Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XXIII)

Tornem amb sis títols més d'aquest panorama estiuenc atípic, tant als carrers com a les sales de cinema. Per segon any consecutiu seguim amb restriccions, aforaments limitats i estrenes en compta-gotes. Sembla que la cosa ha millorat a les sales respecte a l'estiu del 2020 (avui mateix comentarem dos blockbusters, cosa impensable l'any passat), però encara es fa difícil parlar de normalitat. Encara es veu una mica lluny...

VIUDA NEGRA, de Cate Shortland.- Els que em coneixeu potser ja sabeu que no sóc gaire fan de les pel·lícules de superherois, ja siguin de Marvel, DC Comics o de qui siguin. Quan va començar la moda, fins a convertir-se en un subgènere digne d'estudi, en vaig veure unes quantes i em divertien... però de seguida es van començar a assemblar unes a les altres, i el factor sorpresa o la innovació van desaparèixer. Això no vol dir, però, que de tant en tant m'acosti a alguna i m'ho passi pipa ("Jocker", una excepció a la regla) o bé em distregui la tarda, com m'ha passat amb "Viuda negra". El més curiós del cas és que m'ha semblat estar en una altra lliga estètica, o bé en una pel·lícula més similar a la saga Bourne o a la saga Bond, concretament al Bond més juganer i fantasiós de Roger Moore (no en va, la protagonista veu una de les seves pel·lícules en una determinada escena). Tot plegat es converteix en un film d'espies, en clau femenina, molt distret i entretingut. També és molt encertat que el dolent sigui un senyor amb pinta de Harvey Weinstein, sens dubte un detall que no passa per alt. I ja per últim destacar el duet protagonista: si tots sabíem que Scarlett ja era una vídua negra en condicions, el fet que l'emparellin amb l'emergent Florence Pugh ha estat un encert majúscul. Pugh omple la pantalla en cadascuna de les seves aparicions, i quasi està a punt de robar la funció a la seva companya i a uns també molt encertats Raquel Weisz i David Harbour. Per cert... atenció al final, després dels crèdits. No es tracta d'una escena més, detall de Marvel, sinó d'un gir molt important de la història.

EL ESCUADRÓN SUICIDA, de James Gunn.-  L'any 2016 es va estrenar "Escuadrón suicida" (mateix títol però sense l'article al davant). Potser la recordareu perquè en ella Jared Leto feia de Jocker (un dels més criticats de la història) i perquè Harley Quinn feia la seva primera aparició en pantalla de la mà de la indreïble Margot Robbie. La pel·lícula va ser molt mal rebuda per la crítica, i també per un sector del públic, però la taquilla va ser prou generosa. Suposo que és per aquest motiu que en el 2019 DC Comics va produir l'spinn-off del personatge de Quinn ("Aves de presa") i, cinc anys després, s'ha atrevit a fer una continuació... però com si fos la primera. És a dir, aprofitem alguns personatges de l'anterior, donem per suposat que tothom sap de què va la història, fem veure que la peli anterior no ha existit i tirem endavant... El resultat és entreteniment pur, dues hores de gore festiu i irreverent a l'estil de "Guardianes de la galaxia". De fet, no és casualitat que comparteixin director, el molt aclamat -almenys dins del gènere que ens ocupa- Jame Gunn. Crec que el principal mèrit de la cinta és que li dóna una nova volta al cinema de superherois, igual que ja ha passat en ocasions no gaire llunyanes: "Wonder Woman" (la primera, please), "Black Panther", "Jocker", "Viuda negra", etc. Tot i així, no sé si serà massa influent de cara al futur... El que sí podem assegurar és que suposa un divertiment efectiu, envoltat d'un aparell tècnic molt precís (fins i tot salvaria la improbable i ridícula Estrella de Mar) i d'un repartiment que reparteix hòsties i bon rotllo a parts iguals.

EN UN BARRIO DE NUEVA YORK, de Jon M. Chu.- L'any 2008 Broadway va estrenar el musical "In the heights", que ja portava rondant per diversos teatres des del 2005. Es va convertir en un èxit i va guanyar quatres dels més importants premis Toni d'aquell any. Lin-Manuel Miranda, el seu creador, acabava de treure el cap a la indústria. Després arribaria el superexit de "Hamilton"... i ara arriba aquesta versió cinematogràfica que Miranda ha deixat que dirigeixi el seu amic Jon M. Chu ("Crazy Rich Asians"). La cinta no defrauda, tot i ser una mica irregular i estar allargada en excés. Els números corals funcionen molt bé (el del principi o el de la piscina), però n'hi ha d'altres que semblen dirigits per la segona o tercera unitats. Si una cosa destaca és l'alegria del conjunt, i l'aire llatí que ho inunda tot, com si fos una versió lleugera i desacomplexada de "West Side Story". Del repartiment cal tenir en compte, sobretot, a Anthony Ramos i el seu carisma a proba de bombes. Ja em costa més de creure a les protagonistes femenines, que de tant guapes semblen haver sortit d'un catàleg de models més que d'un barri marginal de Nova York. Per aguantar el conjunt i donar un cert pès, el director opta per una sèrie de pesos pesats en petits papers secundaris: Jimmy Smits, Marc Anthony, la televisiva Stephanie Beatriz o coneguts rostres de Broadway, com Daphe Rubin-Vega o el mateix Miranda. El resultat és un musical solvent, alegre i molt apropiat per a un estiu atípic com aquest.

