Petit Tast Cinèfil (LXXIX)

Un any i vuit mesos després, recuperem l'enumeració del Petit Tast Cinèfil original. Durant tot aquest temps vam utilitzar el Tast Confinat, però creiem que l'estrena de "Dune" i la última de James Bond ens han tornat a una realitat força similar a la prepandèmica. Això no vol dir que, a partir d'ara, ens oblidem de les cintes que s'estrenen directament a plataformes... No, ni molt menys. El cinema de plataforma ha vingut per quedar-se, i en un termini que encara desconeixem acabarà essent majoritari. Temps al temps.

SIN TIEMPO PARA MORIR, de Cary Fukunaga.- Realment Daniel Craig ha creat un punt i a part dins de la saga Bond. Han estat 15 anys i cinc pel·lícules que han servit per reformular el personatge i crear una història amb continuïtat i un sentit del drama força evident. Les intervencions de Judi Dench i Ralph Fiennes com a M, l'aparició de noies Bond tan especials i significatives com Eva Green i Lea Seydoux, i dolents tan carismàtics com Javier Bardem o Christoph Waltz han acabat de donar un to unitari a una sèrie que, gairebé sempre, semblava nodrir-se de capítols independents. "Sin tiempo para morir" tanca totes les trames... I tant si les tanca! I ho fa amb l'estil que ha impregnat la saga des de "Casino Royale": un estil visual molt cuidat i estilitzat, un enfoc psicològic dels personatges, un to fatalista que ho impregna tot, unes escenes d'acció cuidades i ben executades, un glamour modern i gens passat de voltes, una cura força important a l'hora de rebaixar el to masclista del personatge, etc. És cert que aquesta última entrega té els seus petits problemes (algunes escenes d'acció semblen poc aprofitades i el guió força algunes situacions) però en general compleix i tanca amb bon criteri una època daurada de l'agent 007.

DUNE, de Denise Villeneuve.- Esperava que la resposta crítica a aquesta pel·lícula fos més entusiasta del que està sent. A quasis tots els crítics els hi va agradar "La llegada" (a mi, no tant) o "Blade Runner 2049", i la veritat és que Villeneuve segueix fidel al seu estil i no ha caigut en els paranys de Marvel o DC Comics. Per tant, no entenc com una cinta madura, sèria, tècnicament impecable i cinematogràficament molt rica (les referències són constants, i l'homenatge a "Lawrence de Arabia" és més que evident) ha sigut rebuda de forma tèbia. Potser sí que queda una mica coixa, però no hem d'oblidar que és la primera part d'una sèrie de films que acabaran per donar cos a aquesta saga de Frank Herbert. S'ha dit també que es veu massa la pretensió de crear una nova "Star Wars", però potser només es percep en l'èpica, perquè ni el to ni el rerefons de la història tenen massa a veure. D'altra banda, jo que no sóc excessivament fan d'aquest tipus de sagues fantàstiques he agraït que es donés pes a la creació i desenvolupament dels personatges, i també a la part fosca de la trama. Tota la presentació de l'inici, amb una increïble i fantasmagòrica posada en escena, m'interessa molt més que tot el que succeeix després de l'atac al palau... Per cert, Chalamet -autèntic ídol milenial del cinema actual- crea un Paul Atreides molt convincent, mentre que la corrua de secundaris que l'envolten -Bardem, Skarsgard, Isaac, Brolin, Ferguson, Rampling...- compleix amb una gran professionalitat i recorda a tots aquells magnífics repartiments de les superproduccions dels seixanta. Estic quasi segur que la segona part (no m'estranyaria que n'hi haguessin més) complirà amb les expectatives i seguirà amb l'alt nivell formal i estètic de la present.

TODO EL MUNDO HABLA DE JAMIE, de Jonathan Butterell.- L'acumulació de musicals en el 2021 està essent realment aclaparadora. Aquest cop parlem d'un musical britànic que va destacar en els escenaris del West End en el 2017 i que va aconseguir certa notorietat per la qualitat musical, però també per estar basada en el documental real sobre el jove Jamie New... que va decidir assistir al seu ball de graduació vestit de noia. La cinta pot recordar força a "The Prom", vista recentment, però cal dir que és molt superior tant pel material del que parteix com pels resultats que acaba presentant. No és que sigui el musical de la temporada, però és una mostra prou digne del que es pot fer amb un pressupost limitat i amb un guió que no vol arriscar i es limita a reproduir l'original del teatre. Això és potser un dels grans hàndicaps que podem trobar a moltes adaptacions actuals d'obres que provenen de Broadway o similar; aquesta manca de llibertat a l'hora d'agafar el producte i repensar-lo cinematogràficament... com es feia fa anys. Però això seria un tema molt llarg... Centrant-nos concretament en la pel·lícula que ara ha arribat a Prime Video, val a dir que té escenes molt reeixides (la que passa a la botiga de vestits de Drag Queen) i d'altres que compleixen, sense més. La història és emotiva, funciona molt bé, i les interpretacions de Max Harwood i Sarah Lancashire com a Jamie i la seva mare són realment extraordinàries, sense oblidar al roba-escenes de Richard E. Grant ("Podrás perdonarme algún día?").

