Petit Tast Cinèfil (LXXXIII)

Vet aquí quatre pel·lícules potents que encara podeu trobar a les cartelleres dels cinemes, i també en plataformes... Un western molt especial i candidat a guanyar uns quants Òscars; un musical contemporani; una de terror però amb barreja de gèneres; i un fracàs econòmic que ha convençut a la crítica.

EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion.- Dotze anys més tard de "Bright Star" i quasi trenta d'"El piano" -la seva millor pel·lícula fins el moment-, Jane Campion ens regala una obra mestra quasi immediata. Sempre tinc molta precaució en posar aquests qualificatius, però "El poder del perro" és una cinta formalment bellíssima, subtil i salvatge, plena de capes de contingut, i ideal per a un segon o tercer visionat. Des del principi sabem que els personatges -tots ells magnífics i molt ben retratats, del primer a l'últim- tenen una segona cara o un rerefons complex, que anirem descobrint de mica en mica. Si a sobre els col·loquem en una mena de paisatge de western crepuscular, amb tocs de gòtic anglosaxó, tindrem un quadre interessantíssim que ens recorda al millor Eastwood ("Sin perdón") o al Paul Thomas Anderson més críptic i inquietant ("Pozos de ambición"). També s'ha dit que hi ha tocs de "Brockeback Mountain", però crec que en aquest cas és més pel paisatge que no pas pel contingut o la temàtica. És cert que l'homosexualitat planeja durant tota la pel·lícula quasi com un fantasma (ai, aquest Bronco Henry que quasi podem veure), i sabem que és un tema de pes en la trama, però no el més important... I de què parla, doncs, la pel·lícula? Jo diria que parla de com utilitzar el poder, de com no es pot subestimar a ningú i de com tots som capaços d'emprar-lo quan la necessitat ens hi impulsa. Tots podem ser el gos amenaçador que cita la Bíblia... Magnífica la composició de tots els intèrprets, però potser em quedo amb el Phil que ens presenta Benedict Cumberbatch, un personatge obscur i tèrbol que amenaça en la distància, en la foscor de la seva habitació... fins i tot quan no està present a l'escena. Per cert, molts parlen del final i de que costa entendre què passa realment... Ja us dic que no costa, només heu d'estar atents. Està tot en el metratge, sense deixar-se ni un detall. El que passa és que Campion ens tracta com a espectadors intel·ligents i deixa que siguem nosaltres els que unim les peces i els hi donem tot el sentit. Una gran pel·lícula! (Es pot veure a Netflix.)

TICK, TICK... BOOM!, de Lin-Manuel Miranda.- Deixant de banda "West Side Story", que juga en una altra lliga, o "Annette", que és difícil de classificar en un sol gènere, podríem dir que "Tick, Tick... Boom!" ha estat la gran sorpresa musical de la temporada cinèfila. I és que ni la fallida "Querido Evan Hansen", ni la desaprofitada "Todo el mundo habla de Jamie", ni la ja oblidada "En un barrio de Nueva York" han acabat de destacar ni de brillar com ha de fer un musical de veritat. En aquest cas, Lin-Manuel Miranda ha sabut aprofitar la nostàlgia d'un musical petit com aquest, un dels dos que va compondre Jonathan Larson (l'altre va ser Rent). Miranda ha sabut impregnar-se de la il·lusió i vitalitat de Larson, però també ha sabut creuar-les amb la fatalitat que va perseguir a aquest genial compositor. Els números musicals estan molt ben construïts, i la doble visió de l'espectacle (per un cantó, com una història independent, i per l'altra tal com es va representar a l'off Broadway) aconsegueix que estiguem més a prop de l'artista. A destacar, la gran interpretació d'Andrew Garfield i el número en el que apareixen algunes llegendes de Broadway, quasi tots ells actors i actrius del mític Stephen Sondheim. (Et pot veure a Netflix.)

ÚLTIMA NOCHE EN EL SOHO, d'Edgar Wright.- Estava clar des del primer moment que Wright volia fer un homenatge al Londres dels anys 60 i a la música que impregnava tota aquella època, sobretot la dels cantants solistes que començaven a barrejar ritmes del primer pop (Sandie Shaw, Petulah Clark, Barry Ryan, etc.) I està clar que Wright ho ha aconseguit, encara que sigui a partir d'una pel·lícula de terror que comença com una comèdia, després es passa al musical i finalment acaba flirtejant amb el "giallo" italià, les pel·lícules de zombies i les de psicòpates. Tot plegat amb una posada en escena virtuosa i una estètica sublim. No sé si la trama de la cinta és el que més interessa, ni si realment estem davant d'una peça rodona, però sí tinc clar que l'escena de la baixada al club és segurament una de les millors escenes -potser fins i tot la millor- que hem pogut veure en aquest 2021. A destacar també la última interpretació de la gran Diana Rigg, la solvència de Thomasin McKenzie i el magnetisme d'Anya Taylor-Joy. 

EL ÚLTIMO DUELO, de Ridley Scott.- No tinc cap mena de dubte a l'afirmar que "El último duelo" és la millor pel·lícula d'Scott dels últims 15 anys (amb els permís de "American Gangster" o "Marte"). També podem afirmar que ha estat un dels seus més sonors fracassos econòmics, ja que la cinta ha tingut una taquilla ridícula... si es té en compte els pesos pesats del seu repartiment i el pressupost inicial. Els principals encerts d'"El último duelo" són la gran ambientació de l'època medieval, el guió d'Affleck i Damon, les interpretacions, i aquest to realista, decadent i crepuscular, que potser li ha pres la categoria de "comercial" però que li ha donat un aura que li escau d'allò més bé. També ha estat un encert l'assessoria de la directora Nicole Holofcener en el guió, perquè el marcat to feminista de la cinta acaba apareixent amb més contundència que en molts altres exemples d'ambientació contemporània. No puc obviar tampoc el treball de tots els actors, en especial el d'una encertadíssima i entregadíssima Jodie Comer. En definitiva, una cinta que t'atrapa amb la seva estructura episòdica i que convenç per la contundència de tot plegat, encara que a estones el seu llarguíssim metratge pot arribar a esgotar. (Es pot veure a Disney Plus).