Petit Tast Cinèfil (LXXXII)

El Tast d'avui està dedicat al cinema espanyol, sobretot ara que tenim recents les nominacions als premis Goya. I sí, parlarem de la pel·lícula més nominada (de fet, la més nominada de la història dels premis) i també de dues més que han arreplegat més d'una menció. Ho arrodonim amb una quarta pel·lícula que no té a veure amb els Goya, però que acaba d'arribar a Netflix i ha estat una de les més vistes aquest últim pont.

DONDE CABEN DOS, de Paco Caballero.- Esperava trobar-me amb una comèdia espanyola a l'ús, una mica a l'estil de la desastrosa "Poliamor para principiantes", però per passar una tarda de diumenge ja en tenia prou. La sorpresa ha estat trobar-me amb una cinta que s'acosta més a "Kiki, el amor se hace", tant per la seva distribució episòdica com per la defensa d'unes relacions sexuals plurals, diverses i lliures. És cert que les històries no són d'una originalitat total (alguna s'assembla a "Airbag" o "Resacón en Las Vegas", i alguna altra podria ser la versió atrevida de "Sentimental"), però poc importa quan el producte es serveix amb ritme, amb un humor que no banalitza les situacions i amb uns actors que salven qualsevol situació. S'agraeix molt la presència de Verónica Echegui, Raúl Arévalo, Ernesto Alterio, Luís Callejo, Anna Castillo, Miki Esparbé, etc. Un repartiment de prestigi que dona solvència a les trames i que acaba aconseguint un producte simpàtic, no extremadament transgressor (almenys en quant a formes) però sí prou obert a fórmules ben variades. La trobareu a Netflix, i és absolutament recomanable per passar un dissabte al vespre... sol o acompanyat.

EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa.- La cinta ha obtingut 20 nominacions per als propers premis Goya. Justificat? Des del meu punt de vista, en absolut. Estem davant d'una boníssima comèdia, però les nominacions a millor vestuari o a millors efectes especials em semblen d'una gratuïtat passada de voltes. Però deixant de banda el tema dels Goya, que sempre han tingut tendència a inflar les pel·lícules favorites de l'edició, el treball de León de Aranoa és realment d'admirar. Després de 19 anys de l'estrena de "Los lunes al sol", el director i guionista es posa just a la banda contrària, la de l'empresari, i ens regala aquest retrat cínic i salvatge de les relacions de l'amo d'una fàbrica de balances amb els seus treballadors. Les diferents trames, totes les situacions còmiques i fins i tot el gir de la part final confirmen que estem davant d'una de les grans cintes de l'any. El seu compromís, com no podia ser d'altra manera, és alt i polèmic. Hi tenim tot tipus de situacions -laborals i personals-, cosa que suma capes a un film que a estones està vorejant la comèdia social, en d'altres el drama i en d'altres fins i tot el vodevil o comèdia de situació. Del repartiment només cal dir que és excel·lent, com ja passava amb l'anteriorment mencionada "Los lunes al sol". Tant Oscar de la Fuente, com Manolo Solo, Celso Bugallo, Fernando Albizu, Almudena Amor o Sonia Almarcha estan esplèndids. I de Javier Bardem ja s'ha dit quasi tot. La seva és una altra actuació de 10; un treball meticulós, naturalista i creïble.

LAS LEYES DE LA FRONTERA, de Daniel Monzón.- En realitat es tracta de l'adaptació de la novel·la de Javier Cercas, tot i que a ningú se li escapa que vol recuperar part d'aquell cinema "quinqui" que va irrompre en el panorama cinematogràfic espanyol dels anys setanta i vuitanta. Si ho veiem des d'aquest prisma, la pel·lícula hi surt perdent, perquè no acabem de trobar la naturalitat i la descarnada realitat (molts dels protagonistes eren delinqüents de veritat) que hi havia en els films d'Eloy de la Iglesia o José Antonio de la Loma, entre d'altres. Si la mirem com una adaptació literària podrem disfrutar-la, i en alguns moments, fins i tot aplaudir-la. L'ambientació de l'època és molt precisa i el guió funciona prou bé, tot i que a mi m'ha semblat una història poc versemblant... a l'igual que alguns dels seus intèrprets. Tot i això, a destacar el treball de Chechu Salgado, nominat en els Goya com a millor actor revelació. 

LUCAS, d'Àlex Montoya.- Aquesta pel·lícula va ser una de les triomfadores del passat Festival de Màlaga, i tot i ser una peli petita ha acabat aconseguint una nominació al millor actor revelació en els Goya. Un mèrit similar al que han aconseguit altres films destacats d'aquell certamen, com ara "El vientre del mar" o "El cover". De fet, la història de "Lucas" ve de lluny, ja que surt d'un curtmetratge realitzat l'any 2012. Si una cosa cal destacar de la cinta que ara ens ocupa és la seva valentia i el seu coratge. I dic valentia perquè no és fàcil construir una història de perdedors com aquesta, en la que acaba prevalent la relació amistosa d'un adolescent de família desestructurada i un pederastra que utilitza la imatge del jove per xatejar amb nenes. Ara que ho veig escrit fins i tot em sembla més bèstia que en la cinta, perquè ja veureu que Àlex Montoya ho explica tot amb naturalitat i versemblança. Menys la part final, on apareix quasi de sobte una trama de thriller un pèl exagerada, la cinta ressalta per una quotidianitat que realment fa posar els pèls de punta.