CULPABLE, d'Antoine Fuqua.- No he vist la versió danesa del 2018, però he de confessar que veient l'americana és fàcil endevinar on s'han carregat les tintes i on s'ha suavitzat la història. La cinta parteix d'una situació angoixant i claustrofòbica, amb un únic protagonista (hi ha alguns personatges de suport, però poc rellevants) i un únic escenari. Una mica a l'estil de "Locke", que tenia a Tom Hardy de protagonista, o fins i tot "Enterrado", de Rodrigo Cortés. En totes elles, la comunicació del protagonista amb l'exterior és a través del telèfon. Amb el contacte telefònic apareixen altres personatges, alguns d'ells importantíssims pel desenvolupament de la trama. A part de tot això, a "Culpable" també hi juga d'una forma decisiva el passat del prota, que ens defineix quin tipus de persona tenim al davant i què és capaç de fer o no fer en determinades circumstàncies. Podríem dir que la seva actitud ens col·locarà al seu costat, en algunes ocasions, i al costat contrari en moltes altres. L'actuació de Jake Gyllenhaal resulta rellevant i molt adequada, tot i que alguns petits tics o l'excessiu èmfasi d'algunes accions pot deixar-nos la sensació de que tot està excessivament preparat. I és que aquesta versió, tot i mantenir la mateixa història i un muntatge molt similar, no té l'espontaneïtat i naturalitat que per a mi haurien de ser indispensables.

MALIGNO, de James Wan.- Segueixo a James Wan quasi des dels seus començaments, i em sembla que és un director que ha fet molt pel gènere de terror. I ho ha fet partint de les bases primigènies del gènere, sense necessitat d'inventar-se res de nou... com si han fet -i amb molt d'encert- directors com Ari Aster. Robert Eggerts o David Robert Mitchell. El principal secret de Wan, al meu parer, és que sap com filmar i portar a un bon port una història, a vegades més interessant o menys. A "Saw" va crear un enginy senzill i molt potent, a "Insidious" va donar una nova volta al cinema de possessions i cases encantades, i finalment a "The conjuring" va donar un aire retro a una sèrie de situacions terrorífiques que portaven a la pantalla al matrimoni Warren. Després vindrien cintes alimentàries, però molt exitoses, com "Aquaman" o "Furious 7"... i ara ens arriba un projecte personalíssim i per a mi molt interessant. "Maligno" és una pel·lícula que ret homenatge directe al terror de sèrie B dels anys setanta i vuitanta. Molts hi ha vist clares referències al giallo italià, però no podem deixar escapar les picades d'ullet a Brian de Palma o David Cronemberg... "Maligno" va canviant al llarg del seu metratge, cosa que sempre em sembla molt interessant: comença com una cinta de cases encantades a l'ús per derivar cap al cinema de possessions, el d'experimentació mèdia, i acabar finalment amb un festival de sang digne del cinema japonès més estrident. Se li han criticat moltes coses, entre elles unes interpretacions també de sèrie B, però jo crec que el seu valor i la seva manca de vergonya estan per sobre de tot. A més, l'estètica d'Annabellet Wallis (vista a "La momia" o "Peaky Blinders") cap al final del metratge pot acabar essent icònica!

EL COVER, de Secun de la Rosa.- Aquesta és una pel·lícula que cau simpàtica des del seu començament. Trobava a faltar en el cinema espanyol una comèdia que es prengués seriosament a si mateixa, que no es deixés influenciar per les sitcoms de moda de Tele5 i que mostrés el caràcter més genuí del gènere. Per començar la pel·lícula té com a marc la ciutat de Benidorm, que últimament no para d'inspirar pel·lícules, sèries, videoclips, etc. La ciutat ha superat l'etiqueta d'hortera que tenia fa uns quants anys enrere, per convertir-se ara en símbol de lo decadent i en una mena de Las Vegas de "tot a cent" que desperta nostàlgia i simpatia. I dins d'aquesta ciutat ancorada en un temps irreal, uns personatges vençuts o sense esperança. La cinta es basa en cantants que imiten a d'altres a les terrasses dels hotels; artistes que han vingut a menys o que malgasten la seva joventut -i possiblement els seus millors anys- en un camí que no porta a enlloc. És molt interessant que la pel·lícula mostri generacions diverses, encara que es centra en els més joves, en aquells que veuen passar la vida i les oportunitats pel davant sense poder aturar-les. La direcció de Secun de la Rosa és realment sorprenent, i esperem que segueixi per camins similars i no es decanti cap a productes a priori més comercials. Destacar també les grans interpretacions de tots els actors i actrius, des de Marina Salas i Carolina Yuste a Àlex Monner, el gran Juan Diego (com aprofita qualsevol escena) o Carmen Machi.