Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XIX)

Tornem amb un nou tast cinèfil. Avui, però, serà un tast temàtic perquè només parlaré de pel·lícules espanyoles. Ara que comencen a arribar a les plataformes algunes pel·lícules dels Goya, va bé fer un bon repàs a aquelles cintes que la pandèmia no va permetre gaudir com hagués calgut. També hi incorporo un parell de produccions que directament hem vist a la petita pantalla... i que també han tingut la seva repercussió.

MY MEXICAN BRETZEL, de Nuria Giménez Lorang.- Al començament de la pel·lícula ens trobem amb una cita que ens posa sobre avís, sense sospitar ni saber res: "La mentira es sólo otra forma de contar la verdad". A partir d'aquí, la història d'una tal Vivien Barrett narrada a través d'imatges de vídeos domèstics enregistrats -impecablement- durant els anys cinquanta. Estem davant d'un documental? Estem davant d'una ficció explicada amb imatges reals? Sigui com sigui, el resultat és fascinant. La barreja d'imatges, música i so ens transporta a l'univers de Douglas Sirk o John M. Stahl. És a dir, ens transporta al melodrama més autèntic, el que sublima les passions més íntimes i les estilitza amb elegància i bon gust. El mateix gènere que més tard copiarien, al seu estil, Fassbinder o Almodóvar. Però el més fascinant d'aquesta petita joia del darrer cinema espanyol no està només en allò que explia, sinó que també està en allò que amaga, en allò que està en la base de la seva construcció... Us convido a que veieu la pel·lícula sense llegir res més sobre ella, i que en acabat busqueu informació. És el que cal amb aquest magnífic experiment, elevat aquí a obra mestra contrastada. Es pot veure a Filmin.

LOCO POR ELLA, de Dani de la Orden.- Pel meu gust, el començament d'aquesta cinta promet molt més que el que finalment acaba donant. Les escenes del bar i del casament a l'hotel ens conviden a una sèrie de peripècies que resulten cinematogràficament molt atractives... La llàstima és que només són una introducció, una mena de pròleg. A partir d'aquí comença de veritat la pel·lícula, encotillada en un espai tancat i amb el perill de perdre la versemblança en diverses ocasions. Tot i així, s'ha de reconèixer que es donen situacions divertides i que hi ha personatges, com el de Luis Zahera, que acaben robant escenes senceres. Els protagonistes (Álvaro Cervantes i Susana Abaitua), per la seva banda, presenten una bona química tot i lluitar contra algunes llacunes de guió o incongruències importants. Dani de la Orden, conegut principalment per les seves comèdies amables i inofensives, no acaba de trobar el to adequat a una pel·lícula que sembla que vulgui seguir l'estela de "Campeones" i que es queda en una espècie de "quiero y no puedo". Això sí, estem davant d'un altre èxit instantani a les plataformes, àvides de productes blancs, per a tota la família, i que ens distreguin amb quatre riallades. Es pot veure a Netflix.

AMIGO, d'Òscar Martín.- Interessant thriller amb només dos antagonistes; una cinta de terror psicològic que s'emmiralla en la sèrie B (només cal veure els referents que apareixen per la televisió d'un dels personatges) i que aprofita les seves carències per aconseguir un producte fosc, angoixant i tremendament addictiu. No hem d'oblidar tampoc l'humor negre que hi ha al darrera de tot, així com l'entrega absoluta de dos actors en estat de gràcia: David Pareja i Javier Botet. Jo crec que el que més m'atrau de la cinta és el regust d'aquell cinema espanyol d'anys enrere, que no tenia tants mitjans però que podia acabar fent bons productes gràcies a la imaginació i l'aprofitament dels recursos. En aquest sentit, és lloable la utilització de la música, de l'espai sonor i també de totes les imatges enregistrades, que ens remeten a mestres com Chicho Ibáñez Serrador o Paul Naschy. No oblidem, a més, escenes d'acció que creen una tensió màxima... com ara la de la famosa baixada per les escales. Si us agrada el gènere, crec que no us l'hauríeu de perdre. A més, la frase de promoció del film és d'aquelles que fan història: "Como Intocable pero con hijos de puta". Es pot veure a Filmin.

AKELARRE, de Pablo Agüero.- Va ser la cinta més premiada dels darrers premis Goya, sobretot en qüestions tècniques (direcció artística, banda sonora, vestuari, maquillatge i efectes especials), i torna a demostrar el bon moment de la cinematografia basca. Estem davant d'un drama ben presentat i estructurat, que m'ha sorprès especialment per ser molt més minimalista i íntim del que m'havia imaginat a priori. Suposo que tot pensàvem en una mena de "Bruixes de Salem" i en un sonor judici contra la bruixeria... però finalment ens trobem amb moltes escenes de calabós i amb uns interrogatoris a dos que demostren, sobretot, la gran professionalitat d'un actor com Àlex Brendemühl. De fet, la pel·lícula vol centrar-se en unes nenes que són acusades injustament i que no veuen cap altra sortida que la de la mentida i l'engany. Un plantejament interessant que a vegades s'enquista en si mateix, però que sap com arribar a bon port... Potser d'una forma precipitada i poc èpica, però lògica. Es pot veure a Netflix.

NO MATARÁS, de David Victori.- I per fi arribem a una de les cintes espanyoles a reivindicar de l'any passat. Un thriller esplèndid, amb un nervi inusual i una direcció digna de molts elogis. Només pel començament i la presentació del personatge de Mila ja hauríem de fer un capítol a part. I és que el debut de Milena Smith és un dels més interessants dels últims anys en el cinema espanyol. La seva força, la desimboltura i la manera com capta l'atenció durant vint minuts és realment espectacular. Mario Casas, per la seva banda, aguanta sobre les seves esquenes el pes d'una pel·lícula de la que és protagonista absolut. Patim amb ells, ens desesperem per les seves males decisions i vivim totes les peripècies quasi en primera persona, potser per aquesta càmera omnipresent que s'enganxa al personatge i no el deixa en cap moment. Sé que s'ha criticat la inversemblança del guió, especialment cap a la part final, però jo no ho he notat com un defecte... Sé que no estem davant d'un retrat realista, sinó d'una cinta d'acció que passa per diverses fases fins arribar a un final que se surt del marges, sí, però que ens convenç per molts altres motius. Es pot veure en cinemes i alguns videoclubs virtuals.