Petit Tast Cinèfil (LXXX)

Seguim amb la recuperació de les estrenes potents, cosa que no veiem des de fa temps... Si a l'últim tast us parlava de grans blockbusters, avui us parlaré de grans estrenes d'autor: la última d'Almodóvar, la guanyadora de Cannes i la nova provocació de Verhoeven. Les sales tornen a omplir-se, i el cinema torna  a estar enmig de moltes converses.

MADRES PARALELAS, de Pedro Almodóvar.- Per a mi, Almodóvar és molt més que un director o un creador a l'ús. Les seves pel·lícules m'han acompanyat des de la meva adolescència, i alguna d'elles ha deixat empremta. Per tant, qualsevol estrena seva la visc com un esdeveniment llargament esperat. Per sort, estrena força sovint, i si abans de la pandèmia vam poder gaudir de la magnífica "Dolor i gloria", ara que estem en una altra fase ens enfrontem a una altra peça important de la seva filmografia. Sé que alguns l'han despatxat com si fos una obra menor, però no puc estar menys d'acord. Acceptaré que a estones pot ser oportunista, i fins i tot un pèl didàctica, però a tots els que diuen que la pel·lícula són dos històries separades i inconnexes només els hi puc dir que s'equivoquen. La pel·lícula ens explica dues històries que transcorren paral·leles però que es complementen, ja que una és la imatge de l'altra... a nivell íntim i a nivell social. Dues històries que parlen de la pèrdua, de la mort, d'una societat malalta i ferida. No és casual que a la pel·lícula apareguin -directa o indirectament- tres personatges amb càncer... En fi, una obra aparentment simple que amaga una profunda complexitat argumental i emocional. I si a tot això hi sumem interpretacions de primera -cosa habitual a la seva filmografia- ja ho tindrem tot. Milena Smith és la gran sorpresa, sobretot perquè presenta una cara molt diferent a la vista a "No matarás"; Aitana Sánchez Gijón es llueix en un paper breu però fet a mida; i Penélope... Què dir de Penélope Cruz? Crec que estem davant d'una de les seves millors i més dificultoses interpretacions. Un "todavía hay más" digne d'estudi...

TITANE, de Julia Ducournau.- Vaig anar al cinema amb moltes ganes, i sense haver vist l'anterior pel·lícula de Ducornau ("Crudo"). Suposo que si ho hagués fet no m'hauria sobtat de la mateixa manera trobar-me amb una obra tan descarnada i salvatge com aquesta. Les primeres escenes són realment desagradables, d'aquelles que conviden a sortir de la sala, si no fos perquè intueixes que darrera de tota l'exhibició de barbaritats hi ha una cineasta amb moltes coses a dir-nos. Potser no les he entès totes, però almenys he pogut gaudir -de la meitat de la cinta en endavant- d'una història i d'uns personatges que desprenen tant rebuig com tendresa. Una estranya barreja que costa de pair, però que finalment et fa connectar -vulguis o no- amb els personatges. A més, estèticament, la cinta està plena d'idees i t'atrau per la forma que té de provocar-nos i qüestionar-nos. La pregunta, però, seria la següent: Estem davant d'una provocació gratuïta, buida? És fàcil caure rendits davant de la provocació disfressada de cinema d'autor? Suposo que m'equivoco, però segur que la cinta haurà de conviure amb aquests interrogants durant força temps... Segurament fins a la propera, i potser definitiva, obra de la directora.

BENEDETTA, de Paul Verhoeven.- I si amb Ducournau no sabia què em trobaria, amb Verhoeven m'ho podia imaginar. No és que la seva filmografia sigui un exemple de coherència temàtica o formal -des de la ciència ficció de "Robocop" o "Desafío Total" a drames bèl·lics com "El libro negro"-, però sí ha seguit sempre una mateixa filosofia interna, la de provocar i transgredir d'una forma pretesament lúdica. A "Benedetta" ens ofereix una mena de conte, a mig camí entre el cinema eròtic d'art i assaig que s'estilava en els setanta i el drama d'ambientació religiosa. Tot i que ja passa dels vuitanta, aquí ens tornem a trobar a un Verhoeven lliure, murri i juganer. El seu retrat del convent, i de la vida que s'hi porta, vesteixen a la perfecció un relat que ens parla de la mentida i de la fe. Temes controvertits que el director sap com portar a bon port, sobretot gràcies a un repartiment molt encertat del que destaquen els veterans Charlotte Rampling i Lambert Wilson. És cert que a moments la història sembla endinsar-se en terrenys pantanosos, i un pèl feixucs, però de seguida es refà i recupera ritme... També hi ha, fins i tot, una mirada excessivament lasciva, gairebé caricaturesca, que es podria haver rebaixat. Però què hi farem? És Verhoeven. El mateix que va convertir "Starship Troopers" en una crítica antifeixista passada de voltes o el que va situar una violació en el centre temàtic d'una pel·lícula decisiva, "Elle".

MAIXABEL, d'Iciar Bollaín.- Hi ha pel·lícules que havien de fer-se tard o d'hora, i "Maixabel" era una d'elles. Des de fa uns anys el cinema espanyol -i també la televisió amb sèries com "La línea invisible" o "Patria"- ha tornat a tractar el terrorisme d'ETA, però ara d'una forma madura i més reflexiva. Aquesta pel·lícula és un exemple claríssim de com cal tractar aquestes històries, i la veritat és que Bollaín en té una gran part de responsabilitat. El cinema de la directora madrilenya sempre s'ha caracteritzat per ser honest, expositiu i fins i tot una mica didàctic, però sempre des del millor sentit de la paraula. El cert és que m'agrada la seva forma d'afrontar els temes, per més complicats i compromesos que siguin. Potser no haurà creat cap obra mestra, però el seu cinema serà sempre testimoni directe de l'època que li ha tocat viure. En aquest sentit, "Maixabel" ens parla del perdó i de la culpa, i ho fa amb un crescendo emocional que culmina en l'escena de l'homenatge. Blanca Portillo desapareix darrera del personatge, i Luis Tosar tira d'ofici per oferir-nos un altre de les seves creacions estrella. En resum, un film que sembla senzill en plantejament i estructura però que sap com utilitzar tots els ingredients sense que el resultat es resenteixi.