Petit Tast Cinèfil (LXXXV)

Ja estem al març, el mes en el que s'entregaran els Òscars corresponents a les pel·lícules del 2021. És per això que avui us comento cinc pel·lícules que han rebut diverses nominacions. Cinc cintes molt diferents, però totes amb grans al·licients.

LA HIJA OSCURA, de Maggie Gyllenhall.- Ha estat una de les grans sorpreses de la temporada. Ningú esperava res del debut en la direcció de l'actriu Maggie Gyllenhall, però des del seu primer visionat al Festival de Venècia es va veure que era una obra important, amb personalitat, i no només una adaptació literària més. Gyllenhall respecta la novel·la d'Elena Ferrante (la misteriosa escriptora italiana) però demostra que també entén de cinema i de posada en escena. La presentació de la família que irromp a la platja o l'arribada del vaixell són realment una declaració de principis com a cineasta. També ho són la forma com retrata a cada personatge i com va desgranant una trama subtil, obscura i plena de petits detalls psicològics. El repartiment, tot s'ha de dir, l'ajuda bastant. Hi tenim a l'ascendent Jessie Buckley ("Estoy pensando en dejarlo", "Judy", "Wild Rose"), al veterà Ed Harris i a l'eficient Dakota Johnson, tot i que al capdavant hi ha una actriu tot terreny capaç de proeses i de papers tan complicats com aquest, la gran Olivia Colman. La seva interpretació està plena de mirades, de molts moments d'observació i d'escolta en els que, poc a poc, anem veient l'ànima del personatge. I és que Colman té una gran capacitat de mostrar-se propera i distant a la vegada; una actriu completa que encara té molts grans personatges per fer.

LICORICE PIZZA, de Paul Thomas Anderson.- Els anys 70 vistos a través dels ulls de Paul Thomas Anderson, un dels millors directors americans de l'actualitat. Només amb aquesta premissa n'hi ha d'haver prou per anar a veure un film amb una gran personalitat i amb un sentit de la comèdia romàntica realment únic. De fet, els primers 20 o 30 primers minuts de la pel·lícula són un allau d'idees i de bon cinema que fins i tot pot arribar a aclaparar. A partir d'aquí la cosa ja es complica, perquè per al meu gust el guió s'enreda en excés... fins al punt de perdre part de la versemblança. I és que costa molt acceptar a una colla d'adolescents fent negocis de tot tipus, obrint bars i clubs d'entreteniment sense cap mena de filtre. Tot i així, l'encant de l'època retratada, la llibertat d'exposició del film i la química existent entre els dos protagonistes (Alana Haim i Cooper Hoffman) són al·licients prou grans com per gaudir del llarg -i potser excessiu- metratge de "Licorice Pizza". Un film remarcable, i potser molt més assequible que les darreres obres del cineasta: "El hilo invisible", "Puro vicio" o "Tha master". A destacar també les aparicions d'alguns famosos com Sean Penn, Bradley Cooper o Tom Waitts.

BELFAST, de Kenneth Branagh.- La tasca de Branagh com a director és realment eclèctica i curiosa. Per una banda hi ha les adaptacions shakespearianes -cinc en total-, per una altra hi ha els divertiments ("Morir todavía", "Los amigos de Peter", "En lo más crudo del crudo invierno") i per una altra els encàrrecs impersonals dels darrers anys ("Thor", "Jack Ryan", "La cenicienta" o les adaptacions de novel·les d'Agatha Christie). Enmig de tot aquest galimaties sense una veu pròpia -o amb moltes veus, massa al meu entendre- el director britànic ens ha sorprès a tots amb una cinta molt personal que relata part de la seva infància, apuntant-se així a la moda de directors famosos que han fet el mateix en els darrers anys: Cuarón, Almodóvar, Sorrentino, etc. El resultat és una autèntica "feel good movie", amb una gran part de nostàlgia i un altra de bon cinema. El guió sap posar-se a l'alçada del seu jove protagonista, però també juga a altres lligues amb les històries dels pares o dels avis. Potser hi ha un excés de maniqueisme a l'hora de retratar als nacionalistes de l'Ulster, o fins i tot una mica massa de sucre en alguns passatges, però estem davant d'una d'aquelles pel·lícules en la que les virtuts ens fan passar per alt els seus possibles defectes. A destacar la gran interpretació de tot el repartiment, però en especial d'una Caitriona Balfe que per a mi és la gran sorpresa del film.

EL CALLEJÓN DE LAS ALMAS PERDIDAS, de Guillermo del Toro.- La primera versió d'aquesta pel·lícula va ser dirigida per Edmund Goulding, un director que tenia predilecció per arguments foscos i amb una vessant moralitzadora. En aquesta mateixa línia va Guillermo del Toro, tot i que sofisticant la posada en escena i allargant algunes de les trames. El resultat -tot i que en qüestió de forma remet a un estil de cinema negre molt més genèric- s'adscriu bastant a la tesi de l'original i respecta una manera de fer cinema que ja no es porta. Això dota a la pel·lícula d'encant, però a vegades també suposa un llast del que és difícil desempallegar-se. La cinta s'estén excessivament en la presentació dels personatges i després s'oblida d'alguns d'ells per tornar-los a retrobar al final. Són com dos pel·lícules diferents que van allunyant-se i acostant-se segons els hi convé: la de l'aventura circense, més sinistre, i la de l'estafa glamourosa, molt més perillosa i amenaçadora. Enmig de tot plegat el personatge de Bradley Cooper, un delinqüent de poca volada que aviat es trobarà amb dues dones antagòniques, dues supervivents que el col·loquen en una tessitura difícil de superar. Ens referim als personatges que fan Rooney Mara i la sempre excel·lent i captivadora Cate Blanchett. Podem dir, doncs, que potser no m'ha semblat una obra rodona... però s'afiança la meva idea de que Del Toro és un dels millors narradors d'històries de l'actualitat.

LA TRAGEDIA DE MACBETH, de Joel Coen.- Quan vaig veure el "Macbeth" d'Orson Welles em va sorprendre per molt motius. En aquell moment em va semblar que recollia l'esperit shakesperià, l'ànima de l'obra original i un regust teatral que no encartonava la pel·lícula... sinó tot el contrari. Encara em sembla que les adaptacions de Welles -"Macbeth", "Campanadas a medianoche" i "Othello"- són les millors i més autèntiques que s'han fet mai, per sobre de les d'Olivier o Branagh. I ara arriba aquesta de Joel Coen, un híbrid entre aquell Macbeth del 1948, Bergman i un caprici expressionista de primer ordre. El resultat és brillant. Estèticament la cinta expressa per si sola tot allò que l'obra apunta en les seves descripcions; un paisatge emboirat i tèrbol, un castell on la mort s'ensuma a cada racó, una vegetació perillosa i una nit eterna que irradia irrealitat, però també les més baixes passions. El guió està convenientment escapçat i les interpretacions encaixen dins de l'artefacte construït, al contrari del que passava en aquell malaguanyat intent de Justin Kurzel del 2015. Pel meu gust, Frances McDormand destaca en cada escena, juntament amb els especialistes en Shakespeare Kathrin Hunter (les tres bruixes) i Alex Hassel (Ross). M'interessa menys la creació de Denzel Washington, més interessant al començament que en les parts compromeses del final.