ELIZABETH TAYLOR (1932- 2011)

Tenir els ulls de color violeta deu ser una cosa que et marca de per vida. Si a sobre van acompanyats d'un rostre bonic i una certa desimboltura davant la càmera, el cinema pot ser una bona plataforma de llançament. El pare d'Elizabeth Rosemond Taylor ho va saber de seguida, i abans que la seva filla fos una adolescent ja la tenia ficada enmig de l'huracà de Hollywood. Gràcies a ell, un cavall ("National Velvet") i un gos més famós que ella mateixa ("El coraje de Lassie") la nena es va convertir en estrella prometedora. La seva llarga carrera només acabava de començar.

Un dels grans mèrits de la Taylor és haver estat present en moltes de les etapes més brillants de Hollywood. Ella va participar en el cinema més comercial i carrincló dels quaranta, per passar després a protagonitzar alguns dels grans èxits dels cinquanta ("Un lugar en el sol", "Gigante", "La gata sobre el tejado de zinc", "De repente el último verano"), la superproducció més calamitosa de tots els temps ("Cleopatra"), títols transgressors del nou cinema dels seixanta ("¿Quién teme a Virgina Woolf?, "Reflefos en un ojo dorado") i algunes pel·lícules alimentàries i innecessàries dels setanta. A partir del 1980 inicia la seva retirada del cinema amb un argument d'Agatha Christie, tot i que tornaria a la gran pantalla en un parell d'ocasions més. Una d'elles, precisament, per ser la sogra de John Goodman a "Los Picapiedra"... Un final poc afortunat.

Elizabeth Taylor, però, no serà recordada només per les seves pel·lícules ni per les seves meritòries interpretacions, sinó per molt motius extracinematogràfics. Per tant, hi ha la Taylor que col·leccionava matrimonis, la Taylor que robava marits a les seves amigues, la que embogia pels diamants, la que freqüentava ambigües amistats (Montgomery Clift, Rock Hudson o Michael Jackson), la que va patir més operacions que ningú, la que lluitava contra la Sida, etc. Una diva i una estrella a la vegada. Una actriu que venia del glamour dels quaranta i que va saber traslladar-lo, amb tot l'equip, a èpoques més mundanes. 

Per últim, només dir que un dia li van preguntar a Bette Davis que qui podia ser la seva successora. La gran Davis no trobava cap nom que li pogués fer ombra, però finalment va dir que hi havia una noia que prometia i que no ho estava fent malament... Es referia, com ja està clar, a Elizablet Taylor. La malícia del comentari és que "La loba" ja estava a punt de morir, i la Taylor ja  passava dels seixanta-cinc i havia donat pràcticament per acabada la seva carrera.