inofensiu i encantador. Tot i així, els de la organització ens miren amb desconfiança... Potser sospiten que portem armes de destrucció acústica. I tindrien raó... Les dues hores que segueixen a aquella entrada seran dramàtiques i posaran de manifest que les armes SÍ existien: caramels, pastilles Juanola, xocolatines de paper metal·litzat, mòbils, etc. Aquesta és la crònica d'un desastre anunciat...

 

Uns dies abans d'anar al concert la organització havia enviat uns fulls amb recomanacions clares i contundents: apagueu els mòbils, no sortiu entre pianista i pianista, respecteu les actuacions, etc. Són proves eliminatòries, és un concurs, i els artistes (vinguts d’arreu del món) es juguen mesos i mesos de preparació. Però aiii... desconeixen el paper subversiu d’alguns elements d’aquest sector de la societat. Entre la gent gran, igual que entre la gent d’altres edats, sempre hi ha elements discordants, persones rebels, antisistema i obsessionades per una societat global, lliure de prohibicions, advertències o simples recomanacions. Potser no són molts, però es fan sentir!!

Abans de començar el concert ja hi va haver un detall que indicava que la cosa no aniria bé. Comença a circular un rumor entre les files: hauríeu d’apagar els mòbils! Confesso que és un rumor que fem circular els acompanyants... De seguida, una senyora de darrera meu comença a fer moviments estranys, neguitosos i desacompassats... Intuïm que passa alguna cosa. Abans de poder-li dir res, s’aixeca i (A GRITO PELAOOO) li diu a algú de vàries files més enrere: “A veure si me l’apagues, que jo no sé com va”. Ens queda un dubte: quants seran els que no han sabut apagar el mòbil?

Pssstttt!!! Comença el concert... i de seguida tenim resposta a la nostra pregunta. Encara no ha acabat el primer concursant que ja han sonat tres mòbils. Jo i la resta de dinamitzadors ens enfonsem una mica a la butaca. De totes maneres... pensem que igual ja ha passat el pitjor i que potser només hem ajudat a carregar-nos UN participant. Però... ai, la nostra innocència és infinita! Ens oblidàvem que als deu minuts de començar qualsevol actuació –de qualsevol tipus i a qualsevol lloc- es produeix un símptoma claríssim i molt comú: la sequedat de boca. Llavors entra aquell impuls irrefrenable de remenar a la bossa, treure’n una bossa més petita –de plàstic, i si pot ser, de celofan... que fa més soroll- , extreure’n caramels o similars i procedir a una simfonia a part, independent i d’autors majoritàriament anònims (no són socis de l’SGAE).

Algú ha provat de desembolicar un caramel a casa seva? Quant temps es necessita? Quatre segons com a màxim? Doncs bé... jo us puc dir que hi ha una senyora en aquest món que aconsegueix fer-ho sincronitzadament amb una peça de Chopin... de més de deu minuts. Per no parlar d’aquella altra que sap seguir un tema de Beethoven amb la percussió... d’una capseta de pastilles JUANOLA!!!!  (Algú ha provat de remenar una capsa d’aquestes en un espai silenciós? És com un míssil Tomahoe caient damunt d’un camp de conreu  al sud d’Afganistan.)

Caramels diversos amb els seus variats embolcalls, comentaris “en veu ALTA”, bosses  de plàstic que contenen coses diverses, misterioses i possiblement imprescindibles per seguir un concert... Això és amb el que ens trobem. No cal dir que a aquestes alçades de la tarda, els acompanyants ja estem amagats a sota de la nostra butaca. Ara bé... els pianistes han aguantat molt bé, i això ens fa sospitar que ja havien fet proves d’entrenament en els seus respectius països, amb un grup entrenat de desembolicadors de caramels que actuava paral·lelament durant els seus assajos generals. Segur que ha de ser així, perquè si no seria impossible d’entendre...

Finalment abandonem la sala amb una altra pregunta en els nostre caps: ens convidaran l'any que ve?