Petit Tast Cinèfil (LXXXI)

Aquí van els comentaris de pel·lícules estrenades aquest mes de novembre als cinemes barcelonins. Dues històries petites, quasi mínimes, una de conflictes familiars i un allau de sensibilitat estètica de la mà de l'inefable Wes Anderson. Espero que alguna s'adigui als vostres gustos.

LA CASA GUCCI, de Ridley Scott.- Vaig llegir que aquesta pel·lícula es quedava a mitges, que no s'atrevia a explotar la seva vena més camp o més kitsch i que això la perjudicava. Un cop vista, crec que el comentari tenia raó. Scott ha volgut dotar de correcció formal un argument que estava cridat a desmadrar-se, i tot i que ho intenta amb personatges puntuals crec que la bogeria no està en el seu ADN i que això es nota. D'altra banda, el seu metratge excessiu i el fet de centrar-se -de forma lineal i temporal- en la relació de Patrizia Reggiani i Maurizio Gucci fan que tot resulti un pèl feixuc, a diferència del que passava a la magnífica sèrie "El asesinato de Gianni Versace", de Ryan Murphy. Tot i això, Lady Gaga exhibeix totes les seves dots d'actriu i resulta creïble en tot moment, cosa que no podem dir tant de Jared Leto, que amb la seva imatge irreconeixible s'acosta més al Pingüí de Batman que al cosí Paolo. Per la seva banda, Al Pacino, Jeremy Irons i sobretot Adam Driver compleixen amb els seus excessius i paròdics personatges, enmig d'una història fulletonesca que hagués pogut ser molt excitant i que es queda en poc més que satisfactòria.

THE FRENCH DISPATCH, de Wes Anderson.- Vaig descobrir a Anderson ja fa molts anys amb "Los Tenenbaums" -per a molts dels seus fans la seva millor pel·lícula- i poc després vaig recuperar l'anterior "Academia Rushmore". En aquella època vaig comprendre que estava davant d'un cineasta amb veu pròpia, i molt personal. Un cineasta que a vegades em satura, que a vegades em costa saber què vol explicar amb els seus films, però que sempre em convenç per un disseny fabulós i molt particular. "The French Dispatch" vol ser un homenatge a un cert tipus de periodisme, que desgraciadament ja no s'estila. I ho fa amb quatre històries visualment molt potents que ens transporten al Paris dels any seixanta, a vegades similar al de "Irma la Dulce" i d'altres més emparentat amb una nouvelle vague estilitzada i glamourosa. Com en tota pel·lícula d'episodis, les comparacions són inevitables. En aquest sentit, la segona -la de l'assassí pintor- és per a mi la més interessant i destacada de totes. L'allau de recursos estètics es repetirà també a la quarta, però sé que molts es queden amb la tercera, que recrea d'una forma molt suggerent i imaginativa una revolta estudiantil que evoca a la del maig del 68... Enmig de tot això, un repartiment d'escàndol (a més de Del Toro, hi tenim a Chalamet, Murray, McDormand, Swinton, Brody, Wilson, etc.) i una altra banda sonora formidable del gran Alexandre Desplat.

SUPERNOVA, de Harry Macqueen.- Aquesta és una pel·lícula petita que vaig poder veure aquest estiu al Festival de Cinema LGTBIQ+ de Sitges, més conegut com Endimaris. Petita per les seves pretensions i pel seu pressupost, però no pels actors que té al capdavant: Colin Firth i Stanley Tucci. La novetat de la cinta, amb un caracter fortament independent, és que mostra la relació de dos gais madurs, un dels quals està començant a mostrar signes d'Alzheimer. Narrada en forma de road movie -la pel·lícula és el viatge d'una parella pels paisatges del seu passat familiar-, va dosificant les parts dramàtiques i les combina amb dialèctiques carregades de cinisme i fins i tot mala llet. Aquesta representació del gai malcarat amb llengua afilada és potser el que fa caure el film en tòpics recurrents, cosa que li resta emoció. Tampoc ajuda gaire el seu ritme irregular, salpebrat amb discussions massa estudiades i escenes volgudament sentimentals. La veritat és que posats a triar una història d'homosexuals madurs em quedaria amb "Love is strange", d'Ira Sachs, amb els també fantàstics John Lithgow i Alfred Molina.

PETITE MAMAN, de Céline Sciamma.- Quan vam descobrir "Retrato de una mujer en llamas", tothom va estar d'acord en que Sciamma era una directora molt prometedora, amb una sensibilitat especial i una manera de fer cinema que aportava una mirada femenina molt interessant. A "Petite Maman", tot i tenir unes pretensions estètiques i argumentals molt més petites, aquesta mirada hi segueix estant. De totes formes, crec que estem davant d'un llargmetratge una mica estirat... Sí, ja sé que la pel·lícula només dura 72 minuts, però crec que el que vol explicar podia ser una magnífica idea de curt i no tant una cinta convencional a la que li acaba faltant alguna cosa... No sé massa bé el què, però alguna cosa. Sigui com sigui, és molt interessant la mirada infantil de la cinta, així com l'amistat que es crea entre aquestes dues nenes de dimensions diferents però de sentiments molt propers. L'última frase de la cinta, en boca de la mare, tanca tot el contingut del film i dóna sentit a tot el que haurem vist, fins a aquell moment, amb una certa estranyesa.