UN LUGAR TRANQUILO II, de John Krasinski.- S'ha repetit molt que aquesta segona part no funciona com la primera, potser perquè la idea original i sorprenent de la primera pel·lícula ja no és ni original ni tampoc sorprèn a ningú. Tot i així, estem davant d'una continuació eficaç que depara bons moments i escenes de molta tensió. A més, Cillian Murphy resulta ser un bon fitxatge i Millicent Simmons (la filla) es revela com una autèntica roba-escenes. El que sí que potser podem criticar és la reiteració de l'argument, que sembla que no avanci, i el caràcter de serial que té tot el conjunt. De fet, la primera pel·lícula va acabar de forma sobtada, i aquesta segona ha deixat un munt d'incògnites obertes. Tot plegat, més a prop de les sèries que d'una saga cinematogràfica a l'ús... És més, a moments dóna la sensació que estem davant d'un "Walkind dead", en el que importen més les peripècies d'un grup de persones respecte als monstres de l'exterior que no pas les vivències internes del grup o les preguntes (i també les respostes) sobre el que li passa a la humanitat... Hi ha un moment d'obertura interessant, quan apareix un altre grup de persones totalment instal·lat i suposadament en terreny segur, però dura poc... Esperem que la tercera entrega, que segur que arriba, ens tanqui d'una vegada la història i aporti una mica de llum a tot plegat.

MALASAÑA 32, d'Albert Pintó.- Típica pel·lícula de terror espanyola. Però no de les arriscades o originals (és a dir, les de Balagueró, Plaza i companyia), sinó de les que volen imitar les produccions americanes mainstream que abunden a la cartellera. És a dir, cases encantades i persones posseïdes, amb tot l'arsenal d'ensurts típics i tòpics. L'originalitat, en aquest cas, ve per l'adaptació de les situacions a una família espanyola dels setanta que ve a un barri de Madrid fugint des d'un petit poble. L'acostament a una Espanya i un costumari que coneixem ajuda a la singularitat del producte, una mica com passava a "Verónica" però amb menys subtilesa i menys ambició cinematogràfica. El que sí sorprèn -dins d'uns límits- és el final, on a la típica mirada al passat s'hi introdueix una situació que convida a reflexionar i que ens parla d'intolerància i incomprensió. També cal esmentar, com no, a Javier Botet, un actor atípic que degut al seu físic ha participat a moltes i molt conegudes pel·lícules de terror nacionals i internacionals ("REC", "Mamá", "La cumbre escarlata", "El renacido", "The conjuring 2", "La momia", "Alient: Covenant", "Insidious", etc). Quasi sempre s'amaga darrera d'un maquillatge molt elaborat, però en ocasions li podem veure la cara i valorar el seu talent com a actor. Una d'aquestes ocasions va ser a "Amigo", una de les cintes de terror psicològic més interessants estrenades darrerament...

LA MUJER DEL ESPÍA, de Kiyoshi Kurosawa.- Estem davant d'una pel·lícula d'espies, però a la japonesa. Una pel·lícula de factura clàssica, elegant i sofisticada... tot i que si rasques una mica t'adones que està feta amb un pressupost limitat i molta imaginació. No veiem quasi mai escenes amb molta gent, ni moments d'acció, ni observem la guerra des de primera línia... però a la cinta hi ha assassinats, tortures, bombardejos i moltes altres peripècies. Això sí, totes vistes des dels ulls d'aquesta protagonista omnipresent que es debat entre una sèrie de decisions molt complicades. Com si fos un personatge de les pel·lícules casolanes que roda amb el seu marit, Satoko s'endinsa en un món confús on pesaran les complicitats i sobretot la confiança dipositada. Darrera de tot està Kiyoshi Kurosawa, més conegut per les seves cintes de terror, tot i que de tant en tant se surt del gènere i ens ofereix petites joies com aquesta.