Cal admetre que tot i la mania "professional" que li tinc, Sandra Bullock sempre ha tingut el seu lloc. Porta 25 anys en primera o segona línia, amb molts èxits comercials i molt pocs de crítica, però segueix aquí... en el seu lloc. Ha resistit el pas dels anys, i una quantitat massa gran de pel·lícules mediocres o infumables. I només pel fet d'estar a prop de la cinquantena i seguir en aquest lloc privilegiat ja caldria atribuir-li algun mèrit... Però és que a sobre en el 2009 li van donar, o regalar, un Òscar -ella mateixa ha tingut la decència de dir que no el mereixia- i sembla ser que des de llavors s'ha redimit amb personatges i pel·lícules més acceptables. Podríem dir, doncs, que l'estat professional de l'actriu no és tan greu com semblava; de moment la mantenim en gravetat zero i ja veurem si aguanta i es fa perdonar els seus pecats.
Tot i començar en el 1987, la Bullock és una actriu dels noranta. Va tenir la seva primera gran oportunitat amb "Demolition Man", del senyor Stallone, i ja llavors va aconseguir la seva primera nominació als Razzie's (el pitjor de l'any). Però això que a una altra li hauria ensorrat la carrera, a ella només li va servir per seguir pujant i pujant. En el 94 apareix a l'adrenalítica "Speed", i just un any després fa la seva comèdia romàntica més reconeguda, "Mentres dormies". A partir d'aquí alternarà la seva aparició en algunes pel·lícules d'acció (poques) i en comèdies de tot tipus (moltes). Aquesta segona temàtica la porta a competir amb altres dames del gènere en els noranta, com ara la sempre efectiva Julia Roberts o l'empalagosa Meg Ryan... que a poc a poc aniria entrant en hores baixes i finalment giraria el segle gairebé desapareguda. El cas de la Bullock mai ha estat aquest, perquè quan semblava haver tocat fons treia un número 1 de taquilla... i tornava a començar! Així, en moltes ocasions, fins al punt que va guanyar un Òscar i un Razzie en molts pocs dies de diferència.
De totes formes, és curiós que en una carrera tan llarga només es puguin salvar tres o quatre títols de certa qualitat: "The thing called love", "Crash", "Infamous", "Extremely cloud and incredibly close"... i poca cosa més. Per tant, faltava encara una obra mestra a la seva carrera, o bé una pel·lícula amb majúscules que pogués resultar incontestable per crítica i públic. I com que la Bullock, a la llarga i amb paciència, aconsegueix tot el que es proposa... aquí tenim "Gravity", una cinta que està tenint una premsa i una taquilla realment magnífiques.
"Gravity" és una petita (o gran) joia de la tècnica cinematogràfica. Quan la veus no pares de pensar en com ha estat rodada, en quin lloc s'ha col·locat la càmara o com han aconseguit que creiem que estem surant a l'espai. Sense cap mena de dubte revolucionarà la manera de fer i d'entendre el cinema a partir d'ara, encara que mai se sap si això pot ser bo o dolent. Sigui com sigui, la Bullock està allà al mig, durant tota la pel·lícula, i a sobre amb una prestància física i interpretativa que li desconeixíem. Una maduresa que li pot reportar millors papers i millors pel·lícules... tot i que "The heat" -un altre èxit en taquilla, paral·lel al de "Gravity"- torna a ser una ximpleria còmica i prescindible al servei de Melissa McCarthy i d'ella mateixa. La Bullock, està clar, es deu al seu públic... que d'altra banda no és molt exigent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario