Petit Tast Cinèfil (CV)

Us porto avui quatre pel·lícules, dues de les quals es van estrenar cap a finals del 2023. Tres d'elles, a més, estan nominades a l'Òscar com a millor pel·lícula i per això em sembla interessant parlar-ne. Ja em direu què us semblen, perquè crec que són films que poden agradar a públics amplis i molt diversos.

POBRES CRIATURAS, de Yorgos Lanthimos.- Haig de confessar que a mi el Lanthimos que més m'agrada és el de "Canino" o "Langosta", però no puc negar que veure extravagàncies tan ben fetes i tan necessàries com aquesta em retornen la fe en el cinema i fins i tot en Hollywood (no hauria imaginat mai que una pel·lícula tan punky com aquesta obtingués 11 nominacions als Òscars). La història de Bella Baxter és realment increïble, i realment feminista i empoderadora... Res a veure amb aquell pseudo-pamflet de "Barbie" que ens han volgut vendre com a gran discurs. Aquí tot és extrem, al límit, però amb un to paròdic que ens ho fa empassar tot amb més lleugeresa. M'encanta tota la part de l'aprenentatge de Bella, quan veiem a una dona adulta descobrint el món com si tingués 3 o 4 anys. La seva innocència i la seva practicitat desmunten tots els nostres prejudicis i totes les convencions socials que ens envolten. I resulta tan natural i tan lògic que et convenç molt més que qualsevol missatge feminista que et puguin posar al davant... Cal dir, però, que res seria així sense la interpretació impressionant d'Emma Stone, que aconsegueix un personatge icònic que serà recordat per molts anys. L'acompanyen meravellosament Mark Ruffalo, Willem Dafoe i Ramy Youssef. De l'estètica i la imatge del film en podríem estar parlant hores i hores, però us convido a veure la pel·lícula perquè us deixeu seduir i jutgeu vosaltres mateixos. Lanthimos ha tornat a fer una gran obra (més emparentada amb "La favorita" que amb altres films seus) i fiança la seva posició de gran director del moment.

LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne.- S'ha de dir que Payne és una màquina a l'hora de crear "feel-good movies", és a dir, pel·lícules que et fan sortir del cinema sentint-te millor persona o que bé et mantenen un somriure durant tot el dia. És cert que a vegades els somriures que provoca Payne poder ser una mica cínics, o congelats, però no es pot negar que en moltes de les seves pel·lícules ("Entre copas", "Nebraska", "Los descendientes", etc) ens agradaria quedar-nos a viure-hi. "Los que se quedan" és el paradigma de tot això, ja que la cinta està feta amb un estil pretesament clàssic. I ja no perquè realment sembla que estiguem veient una pel·lícula dels setanta (l'època en la que s'ambienta la història), sinó perquè hi ha mecanismes de comèdia molt més antics. La forma de veure els personatges, els mil i un recursos per fer partícep a l'espectador i posar-se'l a la butxaca, els temes de la bondat i la redempció, la successió d'esdeveniments i el clímax final, etc. Tot és de manual, però que bé encaixa i quin bon rotllo desperta a les platees! Ja sé que algú la titllarà de tramposa o de sensiblera, però davant d'una indústria cinematogràfica que sembla haver oblidat aquest tipus d'històries, ja us dic jo que trobar-te'n una de tant en tant et reconforta i et fa feliç. I si a sobre està acompanyada d'intèrprets de primera, què més es pot demanar. Da'Vine Joy Randolph clava totes les seves escenes, Dominic Sessa és un descobriment a seguir i Paul Giamatti ens enlluerna amb la figura del professor, a l'alçada d'altres grans professors del cinema (els de "Adiós Mr. Chips", "El club de los poetas muertos", "Tierras de penumbra", etc.) De totes formes, cal dir que quan un personatge està ben escrit (aquests ho estan, i molt) només et cal agafar un bon actor perquè sigui memorable.

ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet.- Hi ha pel·lícules que no es poden consumir tan fàcilment com altres. Hi ha pel·lícules que has de veure amb deteniment, posant tota la intenció i posant també tota la teva voluntat com a espectador. No és que aquesta sigui una pel·lícula difícil, però sí una pel·lícula gens obvia, molt dialogada i amb algunes trampes inesperades. Més que la caiguda del personatge del marit, Triet fa una dissecció del món de la parella i concretament d'una parella en crisi. Al final no deixa de ser una pel·lícula de judicis, però el que es jutja aquí són coses molt més àmplies que un possible assassinat. A destacar la magnífica i aclaparadora interpretació de Sanda Hüller (La zona de interés, Toni Erdman) i també la del nen Milo Machado Graner. De la direcció i el guió només cal dir que són minuciosos i també juganers, encara que no ho sembli a primera instància. Tota la part del gos o fins i tot la declaració del noi al final del judici tenen una "retranca" que només comprendreu quan veieu la pel·lícula. I l'heu de veure, creieu-me a mi. És llarga -potser en excés- però té molts elements que fan d'ella una cinta clau.

WONKA, de Paul King.- Admeto d'entrada que no és el gran musical que esperàvem, però s'ha de reconèixer que King (autor de les dues parts de "Paddington") té la mà trencada a l'hora d'enfrontar un cinema familiar molt tranversal. A "Wonka" potser li falla una mica el guió, l'equilibri entre parts musicals i parlades, però no tant el tema del càsting... com s'ha dit a molts llocs. Jo tampoc penso que Chalamet sigui un actor capaç de fer-ho tot i caure sempre de peu, però tampoc està tan malament com alguns han dit. El problema és que una gran part del públic ha anat esperant veure una continuació estilística de "Charlie y la fábrica de chocolate" (alguns fins i tot pensaven que era un remake), però de Tim Burton només n'hi ha un... encara que últimament també se'l critiqui sense misericòrdia. Potser el símil més encertat seria comparar-la amb "El regreso de Mary Poppins", una pel·lícula que també ho tenia tot de cara i que fins i tot presentava uns números musicals interessants (com els de "Wonka") però que no va acabar de funcionar entre la crítica. L'altra cosa és el públic, que normalment s'hi llença de cap i dóna unes recaptacions molt interessants. Per a mi la gran incògnita és saber com recordarà el públic infantil -principal consumidor d'aquestes històries- a tota aquesta colla de films en el futur... Allà sabrem si realment van ser un consumible més o si realment van deixar algun tipus d'influència.