Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XXI)

Ja sé que estem en plena desescalada (i van...) però el cinema encara no ha entrat en una etapa de plena normalitat. Els aforaments encara no són totals, les mascaretes segueixen essent obligatòries i, el més important, les exhibidores encara no han recuperat la confiança i segueixen retenint grans estrenes... de l'any passat. Per això encara seguim amb la sèrie de Tast Cinèfil CONFINAT, i suposo que durarà encara un temps llarg. De moment, us porto quatre pel·lícules més, la majoria de les quals són de plataformes. Espero que trobeu la vostra.

LA MUJER EN LA VENTANA, de Joe Wright.- S'ha comentat molt que aquesta pel·lícula naixia amb problemes de producció i postproducció. La seva estrena estava prevista pel 2019, però les males reaccions en els passis previs van retenir la seva exhibició en sales. Després va arribar la pandèmia, i també els nombrosos retalls o canvis... fins a deixar una cinta força acceptable, però que ja porta penjada l'etiqueta de pel·lícula maleïda. Segons la meva opinió, si hem de trobar alguna pega a aquesta cinta potser hauríem de començar a buscar-la en la novel·la que ha servit de base. Allà hi trobarem una història que s'assembla a moltes d'altres, començant per "La ventada indiscreta" i acabant per "La chica del tren". La poca originalitat de l'argument, però, també ha servit al director per trobar recursos metacinematogràfics que li permetessin fer un petit homenatge a Hitchcock i un treball de posada en escena realment impecable. De fet, la cinta es segueix amb interès i accelera la tensió en una part final que va al gra i no s'allarga innecessàriament. Amy Adams està molt bé, però els secundaris de luxe potser queden desaprofitats, sobretot en el cas de Jennifer Jason-Leigh... que se l'endevina més que se la veu. Sigui com sigui, crec que és més que un telefilm de gran pressupost... tot i que tampoc arriba a ser una pel·lícula memorable. Es situa en un terme mig, cosa que tampoc està del tot malament. Es pot veure a NETFLIX.

EL AGENTE TOPO, de Maite Alberdi.- Va estar nominada com a millor documental a la darrera edició dels Òscars, i la veritat és que estem davant d'un documental (o semi-documental) enginyós, tendre i molt necessari. La idea és filmar una cinta de cinema negre -amb el seu detectiu privat, la clienta misteriosa que no apareix i la víctima propiciatòria-, però ubicada en una residència xilena per a persones grans. Com podreu imaginar, hi ha una part guionitzada i preparada -no sabem fins a quin punt- però també hi ha una part absolutament espontània que ens permet conèixer uns personatges molt especials. De fet, alguns dels residents de la llar San Francisco presenten diferents tipus de demència, cosa que ens permet entendre les diferents fases d'una malaltia tan terrible. Ens trobem amb la dona que s'obsessiona per sortir al carrer cada cop que veu que s'obre la porta, la que s'adona que està començant a oblidar la família, la que retrocedeix a la infància i demana parlar contínuament amb la seva mare, etc... Uns personatges profundament humans que xoquen frontalment amb la cordura de Sergio Chamy, un senyor de 83 anys que fingeix ser qui no és i que acaba arribant a una conclusió colpidora: la soledat i la desatenció són les culpables de molts dels mals. Potser sí que estem davant d'una resolució moralista i un pèl alliçonadora, però el film desborda bondat... i això supleix qualsevol carència. Es pot veure als cinemes.

I CARE A LOT, de J. Blakeson.- La premissa inicial em va interessar força: una tutora legal que s'aprofita de persones grans vulnerables per quedar-se tot el que tenen. Però no us enganyeu, perquè el que podria ser un film de denúncia o de sensibilització social s'acaba convertint, com per art de màgia, en una cinta criminal amb mafiosos pel mig, assassinats i persecucions poc versemblants. Sí, d'acord, està plantejat en to de comèdia... però és que en ocasions ni ho sembla, ni fa gràcia, ni res de res. La única cosa que salvaria és l'esforçada interpretació de Rosamund Pike -una actriu que quan té el vehicle adequat sap brillar com les grans- i l'aparició d'una recuperada Dianne Wiest, que darrerament també vam veure a la molt recomanable "Déjales hablar". La resta, força oblidable, fins i tot un Peter Dinklage que no acaba de trobar el to i que dibuixa un arquetip por creïble. Es pot veure a NETFLIX.

CAPONE, de Josh Trank.- Estem davant d'un biopic molt especial del famós gàngster Al Capone. Es retraten els seus últims dies de vida a la residència de Florida, on una demència provocada per la sífilis li fa tenir al·lucinacions i miratges que el transporten al seu violent passat. Un muntatge interessant, un tractament particular de la violència i unes quantes imatges oníriques o surrealistes fan que el film s'elevi per damunt del biopic més carrincló. Tot i així, ela pel·lícula arrossega alguns problemes estructurals i de guió, a més de pecar d'un ritme que a vegades xoca amb el que s'està explicant. La interpretació de Tom Hardy potser mereix un capítol a part. S'ha dit que està passat de voltes, que se sap mantenir en el límit o que interpreta un paper que no li escau (potser sí per edat, però no per físic). És a dir, s'han donat totes les versions, i no seré jo qui es decideixi per una... perquè en part totes tenen raó. Sé que és una mica estrany el que dic, però és que tinc la sensació que l'actor no s'ha sabut adaptar del tot a l'estrambòtica evolució que li exigeix el personatge. Tot i així, hi ha uns quants alicients per a acostar-se a ella i donar-li una oportunitat. Es pot veure a FILMIN.